Opinió

Per a què eduquem?

Totes les varetes màgiques que van sonant fa uns anys tenen a veure amb la innovació. L’altre mantra és “transformar el sistema”. I crec que el nou fora fer un bon debat sobre l’arrel i l’essència de l’educació: per a què eduquem? Un debat, real, veraç i lluny dels reiterats arquetips que ens venen el fum que el que és nou és essencialment bo.

Quin és l’objectiu de l’educació? Quina és la seva finalitat? Segons responguem aquestes qüestions, les conseqüències poden ser molt diferents, tan diferents com la veritat o la mentida.

Si volem tenir persones i ciutadans que no coneguin la naturalesa humana i el seu esdevenidor; que les seves reflexions siguin planes, sense profunditat; que vagin només a la seva; que els coneixements només els atresori el senyor gúguel “perquè ho tenen tot a un clic”; que només la immediatesa compti o que ignorin la seva transcendència… no cal fer res, ni debatre res. La inèrcia que ens porta ja ho farà, tot això.

Crec que hem d’aspirar a fer que l’educació ajudi a formar persones íntegres, que tinguin com a guia les virtuts aristotèliques de la justícia, la prudència, la fortalesa i la temprança. Virtuts que, segons el savi grec, eren les que conformaven el bon ciutadà que volem. I també crec que hem de formar bons professionals, ben competents en qualsevol feina que desenvolupin a la vida.

Des de fa uns anys, ens trepana el mantra que del 65% de les feines del futur encara no sabem quines són ni quines habilitats requeriran. Per tant, hi hauria un 35% que sí, però ho hem de canviar tot, perquè el que és nou és bo. Però diria que passa com la meva generació, que viu, treballa, pren decisions i (mal?) governa en un context que als 70 i 80 ni es somniava, i el món gira. Tan malament no ens devien educar. O sí. Segurament això ve passant fa moltes generacions, però ens creiem tant que som el centre de l’univers, que som cecs a la història i ignorants de la naturalesa humana. Això sí, tot sembla que va més de pressa.

Hem d’aspirar a fer que l’educació ajudi a formar persones íntegres, que tinguin com a guia les virtuts aristotèliques de la justícia, la prudència, la fortalesa i la temprança

Però, ai las!, l’educació és un procés lent, laboriós, artesanal. Implica, en primer lloc, als primers i principals educadors, que són les mares i els pares. Els mestres hi van al darrere en el temps i conjuntament. Perquè per educar una persona, cal conèixer, contemplar i educar totes les seves dimensions, i no fer-ho també educa, però en el no-res.

Fins i tot les nefastes lleis educatives dels darrers 30 anys han anat reconeixent que cal vetllar per una educació integral, és a dir, de tot l’individu. Sovint només s’han cuidat la intel·lectual i la física, però també hi ha la social (més atesa ja fa anys), o l’emocional (més recentment, inversament proporcional potser a la dedicació eficaç dels pares i mares, i de la “tribu”).

Però també hi ha una dimensió transcendent de la persona que cal cuidar, a casa i a l’escola. Respon als pressupostos i a les preguntes que la humanitat es fa d’ençà que té consciència: qui som, què fem aquí, cap a on anem. I a això responen les humanitats: la història, la filosofia, la literatura. Reivindiquem i enriquim els aprenentatges dels infants amb la veritat del coneixement. Aprendre fondament aquests àmbits de coneixement ens prepara a conèixer-nos i a conèixer els altres: la naturalesa humana que tossudament es manifesta amb les mateixes llums i ombres des que hi ha humanitat. Ens prepara per a la reflexió profunda del passat i del present, que ha de construir el futur.

Una societat deixarà de ser-ho, si els seus membres no som persones íntegres, bons ciutadans i bons professionals, i conscients de la nostra transcendència. I d’un bon debat honest i veraç poden sortir veritables innovacions per arribar millor al “per a què?”