És una evidència que la pandèmia, que ja fa més d’un any que afecta tota la humanitat, ens ha fet avinent que vivim un període crític: una crisi que no és únicament sanitària i econòmica, sinó que també és planetària, política –com a mínim per la restricció generalitzada de drets–, i certament escolar. No només pel tancament sobtat de totes les institucions educatives entre març i juny de l’any passat, sinó també per les condicions en que han pogut reprendre la seva labor i per les limitacions de tota mena a què s’han vist sotmeses les activitats paraescolars (sortides, extraescolars, colònies, etc.), esportives, artístiques o de lleure educatiu. No és pas estrany, doncs, que alguns analistes s’hagin fet ressò del neguit dels existencialistes, que van viure en un temps tan convuls i desesperançat, a Occident, com van ser els primers quaranta anys del segle XX. Una mirada que posa el focus en la singularitat de l’experiència de cada persona; en la fragilitat, l’ambigüitat i la vulnerabilitat de la condició humana; en la desconfiança envers tots els absoluts, ideològics, científics i religiosos; en la llibertat individual, atribut irrenunciable però que comporta alhora solitud, incertesa, angoixa vital…
La pandèmia ens ha fet conscients, per si ho havíem oblidat, dels límits de la condició humana, de la vulnerabilitat que ens afecta des que naixem fins a la fi dels nostres dies, de l’ambigüitat moral inherent a les nostres decisions i accions. Els humans no som ni bons ni dolents per naturalesa i, per això, les nostres trajectòries vitals no són lineals, sinó canviants i reversibles, ni estan predeterminades per més pes que hi tinguin els condicionants socioeconòmics i culturals que ens acomboien i les pròpies capacitats i discapacitats. Aquesta és una dada extraordinàriament rellevant, perquè l’educació –com ha escrit Meirieu– ha d’ajudar els individus a desarticular i rearticular la seva història i el seu futur; ha de comprendre i jutjar simultàniament, però sense excusar ni tancar portes; ha de rastrejar els autèntics marges de llibertat que tenen i explorar obstinadament amb ells les possibilitats alternatives i els recursos disponibles; i, sobretot, fer-los confiança sense dimitir mai.
Aprendre a viure junts és, avui, un dels reptes fonamentals de l’educació, perquè hem d’aprendre a fer-ho en societats complexes, globalitzades i desconfiades
Però és que els humans som alhora éssers profundament relacionals, com ha posat de manifest el confinament domiciliari, municipal o comarcal. De fet, són aquestes relacions les que acaben conformant el nostre ésser, són les relacions –amb els familiars, amb els veïns, amb els amics, amb els companys d’escola, amb els mestres, amb els seguidors i interlocutors virtuals…– les que ens ajuden a créixer. Resseguint Freire, ningú educa a ningú i ningú s’educa a si mateix, sinó que ens eduquem en comunitat, mediatitzats, interactuant, amb un món que ens interroga i ens desafia: en les relacions amb la natura, en les relacions amb els altres, en les relacions amb un mateix i també en les relacions amb el misteri, amb allò que ens commou i no acabem de comprendre. Vet aquí la importància dels centres escolars, especialment els públics, que posen les criatures en contacte amb persones i maneres de fer ben diversos, que obren finestres a paisatges i models diferents dels familiars, que mostren sense artificis que les persones concretes no responen als estereotips, que les aparences no són la realitat, que l’amistat és poderosa i que podem ser amos del nostre destí.
És per això que podem afirmar que aprendre a viure junts és, avui, un dels reptes fonamentals de l’educació. Perquè hem d’aprendre a viure junts en societats complexes, globalitzades i desconfiades, amb un present desassossegador i un futur incert, en unes relacions que inevitablement generaran conflictes, que haurem d’afrontar amb convenciment i flexibilitat alhora, amb respecte i ganes d’escoltar les raons de l’altre, destriant sempre el problema de les persones. I, un cop més, ens haurem de referir a l’ambigüitat inherent als humans, a la capacitat que tenim tant de fer el bé com de fer el mal, perquè allò determinant, més que les disposicions personals, acaben essent les forces situacionals, els factors sistèmics que, si no s’ofereix resistència, acaben arrossegant-nos al conformisme, al gregarisme, a la passivitat, a la por paralitzadora. Per fer-hi front, haurem d’aprendre i practicar el pensar abans d’actuar, a assumir la responsabilitat per les decisions preses i les actuacions realitzades; haurem de reivindicar la independència personal i els espais d’intimitat enfront de la pressió del grup o dels qui tenen poder, i negar-nos rotundament a etiquetar, humiliar i fer burla dels altres…
El qualificatiu ‘divers’ s’ha transformat en una etiqueta negativa, aplicada només a un sector de la població escolar, el que genera algun problema a l’acció educativa estandaritzada
I posar l’accent en la singularitat de cada individu, perquè no hi ha dues persones iguals, encara que tinguin la mateixa edat, encara que pertanyin a la mateixa família, encara que hagin passat per les mateixes escoles. Ens cal reivindicar la singularitat enfront de la igualtat. La igualtat d’accés, de condicions, de sortida, en educació, la igualtat d’oportunitats, és, per descomptat, un principi incontrovertible, que queda lluny, però, en la seva abstracció, de l’experiència educativa i relacional concreta, sobretot si es tradueix en pràctiques homogeneïtzadores, en voler tractar tothom de la mateixa manera i exigir-los el mateix. Tant a la família com a l’escola, el llenguatge de la igualtat acaba essent injust. Però l’alternativa, l’atenció a la diversitat, s’ha demostrat que tampoc no és la solució. De fet, és una constatació descriptiva indiscutible, però resulta que el qualificatiu de divers s’ha transformat en una etiqueta negativa, que s’ha acabat aplicant a un sector de la població escolar, no pas a tots, aquell que surt de la norma establerta, aquell que no encaixa en els esquemes habituals, als qui generen algun tipus de problema a l’acció educativa estandarditzada. Com pot ser que a tants instituts catalans hi hagi els anomenats “grups de diversitat”? Com és possible que alguns inspectors encara preguntin quanta diversitat hi ha en una aula o un centre? La pedagogia de la singularitat obliga els docents a afinar els sentits per mirar de conèixer a fons cadascun dels seus alumnes amb la seva circumstància; a fugir dels diagnòstics, massa sovint fets amb pressa i sense contrastar, i de les “derivacions”, que poden condicionar en gran manera la vida escolar dels afectats; a diversificar els recursos i les maneres d’accedir al saber; a ajudar més aquells que més ho necessiten i a demanar el suport, si cal, dels altres alumnes i professionals.
La pandèmia ens ha permès també comprovar l’eficàcia de l’engranantge neoliberal que, sense fer massa fressa, però sense defallir, ha anat transformant la ciutadania, com ja havia pronosticat Sennett, en consumidors, despolititzats i desmobilitzats, orgullosos dels propis mèrits i assoliments, preocupats essencialment pels seus i pel futur més immediat; en clients indignats amb unes institucions que no els atenen com es mereixen, incapaces per si soles de garantir el món feliç i ordenat a què suposadament tenien dret. Avui, més que mai, necessitem una educació que afavoreixi la reflexió i el debat, l’argumentació raonada i la crítica, el contrast d’idees i el recurs a la ciència, sempre provisional, però també il·luminadora. Una educació que ens ajudi a pensar autònomament, conscients del que no sabem i del que no podem preveure, però obligats a prendre decisions enmig d’aquesta ignorància, a reaccionar-hi al més adequadament possible, més enllà de la resignació i el cinisme, de les falses promeses de salvació a la carta, dels líders carismàtics que proclamen haver vist la llum. Una educació que ens ajudi a reconnectar amb nosaltres mateixos, que emfasitzi les responsabilitats personals i col·lectives, que ens obri els ulls al gran món, que ens permeti imaginar un futur esperançador, condemnats com estem a ser lliures, que deien els existencialistes…
