D’ençà que va començar la guerra, el Iuri no ve a classe. Ningú ho manifesta obertament, com si fes por esmentar-ho, però tots volem saber com està i si té notícies de la seva família que viu a Vinnytsia, Ucraïna. Durant els primers minuts, mentre seiem i desem els llibres damunt la taula, a vegades ens mirem en silenci. Sura un ambient estrany a classe, una tensió soterrada per les imatges esfereïdores que cada dia mostren els mitjans. La Stasia, una estudiant de Sèrbia, està neguitosa i enrabiada i l’altre dia va plorar a classe. Els riures d’altres sessions han desaparegut i amb prou feines comencem la lliçó. De sobte, sense que ningú ho esperi, el Iuri entra per la porta, ens saluda rere la mascareta que li tapa nas i boca, seu a la cadira i treu de la bossa la tauleta digital on pren els seus apunts. Tots ens mirem de reüll i el silenci ens fa sentir incòmodes.
Quan arriba a classe, la Tània es presenta i somriu. Ens diu que és d’Ucraïna, de Dnipró i que té moltes ganes d’aprendre el castellà. Tothom sap que ella és refugiada i que fuig de la guerra. Mentre tots (un per un) li donem la benvinguda, un neguit s’estén per la classe. Què passarà, ens preguntem, quan arribi el torn de l’Arina, l’estudiant russa. El primer és el Massimiliano, d’Itàlia. Després, la Muge, de Turquia, la Manuela, de Suïssa, l’Alina, de Romania, i, finalment, l’Alex, d’Alemanya. Ara li toca a l’Arina: “Hola, Tania, sóc l’Arina, de Rússia. Benvinguda”. Just quan acaba de presentar-se, la Tania li respon ràpidament: ‘Que bé! Algú de classe parla rus com jo. Així podrem traduir juntes les paraules que no coneixem”. L’Arina riu (sembla alliberada) i respon amb generositat: “Sí, és clar, serà un plaer”. La Tania somriu de nou i seu al seu costat.
L’arribada d’en Iuri Osadchuk
El Iuri Osadchuk viu a Catalunya des de fa tres anys. Es va enamorar d’un noi català i s’hi va casar. En principi, tots dos volien establir-se a Kíev: “és la ciutat que més m’agrada del món”, explica el Iuri. Com que l’empresa del seu marit li exigia presencialitat a la feina i, en canvi, el Iuri pot treballar a distància, els dos van decidir viure a Barcelona. Abans que li pregunti, com si em llegís el pensament, em diu: “els ucraïnesos mai vam pensar que tot s’agreujaria tant. No ens podíem imaginar aquesta tragèdia”.
Ell recorda amb claredat el dia que va esclatar la guerra: “Estava a l’habitació llegint les notícies pel mòbil. El meu marit va trucar a la porta i em va preguntar com estava, però jo no vaig poder pronunciar la paraula guerra. Ho vaig intentar tres vegades, però no vaig poder”. D’ençà de l’inici de la invasió, el Iuri s’ha comunicat amb la seva família mitjançant el mòbil. De fet, afirma que, abans de la guerra, mai tenia el telèfon a la tauleta de nit, però “ara sempre el tinc a prop del llit perquè em fa por que em truquin els meus amics i la meva família”, conclou cansat.
Ara, mentre estem asseguts al centre de l’aula, un davant de l’altre, el Iuri continua explicant-me la seva història, com si el fet d’estar sols a classe l’ajudés a explicar-se. Ell parla, a vegades s’atura, rumia, mira en silenci cap a les finestres.
¬—Què penses, Iuri?
—Jo tenia por que no es parlés del conflicte d’Ucraïna. Hem tingut sort. Com que som blancs hem rebut ajuda d’Europa i dels EUA, però, en canvi, ningú parla de l’Afganistan o de Síria. És contradictori: em satisfà com a ucraïnès, però em dol com a ésser humà.
—Tens angoixa?
—En tinc molta i m’enganyo a mi mateix per combatre-la.
—Com?
—Llegeixo les notícies que em ratifiquen. I sobretot, intento sentir-me útil. He enviat diners a Ucraïna i hem ajudat a molta gent. També, m’ajuda la feina: tinc moltes reunions i fa que no hi pensi constantment. D’altra banda, necessito un equilibri: jo no vull no pensar en Ucraïna i no ajudar les persones que estimo.
El Iuri té un germà, l’Oleksandr, però ell li diu Sasha. Ell és militar*i de moment viu en una zona on no s’estan produint combats, a prop de Moldàvia. Per això, encara pot dormir a casa seva, on viu amb la mare i l’àvia del Iuri. En Sasha, tanmateix, espera, no fos cas que el conflicte empitjorés i hagués d’anar al front per combatre les forces russes. Li pregunto al Iuri per la seva àvia. “Ella és una dona amb molt caràcter. Va néixer l’any 1938 i va patir la II Guerra Mundial; després, l’època de Stalin i la fam de l’URSS. Ella diu que no pensa moure’s de casa seva. La meva mare la cuida”.
L’Arina, una noia russa que estudia castellà
“Els primers dies estava molt nerviosa. No sabia què podia passar amb les meves amigues ucraïneses. Em feia molta por que l’amistat es trenqués”. L’Arina és russa, de Moscou. Té vint-i-cinc anys i estudia castellà perquè treballa a un centre estètic de Barcelona, propietat de la seva mare. “La meva família és molt patriòtica, però jo em sento una russa diferent”, afegeix. I puntualitza: “Té a veure amb l’edat”.
L’Arina parla tranquil·la, amb les mans obertes damunt la taula i amb freqüència es recull els flocs de cabell rere l’orella. “Els russos de més de quaranta anys són més conservadors, però els que tenim menys de quaranta som més oberts. Part de la meva família opina que cal tornar als temps de l’URSS, de Lenin i Stalin. Això també ho pensen alguns russos i alguns ucraïnesos”. I afegeix: “Molts russos tenen por que torni a passar com en els anys noranta, quan tot el país es va enfonsar, quan no hi havia menjar dins els supermercats”.
La parella de l’Arina és ucraïnès i quan li pregunto sobre el seu company, em respon: “Ell admet que la guerra és una merda, no li agrada. I al mateix temps comprèn les causes de fons del conflicte, la lògica dels arguments de Putin”.
L’Arina manté lligams amb una comunitat d’ucraïnesos i de russos que viuen a Barcelona. També, però, hi ha armenis i georgians. Tots es comuniquen en rus. Mentre ella parla, en moltes ocasions confessa l’angoixa que té: “Jo no vull dir la meva opinió entre els meus amics. No ho vull fer. Em fa por que l’amistat es trenqui. Per a mi, l’amistat és el més important”.
Ara som a l’aula 6, la més gran de l’escola. Fa una estona que l’escolto. Ella mesura les paraules i es mostra disposada, generosa i serena, malgrat que confessa que els primers dies del conflicte sentia molta angoixa. De tant en tant, es recull els cabells. Li pregunto pels companys de classe.
—Com t’has sentit quan ha entrat la Tània?
—Em sentia una mica estranya perquè no sabia què podia esperar d’ella, si em respondria amb hostilitat. Però ella és molt bona noia.
—Us dieu floretes a classe.
—Sí, he intentat apropar-me a ella i em sento còmode amb la Tània. Entenc els ucraïnesos. No puc imaginar-me què faria jo si la ciutat on he viscut tota la meva infantesa fos destruïda.
I fent un esforç per imaginar repeteix de nou: “Què faria jo en la situació de la Tania?”. L’Arina m’explica que, després de classe, ella i la Tania s’han trobat per fer un cafè. Abans de concloure, encara em confessa: “Les dues som lluny dels nostres països i quan vius a l’estranger, els teus amics són la teva família”.
La història de la Tania, una noia ucraïnesa refugiada
La Tania Volokitina participa molt a classe. Riu, xerra i col·labora amb els companys. Llicenciada en Enginyeria Tèrmica, la Tania treballava de comptable en una empresa a Ucraïna. Ara, fa cinc minuts que hem acabat la classe i seu a la cadira a l’altre cantó de les finestres, davant de la pissarra. Quan engego la gravadora, em somriu i em diu: “Parlem, parlem, és clar. Ja he fet forces entrevistes”. Damunt de la taula, al costat de la gravadora, té el telèfon. El consulta amb freqüència. De fet, durant la classe, ha demanat dues vegades si podia sortir cinc minuts per parlar amb la seva mare, que viu a Dnipró, una de les ciutats bombardejades en els darrers dies. Quan li dic que començo, la Tania es puja la mascareta una mica i de seguida recorda com va marxar d’Ucraïna: “Vaig sortir sola el 24 de febrer. Jo tenia un viatge a Budapest, però no es podia volar. Jo era a Kiev i vaig anar amb tren fins a l’est d’Ucraïna. Vaig comprar un bitllet de bus i vaig esperar 80 hores per travessar la frontera d’Eslovàquia, sense ningú de la meva família”. I afegeix: “La mare no va voler marxar de casa i la meva germana va decidir quedar-se amb el seu company”.
Ara assisteix a les classes que l’escola BcnLanguages ofereix de manera solidària als refugiats. Es tracta d’un curs inicial gratuït perquè es puguin desenvolupar aquí, tramitant qualsevol gestió o dificultat amb què es puguin trobar.
Quan s’explica, la Tania mou el cos, es mostra molt expressiva i em confessa que tenia molta por que Rússia ocupes Ucraïna i que ella no pogués sortir del país. “Era el que més m’espantava”, conclou. La Tania recorda el fred a les nits quan travessava les fronteres per arribar a Àustria. I sense evitar un riure espontani, explica les raons d’haver vingut a Espanya: “A Viena no entenia les etiquetes dels productes dels supermercats. Res de res. Com que de petita volia viure a Espanya i parlava una mica de castellà, vaig decidir viatjar fins aquí”. La Tania ha estat dues vegades a Espanya, la darrera aquest Nadal i coneix força bé Barcelona.
Quan explica la seva història, en moltes ocasions mostra el seu agraïment. Ara viu en un alberg amb altres ucraïnesos. Tenen tres àpats cada dia i una targeta de viatge. També reben roba. A la meitat de la conversa, li pregunto per l’Arina. Ella rumia.
— Com m’he sentit amb l’Arina a classe… Per a mi no és cap problema. Les dues parlem rus. Jo no divideixo a les persones en funció de la nacionalitat. Jo visc a Dnipró i la majoria de gent parla rus.
—Creus que ella estava nerviosa?
—Em sembla que al principi ella tenia por. La dificultat són els governs, no les persones. Molts russos són víctimes de la propaganda, però a Ucraïna també n’hi ha, de propaganda, per odiar els russos. Però jo no trio això.
—I com veus el teu futur? Vols viure a Barcelona?
—No ho sé. Desconec com anirà tot. Ara visc el moment i avui sóc aquí. Tinc clar que vull construir. Sóc sagitari i vull anar sempre endavant i aconseguir els meus objectius. I sobretot vull millorar el meu castellà.
—Gràcies pel teu temps, Tania.
—De res.
I la Tania em diu adéu amb un somriure, just quan apago la gravadora.
*Dies després d’escriure aquest article, el Sasha, el germà del Iuri, ha estat cridat per incorporar-se de manera permanent a la base militar de Vinnytsia, actualment en estat de màxima alerta. Fa dues setmanes que va deixar casa seva.
