‘Drive my car’
La crítica s’ha rendit davant de Drive my car, de Ryûsuke Hamaguchi. I jo, humil ressenyador de pel·lícules, m’afegeixo als entesos en el setè art i us confesso que estic impressionat per aquesta història que explica que un actor i director que ha viscut una tragèdia rep l’encàrrec de dirigir el càsting i els assaigs de L’oncle Vània de Txèkhov. Accepta el repte i li assignen una noia que el portarà en cotxe amunt i avall. El cotxe es converteix en un univers íntim –primer l’home seu darrera, més endavant al seient del costat– que els permetrà anar-se coneixent fins a ser capaços de compartir les històries més doloroses de les seves vides. Però al cotxe hi viatja un altre personatge: el text de Txèkhov, que es fa present a través de les cintes de l’obra que va enregistrar la dona del director. El text és com una mena de mirall del que viuen els personatges de la història.
Però encara hi ha més, perquè un dels actors va tenir una relació amb la dona del director que com Sherezade era capaç de narrar una història cada vegada que feia l’amor. I és que Drive my car ens parla també de la necessitat de narrar i de narrar-nos, i amb aquest exercici trobar el sentit de la nostra vida que sempre reclama la presència de l’altre. I la necessitat de perdonar-nos. La trobada entre el jove amant i el marit ens planteja altres motius de reflexió al voltant de les relacions íntimes que som capaços de tenir i el paper que juguen a les nostres vides.
I encara més elements a destacar: els actors i les actrius pertanyen a cultures diferents i parlen llengües diferents. Fins i tot n’hi ha una que fa servir la llengua de signes. Tota una declaració de principis.
Basada en un conte de Murakami que podem trobar en el llibre Hombres sin mujeres, crec que puc afirmar que estem davant d’una pel·lícula que serà eterna, inoblidable, una obra d’art en majúscula. Tres hores que es fan curtes. Va aconseguir que m’oblidés del meu mal de cames, i això no és poca cosa.
‘Belfast’
Hi ha pel·lícules que miren cap a la infantesa del director. És el que fa Kenneth Branagh a Belfast. Ens explica records de quan era petit. Hi trobem la situació política, les lluites entre protestants i catòlics i l’exèrcit anglès –memorables els primer minuts–, però sota la mirada d’una criatura que és un alter ego del director. Una mirada tendra cap a la seva família, sobretot cap als avis, i el relat d’una família que ha de prendre alguna decisió molt important per evitar patir les conseqüències de la violència social i política. Però aquesta dimensió social no evita moments on es descobreixen temes més íntims, com el descobriment del primer amor.
Ens mostra què significa per una criatura de nou anys un canvi radical de vida després de ser testimoni d’unes tensions que ell no pot arribar a entendre. La mirada és d’un infant que, com acostuma a passar, fa reflexionar als adults perquè ens retorna una determinada imatge que voldríem oblidar.
Filmada en blanc i negre per aconseguir que ens situem millor en aquella època. Cal destacar la banda sonora.
Goso afirmar que ens trobem davant la millor pel·lícula d’en Branagh, artista que des de la direcció o des de la interpretació ens ha regalat algunes de les millors pel·lícules de la història del cine. Recordo especialment Els amics de Peter, La huella o Hamlet.
‘Un amor intranquil’
Hi ha històries sobre persones malaltes que situen l’eix en el relat sobre la malaltia i sobre les necessitats que tenen que algú en tingui cura, però hi ha històries on l’accent es posa en aquelles persones que han de tenir cura del malalt.
Un amor intranquil, de Joachim Lafosse, ens mostra un pintor que viu amb la seva família –la dona i un fill– en un poblet no gaire gran –on tothom es coneix– i que pateix processos bipolars.
Veiem les seves reaccions quan es nega a prendre el medicament i mira d’escapolir-se del control mèdic, però sobretot som testimonis de tot l’esforç que fa la dona per mirar de tenir cura del seu marit i protegir el seu fill dels moments on algunes actuacions el poden posar en perill.
Tot està molt mesurat, és un retrat que mostra amb poques estridències una realitat que és molt dura. És el relat d’un conjunt de vides que es veuen afectades per una malaltia que té moments molts dolços i altres que posen a prova la solidesa dels sentiments de –en aquest cas– la mare cuidadora, excel·lentment interpretada per Leila Bekhti, la qual porta la càmera encastada a ben poca distància durant bona part de la pel·lícula i que ens va mostrant tot el procés dolorós, sobretot la pèrdua de confiança en el seu marit, que viu fins arribar a un final que no és un final. O millor dit: que tu has d’acabar la pel·lícula.
