Aquest procés és d’aquelles coses de les que no s’assabenta la ciutadania, malgrat estar dintre de la comunitat educativa, perquè són el transfons del sistema, el traster fosc i emmoït, fred i desolador que hom desconeix.
Una de les depravacions apreses dintre de l’imaginari col·lectiu és pensar que les professions arrelades a la cura de les persones -no només física, també intel·lectual- han de tenir un component de vocació que ha d’embolcallar-se en voluntarietat i voluntarisme per fer quelcom. En aquestes professions, com les sanitàries o les docents, es dona per fet que el dret dels pacients o l’alumnat està per sobre dels propis drets de la persona treballadora. I sota aquest lema, el sistema s’aprofita per esprémer, quan no trepitjar, la legalitat laboral.
Amb aquesta filosofia, només queda fiançar i finançar un sistema que permeti elevar a bons professionals aquelles persones que siguin capaces de suportar qualsevol tasca i que no mostrin cap tipus de reticència a acceptar el que sigui, com pot ser augmentar un 25% les hores que passa al seu lloc de treball sense remuneració, entre altres coses.
I ens preguntem, com pot ser que els i les professionals no es neguin a acceptar semblant despropòsit? Per què no hi ha una revolució? Com aconsegueixen que tolerin la vulneració del seus propis drets? Fàcil, premiant la lleialtat.
Sota aquest còctel d’idees es van desplegar, entre l’any 2010 i 2014, el Decret d’autonomia de centres, el Decret de direccions i el Decret de provisió de llocs de treball de la LEC. Aquests decrets, a grans trets, van ser descrits com una magnífica eina per dotar d’estabilitat les plantilles dels centres educatius, es pretenia la recerca d’una autonomia socioeducativa on la direcció podria tenir claustres adients als seus projectes. Era una de les grans solucions estrella que pretenia una Llei d’Educació Catalana feta sota un criteri neoliberal i aprovada per un arc parlamentari que va ser incapaç de fer un anàlisi de les conseqüències del que allà es descrivia.
El que aquí s’està permetent és que una directora o director d’un centre educatiu pugui decidir qui continua treballant a l’escola el curs següent i qui no. Sense cap control, sense cap justificació, sense cap criteri més que el seu propi. Després de tants anys, tenim evidències numèriques suficients per assegurar que estem sota un model d’accés al treball públic sota models de gestió privats.
A la pràctica, no continua qui compleixi escrupolosament amb el seu treball, el seu horari, la seva tasca docent amb humilitat, assertivitat, esforç, il·lusió… Al centre continua qui sigui lleial i fidel al que digui la direcció, aquella persona que compleixi quelcom que se li demani, perquè és el que s’espera; acatament. Una persona que depèn de la signatura d’una directora o director per continuar tenint feina és una persona presonera d’aquesta signatura. Aquesta dependència li impedirà dissentir, li impedirà plegar a la seva hora, li impedirà expressar el que sent i treballarà amb cura i amb angoixa.
Hi ha direccions que no proposen dones embarassades o persones que han estat de baixa per malalties greus, prefereixen que vingui algú altre que els sigui útil, perquè l’educació s’ha deshumanitzat
Aquesta pràctica de “propostes de continuïtat”, que va començar amb poca incidència, ha anat arrelant-se fins avui on hi ha claustres sencers on totes les persones interines són proposades o pràctiques abusives que si es fessin a qualsevol empresa privada estarien als jutjats.
Per molt que molesti a alguns, hem de dir a la ciutadania que hi ha direccions que no proposen dones embarassades, no proposen persones que han estat de baixa per malalties greus o mestres que han tingut als seus infants greus i han estat de permís, etc. Companys i companyes que han estat anys al peu del canó obrint cada matí la seva classe perquè creien en el que feien. Han preferit que vingui algú altre que els sigui útil, perquè l’educació s’ha deshumanitzat en el mateix moment que les mans d’aquelles que la fan possible es converteixen en mercaderia.
No tot són direccions canalles, n’hi ha que proposen a totes les persones que hi treballen pensant que així no participen d’aquest ritual. El que no saben és que, des de la seva inconsciència i bona fe, permeten que les places quedin blindades i ocupades. Així, si una persona salta d’un centre no pot treballar a cap altre, perquè totes les places estan ocupades per gent proposada i, aleshores, es queden sense feina després d’anys i anys treballant. Així doncs, l’experiència no es valora? És evident que no.
Aquesta mesura estrella, de debò ha servit per millorar els resultats educatius? Un centre amb tot el claustre proposat, té millors resultats? No, no els té. Només té submissió. No hem de ser indulgents amb aquest sistema de provisió de llocs de treball, tolerància zero amb aquelles persones que diuen que podria ser una bona eina. Aquestes intervencions blanquegen models que han de ser erradicats de l’Educació Pública de Catalunya. És hora de demanar retiment de comptes, és hora de derogar aquests decrets per dignitat.
No hi ha comentaris
Veig que és una gran notícia periodística. S’han contrastat fonts i has parlat amb moltes direccions. Sobretot parlant amb direccions canalles que volen el pitjor pels seus alumnes. Els sindicats fa temps que esteu en una espiral conspiranoica brutal. Entre uns i els altres és per llogar-hi cadires.
Els sindicats hauríeu d’assessorar els docents perquè recorrin les decisions, que es poden recórrer. Perquè el sistema té terminis per presentar al·legacions i possibilitat de recórrer aquestes decisions, processos per garantir que les decisions de les direccions no són arbitràries. No oblidem que els docents interins són funcionaris, i tenen drets com a tals. I obligacions, clar.
I quina és la teva proposta? Que les docents siguin assignades als centres de forma aleatòria a través de llistes? Segur que això garanteix millor que les docents més competents siguin les que romanguin en un centre. L’aleatorietat és un criteri més sòlid que la decisió professional d’un equip directiu, és evident.
Dius que l’experiència no es valora? Pot ser parlar de “concurs d’antiguitat” en lloc de “concurs de mèrits” faria més evident que és el que més es valora a l’hora d’accedir a la funció pública.