La ciutat d’Astrakhan, a la vora del Mar Caspi on desemboca el riu Volga, dona nom a la pell de xai nounat de la raça karakul, de pèl curt i negre, usada com a abric. Igualment, per extensió ha donat origen a la paraula astracanada que, tant en català com en castellà, té el mateix significat.
Els diccionaris proporcionen dues accepcions: 1. Peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada; 2. Vulgaritat (dita que manca de novetat, d’importància, de distinció). Cal afegir que l’adjectiu desbaratat expressa fer les coses sense ordre ni concert, que es capté sense mica de contenció o fre.
En el gran teatre de producció i reproducció cultural i educativa que és l’escola cal ordre, concert i capteniment contingut; és a dir, s’hi exclouen les accions desbaratades. A la pedagogia no hi ha lloc per a les astracanades.
Vehicular és un verb transitiu que significa ésser el vehicle per a la transmissió o conducció (d’una cosa). Per exemple, una peça teatral es vehicula a través de les frases que actors i actrius indiquen oralment, també hi ha transmissió semiòtica (moviments, gestos, vestuari, música, decorats, il·luminació, escenografia, etc.)
L’adjectiu vehicular que, en principi, vol dir relatiu o pertanyent als vehicles, sovint s’inclou dins del sintagma llengua vehicular per indicar la llengua que serveix de vehicle a la comunicació o transmissió d’un cert missatge. Això implica un cert reduccionisme tàcit com si l’única via per a la transmissió o comunicació fos el llenguatge; tanmateix, és probablement la més important.
A Catalunya, la llengua vehicular a l’escola és normalment el català; així ho prediquen els nostres textos normatius. A contrario, no ho és en situacions anormals o anòmales. No podria ser d’una altra manera, sent el català la llengua pròpia del país. Cal notar que l’adverbi normalment fa referència qualitativa a allò que és ordinari, que no se separa del seu curs o estat natural (d’aquesta manera, després del dilluns ve el dimarts, l’hivern segueix a la tardor, l’aigua mulla i el mercuri no, o les molècules dels sòlids rígids mantenen les distàncies).
Hi ha, doncs, anomalies o excepcionalitats que poden ser degudes a una multiplicitat de circumstàncies en el temps o a l’espai. Així, anormalment amb el canvi del calendari julià al gregorià, a 1582, l’endemà del dijous 4 d’octubre va ser el divendres 15 d’octubre, amb la mateixa reforma l’any nou va canviar del 24 de març a l’1 de gener, hi ha foc que no crema creat amb vapor d’aigua, o la fluorocetona anomenada aigua que no mulla).
És a dir, l’expressió normalment no admet percentatges. Per exemple, no es pot dir que seria normal fer el 75% d’una activitat d’una manera determinada; ja que, aleshores, també resultaria normal fer el 25% restant d’una forma diferent.
La importància que la llengua pròpia del país sigui la normalment emprada a l’escola queda palesa, entre d’altres, en l’argumentari del document L’Escola Catalana, avui plurilingüe (Societat Catalana de Pedagogia, 2018); en destaco aquí els aspectes relatius a:
– Oralitat: La modulació, l’accent, la pronúncia o les inflexions en la llengua s’adquireixen de manera vivencial. Les llengües en contacte s’aprenen inicialment com una de sola (interllengua) i posteriorment es distingeixen fins a emprar-ne una o altra segons la situació.
– Immersió amb intercomprensió: El continum lingüístic entre llengües en contacte permet identificar les similituds entre elles, comprovant que cap llengua és del tot desconeguda si partim d’elements comuns i que una reforça l’altra. L’aprenentatge s’organitza de manera interrelacionada per comptes de fer-ho de manera separada.
– El paper dels professors: A l’escola, el professorat és model lingüístic. A més de disposar d’un bon domini de les competències comunicatives en diverses llengües, desenvolupa competències específiques per a ensenyar en un context multilingüe i multicultural. Té capacitat per integrar la reflexió interlingüística entre les llengües que es troben en contacte i sensibilitat per establir un vincle entre les llengües d’aprenentatge i les llengües dels alumnes.
En una visió antiga de l’educació escolar que, hores d’ara, ja no té cap raó de ser, algú transmetia coneixement a altres mitjançant la llengua, identificant-se com a llengua de l’ensenyament. En una concepció industrial de l’organització escolar, un professor es dirigeix a un grup en una llengua durant una hora per explicar continguts d’una assignatura amb el suport de materials escrits en la mateixa llengua en la que parla. Encara que alguns adults –per exemple, alguns jutges– puguin evocar-ho fidelment de quan anaven a escola, actualment aquest sistema no té cap ni peus. Anem a pams.
En una concepció antiga de l’escola, un professor es dirigeix a un grup en una llengua durant una hora per explicar continguts d’una assignatura; avui aquest sistema no té ni cap ni peus, encara que alguns adults (uns jutges, per exemple) puguin evocar-lo de quan eren nens
La docència, avui dia, ha deixat de ser una tasca individual per esdevenir una activitat planificada, dirigida i aplicada per equips de professorat (el bon professor ja no s’identifica amb el bon orador). Hi ha moltes situacions de codocència, ensenyament dual, estudiants que proporcionen la informació, flipped classroom, plataformes virtuals, materials que parlen, sistemes de provisió d’informació, etc. que contradiuen la imatge d’un professor predicant a un grup com a única metodologia.
Els grups d’alumnat ja no són immutables al llarg de l’horari escolar. Hi ha activitats, posem pel cas, en petits grup, grups naturals, grups cooperatius, desdoblaments, grups flexibles, grup-classe, o gran grup. D’aquesta manera, un estudiant en concret pot estar aprenent en grups variables en nombre i composició (per exemple, matèries optatives, pràctiques de laboratori, classes de problemes, activitats de reforç, pràctica de llengua oral, etc.). Encara que tot estudiant estigui enquadrat en un grup de referència, no hi ha un únic grup que es pugui anomenar el grup.
La llengua d’ús normal a l’aula és el català, això no obstant hi haurà centres amb projecte lingüístics en els quala s’inclourà l’ensenyament d’altres llengües com l’aranès, el castellà, el francès, l’anglès, l’alemany, el portuguès o l’àrab. Igualment, en aquestes llengües pot haver-hi transmissió o comunicació oral o escrita, per part de múltiples actors, en activitats conduents a l’adquisició de tot tipus de competències.
A part de certes activitats sistemàtiques associades a les competències comunicatives, en les darrers dècades s’ha propiciat l’organització de l’ensenyament en projectes, centres d’interès o unitats didàctiques interdisciplinars, que han tendit a esborrar els límits tradicionals de les assignatures o matèries, en consonància als actuals currículums estructurats en competències d’acord a les recomanacions i indicacions de les principals agències internacionals.
En aquesta comptabilitat percentual imposada pels tribunals de justícia, es plantegen qüestions inversemblants. Per exemple, algú s’atreviria a assignar l’horari de l’esbarjo de primària –que constitueix un 10% de l’activitat lectiva– a alguna llengua vehicular?
Els materials de suport han superat, amb escreix, el tradicional concepte de llibre de text, per incloure una àmplia gamma de recursos audiovisuals, electrònics o impresos amb accessibilitat immediata que comporten la creació plurilingüe d’entorns d’aprenentatge enriquits.
En aquest context, tot i tothom implicat en una acció educativa comunica i transmet més enllà de la unidireccionalitat del monisme 1 professor – 1 hora – 1 assignatura – 1 alumne – 1 llengua – 1 llibre de text. Pretendre establir percentatges de la llengua amb què s’ensenya, com a llengua vehicular, no és només posar portes al camp, sinó que significa no tenir ni idea del que s’està dient.
Probablement, no es pot acusar als magistrats que estableixen percentatges de llengua vehicular de la seva ignorància en matèria pedagògica, ja que no en tenen formació específica; sí que se’ls pot responsabilitzar per imprudents, per fixar obligacions basades en allò que desconeixen, i per entaforar, volent fer entrar el clau per la cabota, els criteris polítics de les lleis a l’escola. El resultat és una bufonada, una acció desbaratada, una peça còmica que més aviat fa plorar, o sigui: una astracanada.
