Opinió

De concertada a pública o a privada en un procés

La nova llei d’educació (Lomloe) diu que, en l’educació primària, les administracions educatives garantiran a tot l’alumnat un lloc escolar gratuït en el seu mateix municipi o zona d’escolarització establerta (art.82.2). També diu que, per garantir la possibilitat d’escolaritzar els i les alumnes sense discriminació per motius socioeconòmics, en cap cas podran els centres públics o privats concertats percebre quantitats de les famílies per rebre els ensenyaments de caràcter gratuït, imposar a les famílies l’obligació de fer aportacions a fundacions o associacions, ni establir serveis obligatoris, associats als ensenyaments, que requereixin aportació econòmica per part de les famílies (art. 88.1). I afegeix que queden excloses d’aquesta categoria les activitats extraescolars i els serveis escolars, que, en tot cas, tindran caràcter voluntari. Les activitats complementàries que es considerin necessàries per al desenvolupament del currículum hauran de programar-se i realitzar-se de manera que no suposin discriminació per motius econòmics.

Però aquesta possible voluntarietat es converteix en obligació, ja que el 90% dels centres concertats cobren una quota, i en tres de cada quatre les denominades eufemísticament “voluntàries” són obligatòries, segons informes i notícies recents[1], ja que l’impagament pot comportar l’expulsió de l’alumnat. És cert que depèn la quantitat de cada autonomia, amb quotes molt diferenciades que ells aproven.

Sembla que en els últims temps, en els mitjans de comunicació generals i educatius hi ha molt de defensor de l’escola concertada amb diversos arguments socials i econòmics, arribant a dir que és inviable que desaparegui l’escola concertada, com un determinisme educatiu.

Les escoles d’iniciativa privada sostingudes amb impostos es van establir com a part del sistema públic el 1985, amb les mateixes condicions “teòriques”, mitjançant la Llei orgànica reguladora del Dret a l’Educació (LODE) que va establir el Govern socialista. És possible que l’escolarització de tota la població ho necessitava en aquest moment després del desemparament estructural de l’escola pública (anomenada estatal com una mena de desprestigi) en l’època de la dictadura.

Aquest sistema de pagar a les escoles privades per funcionar com a públiques no és exclusiu d’Espanya, com diuen els seus defensors, però sí ha aconseguit aquí un desenvolupament més que notori. El 29% d’alumnat matriculat a les seves aules (en l’etapa obligatòria, de 6 a 16 anys) només és superat a Europa per Bèlgica, que està entre el 47% de la comunitat francesa i el 62% de la flamenca. I és cert que, en menor mesura, França, Malta i Holanda també tenen tradició d’escola concertada.

En xifres absolutes, l’escola concertada a Espanya acull a prop d’un milió d’alumnes i empra 130.000 professors a 5.402 centres (un de cada cinc centres educatius). Aproximadament, sis de cada deu col·legis concertats pertanyen a l’Església o a fundacions associades a ella. La resta són, en la seva majoria, petites iniciatives privades amb tendència a desaparèixer, com ha ocorregut en algunes autonomies. El seu desenvolupament pel país no ha estat uniforme, i la seva major implantació es dona a comunitats autònomes amb un o dos elements en comú: rendes per càpita altes i/o una llarga tradició de govern conservador.

El cost que li suposa a l’Estat és alt, gairebé 7.000 milions d’euros que es destinen cada curs a centres concertats i que es lleven del sistema públic. No es pot negar que l’escola concertada cronifica les desigualtats socials perquè, encara que en teoria no poden seleccionar al seu alumnat, ho fan de facto. Imposant aquestes famoses quotes “voluntàries” fins i tot en àrees curriculars en l’horari escolar, que filtren a les famílies que poden permetre’s pagar –per exemple– uns centenars d’euros al mes com a mínim.

I no es pot negar que resta fons a l’escola pública i selecciona el seu alumnat. La patronal, lògicament, defensa que el cost per alumne és menor i enarboren la bandera de la llibertat d’elecció dels pares. La paraula llibertat està de moda políticament, fent un ús “injust”, com deia una presidenta de la Comunitat de Madrid: “Neix un nou model de llibertat: compro on vull, consumeixo on em dona la gana”.

Més de 30 anys després, el debat entorn d’aquest model educatiu ha mutat de la necessitat d’una època determinada a la ideologia amb la bandera de la llibertat d’elecció com a estendard (d’alguns). I amb els diners sempre de fons: les escoles demanen més i, amb l’argument del seu infrafinançament públic, demanen també “suport voluntari” a les seves famílies, malgrat que la normativa ho prohibeix.

Les escoles concertades trien el seu alumnat. Aquest prové d’estrats socials més alts —un 65% i només un 8% dels menys favorables—. L’escola pública matricula el 93% d’entorns mitjans i menys favorables

Per tant, s’enarbora, per sobre de tot, la llibertat d’elecció de les famílies com a argument irrefutable, perquè li fan un favor econòmic a l’Estat, oferint una educació més barata que la pública. Però el que no diuen és com les escoles concertades trien al seu alumnat. Aquest prové d’estrats socials més alts —un 65% i només un 8% dels menys favorables— i per tant no tenen les necessitats de reforç i suport que sí que tenen altres alumnes. L’escola pública matricula al 93% d’entorns mitjans i menys favorables. També seleccionen al 80% de l’alumnat immigrants malgrat escolaritzar a menys del 70% de la població total, mentre la concertada té un 14% d’immigrants amb un 29% de l’alumnat general.

Sembla que ningú s’atreveix, políticament, a proposar un temps perquè les escoles concertades passin a ser públiques o es converteixin veritablement en escoles privades. I ajudar a millorar l’escola pública, laica i democràtica. Com hem anat defensant, el dret a l’elecció de centre —una fal·làcia que encobreix la preferència de selecció— no fa més que reproduir la diferenciació i segregació social. La millor opció és l’escola pública de proximitat, estretament vinculada a la seva comunitat local. Com dèiem el 2012 en un document del Foro de Sevilla: l’escola és la columna vertebral de la ciutadania. La nostra peculiar història ens ha llegat un sistema dual, i el govern emet alarmants senyals de desdeny per l’escola pública i suport a l’ensenyament privat i confessional. El deure de les administracions és articular un sistema públic d’educació igualitari i efectiu amb una gestió eficaç i eficient del subsistema estatal i unes regles clares i cohesives per al privat [2].

^{[1] Asociación de Colegios Privados e Independientes (Cicae) y la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres de Alumnado (Ceapa), (2022). Estudio de Cuotas y Precios de Colegios Concertados Curso 2022-2023.
[2] Por otra política educativa}