Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Gairebé tots els països estan en ple procés de vacunació a tothom que vulgui posar-se la injecció per prevenir el contagi de la covid. Uns països, els rics, més que altres, els pobres. I, alhora, contemplem unes discussions un xic fosques sobre el calendari. Des dels governs europeus es diu que a finals d’estiu hi haurà un 70% de la població vacunada amb alguna de les marques registrades pels laboratoris fins ara. Però difícilment es podrà complir aquest termini.
Al nostre país hi ha un cert desgavell en l’organització de la campanya, i ha aparegut la picaresca de vacunar-se persones a qui no toca segons l’ordre de prioritats establert. O sigui, allò de saltar-se la cua, perquè jo sóc més important i perquè tinc el poder d’aconseguir-ho.
No podem deixar de denunciar aquesta pràctica iniqua que, per desgràcia, no es limita a les vacunacions i que malauradament no ens sorprèn massa. Alguns polítics corruptes, alts comandaments militars, càrrecs de l’església catòlica, funcionaris amb càrrecs directius, persones amb diner…, aprofitant-se de la seva situació de poder, estan passant al davant d’altres persones que necessiten abans la vacunació per immunitzar-se, atès el risc que viuen cada dia per la seva feina o per la seva salut. Un risc que pot ser mortal.
Volia reflexionar sobre el darrer apunt. Quines persones haurien de ser les primeres a ser vacunades? Quin criteri és el més equitatiu? L’edat, la salut, la classe social, l’habitatge que ocupa…? Personal de neteja, famílies que viuen a barris amb alta densitat, en habitatges sense suficients condicions…?
S’hauria d’haver vacunat primer a qui està en contacte diari amb la pandèmia: personal de neteja de residències i centres hospitalaris, d’infermeria i mèdic en aquest ordre. Probablement les senyores de la neteja viuen en condicions menys saludables que els metges després de les seves jornades laborals. Potser valorem més l’anomenada responsabilitat. Qui en té més: la que neteja o el metge que decideix el tractament del malat? La nostra societat pensa majoritàriament que el metge. N’estem segurs? Al món de l’ensenyament tampoc no ens escapem d’aquesta valoració: Quan parlem de la comunitat escolar, quantes vegades contemplem la participació del personal de neteja?
Com i, sobretot, quan arribarem a immunitzar-nos tots i totes? És important l’ordre de prioritats que s’estableixi. S’arribarà tard a les persones marginades, les que malviuen, per la seva invisibilitat. Per tant, serà més lent el procés de salvaguarda de la salut de tothom. I el mateix podem dir a nivell global del planeta. Potser a finals d’aquest any, als països rics, els de l’anomenat primer món, tindrem uns percentatges de vacunació alts. I la resta? Mentre la major part de la humanitat estigui sense vacunar la immunitat serà molt relativa. Avui les relacions a nivell mundial són globals, múltiples, ràpides…
No tenir en compte tothom, no tenir en compte totes les necessitats, no prioritzar els dèbils abans que els forts ens durà a resultats complicats. Malgrat la pandèmia la immigració no pararà, les situacions de gana no minvaran, més aviat augmentaran. Al mar seguiran morint persones ofegades, persones amb il·lusió per viure perquè a la seva terra els era difícil. Potser augmentaran les actuals taxes de risc de pobresa o exclusió social, que ja són del 18% de la població autòctona i d’un 54% de les persones migrades.
Poques vegades es tenen en compte les necessitats provinents de les situacions socials. La pobresa no agrada veure-la ni tenir-la en compte. Potser mentre ens volem immunitzar de la covid estarem immunitzant-nos davant la misèria. Ho hem constatat després de l’incendi a la nau a Badalona i de la persistència dels talls d’electricitat a diversos barris suburbials de Madrid i Catalunya. Moltes persones continuaran venint a Europa perquè hi ha guerres, passen gana, l’escalfament global està canviant les condicions de vida de bastants territoris. També tenen dret a ser vacunades, a ser immunitzades com volem estar-ho nosaltres. Un altre aspecte dels comportaments racistes: primer nosaltres, després ells. Estarem de nou oblidant-nos d’atendre primer a qui més ho necessita? No han sortit dels seus països per morir, ni per contagiar-se, ni per contagiar a ningú.
En aquest context de misèries les indústries farmacèutiques, malgrat estar subvencionades amb diners públics en les seves investigacions, fan negoci amb la salut de tothom. Incompleixen compromisos perquè altres Estats paguen més o més aviat. Si el Canadà, per exemple, adquireix vacunes per immunitzar tres vegades la seva població i altres països n’acaparen més de les que necessiten… és lògic que uns quants Estats europeus es quedin curts i a l’anomenat tercer món tardin molt en arribar-los les dosis que precisen. L’enorme desigualtat, que continua augmentant, i les ànsies de negoci de les indústries farmacèutiques provocaran que gran part de la població mundial, la més dèbil, no estigui vacunada abans de quatre anys. Podem viure amb aquests fets sense revoltar-nos?
Podríem reflexionar de manera paral·lela sobre com s’atén l’alumnat als centres escolars. Prioritzem les necessitats segons capacitats, aspectes emocionals, condicions socials i familiars, coneixement del país…?
És important ser prou flexibles per adaptar l’escolarització a les necessitats de cada criatura o adolescent, però evitant que l’adaptació sigui segregadora. Cal reclamar els recursos que ens fan falta però no podem perjudicar l’alumnat amb problemes de comportament o amb dificultats d’aprenentatge. L’administració educativa accepta pràctiques segregadores i les famílies implicades no saben o no gosen queixar-se. Com sempre, qui té el poder té la responsabilitat. El Departament d’Educació és el primer responsable, però mestres i professorat no hauríem de ser còmplices de males praxis. Malgrat que les dosis de vacunació arribin poc a poc, malgrat que l’organització sigui un desgavell i els recursos per vacunar tothom insuficients, no es pot permetre la picaresca que hem descrit a l’inici de l’article. Apliquem-ho a l’escola, a la nostra pràctica docent per suplir, mentre continuem exigint amb força els recursos, les mancances que patim.
I a nivell global, seguint amb l’analogia de les vacunacions, trobem les segregacions provocades per les desigualtats entre pública i concertada que les administracions i el sistema social emparen; i fins i tot els jutges validen. Estan (estem) en la línia d’ajudar més a qui més ho necessita, a la part més dèbil de l’alumnat?
Per acabar: Les persones que intentem educar hem de procurar que hom aprengui no només coneixements sinó també a actuar per poder conviure. Que no féssim mai el paper del fotògraf que ens diu el poema El buitre de Ramón Bascuñana, sobre la coneguda fotografia de Kevin Carter.
El Diari de l’Educació, 2025