En el nou currículum del Departament d’Educació hi ha 8 Competències bàsiques, una d’elles és la Competència personal, social i d’aprendre a aprendre (CPSAA), que es defineix així: “La competència personal, social i d’aprendre a aprendre implica l’habilitat de reflexionar sobre un mateix, per auto conèixer-se, acceptar-se i promoure un creixement personal constant, gestionar el temps i la informació eficaçment… Inclou l’habilitat de fer front a la incertesa i la complexitat, adaptar-se als canvis, aprendre a aprendre, contribuir al mateix benestar físic i emocional, conservar la salut física i mental…expressar empatia i gestionar els conflictes en un context integrador i de suport”
A partir d’aquí, sorgeixen moltes preguntes: ¿És aquesta las funció de la funció de l’escola i l’institut? ¿És possible, des de l’escola, aconseguir que el nostre alumnat “s’autoconegui, s’accepti, faci front a la incertesa, s’adapti als canvis…”? ¿Qui se suposa que ha de dur a terme aquesta tasca? ¿El professor/a de matemàtiques? ¿El de història, el de filosofia, el d’educació física?… ¿Està el professorat capacitat per dur a terme aquesta mena de “teràpia positiva”? ¿O hem de confiar amb personal extern, que no ha passat cap control i que, molt sovint, predica tècniques poc contrastades científicament?
I és que, d’un temps ençà, el Departament, la OCDE, les multinacionals, la Fundació Bofill, la Fundació Botín del Banc Santander, el BBVA, La Caixa… estan terriblement “preocupats” pel “benestar emocional” de l’alumnat i promocionen lleis i formació sobre el que s’anomena “Educació Emocional”.
L’educació emocional és un discurs que sorgeix a la fi del segle XX, i amb més força a principis d’aquest segle. Els seus antecedents poden rastrejar-se en la teoria de les intel·ligències múltiples i la psicologia positiva; i també en la teoria psicofisiològica de les emocions. Daniel Goleman va escriure el llibre La intel·ligència emocional el 1995, explicant que l’èxit en la vida no depèn del Q.I. de la persona, ni del seu nivell d’estudis, sinó que hi ha una intel·ligència que ens fa més savis per saber viure i afrontar els problemes i les preocupacions del dia a dia.
L’educació emocional que s’està estenent pels centres educatius es tracta d’un conjunt de postulats teòrics i propostes pràctiques que apunten a una educació centrada en l’autoconeixement i la “maduresa emocional”, com a garantia de “benestar” i via per a esmorteir la “psicopatologia”. Els seus referents (Bizquerra Alzina, 2000 [1]); Malaisi, 2010)[2] posen l’accent en el desenvolupament de “competències” o “habilitats” socioemocionals que inclouen “l’autoconeixement”, “l’autoregulació”, la “gestió d’emocions” o “l’aprofitament productiu de les emocions”, i també l’empatia i la tolerància. Aquestes competències són considerades com un element central en la formació de les noves generacions, en un context marcat per la incertesa i la flexibilització. La EE és presentada, a més, com una alternativa davant de problemàtiques del camp educatiu, com el fracàs escolar, els conflictes interpersonals, l’ansietat, l’estrès i la depressió o la pèrdua d’autoritat docent[3].
Els defensors d’aquesta educació parteixen de la base que fins ara s’ha privilegiat els aspectes cognitius, racionals i intel·lectuals, i s’han minimitzat els aspectes emocionals. Per això, es postula la necessitat de revertir aquest biaix, i es defensa que les emocions han d’entrar als espais educatius, i ser una de les “finalitats de l’educació, possiblement la finalitat més important”.
Al mateix temps, ens adverteixen que en les seleccions de personal ja no es valora tant si les persones estan ben preparades acadèmicament, amb un currículum brillant, com si tenen bones habilitats socials. Això ens dóna a entendre que, igual com les competències bàsiques o l’educació financera, no es tracta d’una proposta del món pedagògic sinó d’una imposició del món empresarial, que explicaria aquesta sobtada preocupació de bancs i multinacionals pel benestar emocional del nostre alumnat.
A partir d’aquí, no solament s’ha inclòs l’educació i la competència emocional en els nous currículums, tant els de l’Estat com a Catalunya, sinó que s’ha desfermat un allau de formacions en educació emocional, que va des de centenars de grups i organitzacions privades, a les universitats que fan màsters i postgraus, a la Fundació Bofill o a la Fundación Botín, amb tot un programa d’educació emocional que porten anys intentant implementar a les escoles.
Tots aquests programes de formació ens prometen el mateix.
- Alguns exemples: “L’alumnat amb una bona base emocional és més capaç de desenvolupar-se de forma exitosa en la societat”. (Som Docents).
- “L’EE aporta eines per acompanyar el creixement personals dels infants i adolescents a nivell intern i extern des d’una mirada sistèmica” (SEER).
- “Són molts els estudis i experts que asseguren que l’èxit en la vida, no depèn tant de la intel·ligència tradicional, sinó més aviat de l’habilitat per a identificar, usar, entendre i gestionar les emocions” (EDUK.CAT)
- “Saber gestionar les emocions marca la gran diferència entre la salut i la malaltia, l’èxit i el fracàs, la felicitat i la infelicitat” (Postgrau Universitat de Girona)
- “Aquest curs es proposa contribuir al desenvolupament de les competències emocionals doncs faciliten les relacions interpersonals, la capacitat de fluir, la tolerància a la frustració, el control de la impulsivitat, entre altre”. (postgrau Universitat de Lleida)
- “Ajuda l’alumnat a conèixer-se i confiar en sí mateix, comprendre els demés, reconèixer i expressar les emocions, desenvolupar l’autocontrol, aprendre a prendre decisions responsables, valorar i cuidar la salut…”(Educación Responsable de La Fundación Botín. Banc Santander)
Però no ens enganyem, no es tracta de tenir en compte les emocions de l’alumnat, de preocupar-se pels seus problemes. Es tracta de inculcar-los-hi la idea que el seu benestar ve de dins seu i que si gestionen bé les emocions tindran menys malestar, aprendran millor, tindran més èxit a la vida i seran més feliços. I tot això independentment de les circumstàncies socials, econòmiques, familiars… en què es trobin.
De manera similar, en l’àmbit del professorat, igual que en algunes empreses, ens vénen l’educació emocional com una manera d’augmentar el benestar al marge de les condicions laborals i/o les exigències empresarials.
Un bon exemple d’això és el text de presentació del curs de formació en “Educació emocional per a la prevenció del malestar docent” de la Universitat de Vic que ens diu textualment: “En el malestar/benestar docent hi tenen molt a veure: l’educació emocional, l’experiència, els recursos metodològics, les estratègies en la resolució de conflictes, la motivació… més que: els alumnes, els companys de treball, la sobrecàrrega d’obligacions, els pares dels alumnes, l’equip directiu del centre, la desvaloració del rol docent, la manca de recursos materials, l’extens currículum i els canvis continus de la societat”. Per tant, si el malestar/benestar és subjectiu, si depèn de la manera de veure i viure la realitat i els problemes, ¿per què preocupar-se de les ràtios, de la manca de recursos, de la desvalorització del professorat, de la sobrecàrrega burocràtica, de les imposicions d’alguns equips directius, etc.?
I és que en l’educació emocional no hi ha referències a les circumstàncies en què es desenvolupen aquests estats emocionals, ni a les característiques de la família, ni la organització escolar, ni les condicions de treball, etc. És com si les emocions i sentiments no tinguessin cap relació amb les situacions que els generen, com si no hi hagués societat ni institucions, nomes individus enfront de si mateixos en una constant gestió del seu interior [4].
És com si les emocions i sentiments no tinguessin cap relació amb les situacions que els generen, com si no hi hagués societat ni institucions, nomes individus enfront de si mateixos en una constant gestió del seu interior
Però la realitat no és ben bé aquesta, no sempre si vols pots, no tot està en tu, no tot és la teva responsabilitat, la teva mentalitat no obra miracles… Són coses que hem de començar a recordar. De fet, aquestes teories, el que fan és tractar d’allunyar l’alumnat de la possibilitat d’entendre els factors i les circumstàncies que els hi causen malestar en posar l’accent en el seu jo intern, en comptes de les condicions materials, familiars i escolars en les quals està vivint. Estimula l’individualisme i la competitivitat al promocionar la idea que les solucions als problemes són de cadascun dels individus i, per tant, dificulta la solidaritat i les solucions col·lectives. És un engany a l’alumnat promoure la idea que “si ell vol, ho pot tot”, que la seva actitud positiva li donarà la clau de l’èxit escolar i laboral i, a més, es sanciona l’alumnat més desafavorit que, com tothom sap, tenen moltes menys condicions per ser “exitosos i feliços”[5].
I em torno a preguntar: ¿hem de vendre aquestes idees des dels centres educatius? ¿No és això una manera de desviar l’atenció de tots els desajustos, desigualtats i agressions del nostre sistema econòmic i social, així com del mateix sistema educatiu? ¿No és millor que aprenguin coses que els ajudin a entendre el món i així entendran també millor la seva situació i tindran més elements per a canviar-la?
Cal estar atents, a més, perquè dins d’aquestes propostes d’educació emocional hi ha moltes tècniques diferents (constel·lacions, psicologia sistèmica, intel·ligència emocional, coaching, ioga, pranic healing, psicologia positiva…) i algunes d’elles poden ser perilloses per l’alumnat, sobretot si no les du a terme un professional. L’alumnat amb problemes afectius i/o psicològics importants poden empitjorar si es tracten aquests assumptes amb persones que no són especialistes en la matèria. Obligar l’alumnat a “reflexionar sobre les seves emocions” i a parlar-ne en públic, es pot viure com una agressió per aquells infants o joves més callats i/o reservats o amb problemes familiars que no volen expressar en públic.
En definitiva, pretendre que el professorat faci teràpia positiva en comptes d’ensenyar continguts és un disbarat. Això no vol dir que el professorat no s’hagi de preocupar pel seu alumnat, pels seus problemes i ajudar-los el més possible. Ni tampoc implica que el professorat no hagi d’ensenyar a resoldre els conflictes sense violència o a acceptar la frustració, a ser solidaris i a no agredir ni discriminar. Ni tampoc implica que tenir coneixement de com funcionen les emocions per part del professorat, no pugui ajudar. Però el que s’està promocionant en els últims temps és tot una altra cosa, tal com he explicat.
Només recordar que els valors i les actituds sempre han format part de l’educació, a més dels coneixements.
Finalment, per tot això crec que cal obrir un debat seriós en els centres educatius, en els sindicats i en les organitzacions de la comunitat educativa, per tal de desvelar els aspectes negatius i els perills de transmetre aquest tipus de discurs i algunes de les seves pràctiques.
Cal denunciar el que hi ha darrere aquestes propostes d’educació emocional i desvelar que no és en benefici de l’alumnat, sinó d’un sistema que cada cop és més injust i més desigual. Cal que quedi clar que algunes d’aquestes tècniques d’educació emocional no són més que una manera d’ensinistrar l’alumnat en la resignació davant les injustícies presents i futures, ja que redueix la capacitat de resposta i promociona l’abnegació i el conformisme. Una manera molt perversa d’amagar els mals del neoliberalisme.
[1] Goleman, Daniel. Inteligencia emocional. Kaidós 1995
[2] Bisquerra Alzina, Rafael. Educación emocional y bienestar. Praxis 2000
[3] Malaisi, Lucas. Mis emocionaes y habilidades en la escuela. Paidos Argentina.
[4] Sorondo, Juana. “El discurso neoliberal en educación y sus otros lenguajes. El caso de la educación emocional en Argentina”. Revista Educación Política y Sociedad, 2020
[5] Nobile, Mariana. “Educación emocional: subjetividad y psicologización en la modernidad tardía”. Universitat Oberta de Catalunya. Digithum Núm. 20 (Juliol 2017) http://digithum.uoc.edu
BIBLIOGRAFIA
- Blay, Michel et Christian Laval. Neuropédagogie. Le cerveau au centre de l’école. Tschann and Cie 2019
- Cañadell, Rosa; Albert Corominas y Nico Hirtt. El menosprecio del conocimiento. Icaria 2020
- Diez, Xavier. “La dictadura de la felicitat”. A Elmon.cat. 28/10/2022
- García Gómez, Teresa. “Educación emocional o la conversión de los sujetos en “empresas de sí”. A El Diario de la Educación 18/07/2022
- Evangelista, Olinda; Allan Kenji; Artur Gomes de Sousa; Mauro Titton; Astrid Baecker: Desventuras dos professores na formaçao para o capital. Mercado de Letras. Campinas. Brasil 2019
- Cabanas, Edgar; Illouz, Eva. Happycracia. Paidos Iberica 2019
9 comentaris
Un article necessari. Cal que arribi a qui ha d’arribar.
Em sembla Rosa que no estàs prou informada. Al que s’arriba per mitjà de l’educació emocional és ben bé el contrari del que expresses. Respecte a que el professorat no en té suficient competència és palesament veritat.
La base de l’article és errónea. Confondre la educació emocional amb la psicologia positiva. I d’aquí es desenvolupen la resta d’arguments.
Molt millor continuar essent el país amb més consum de psicofàrmacs per no tenir prou competències emocionals per enfrontar-nos als problemes de la vida. Els problemes i seran, ens agradin o no. Més val tenir eines emocionals per fer-hi front.
Es funció del professorat? No ho se. Si se que no tots els pares estan preparats per educar en aquests aspectes i vull que tots els infants rebin una educació (emocional també) igualitària.
Los problemas de la vida no se resuelven con psicofármacos y menos los que se derivan de una distribución injusta de una riqueza generada socialmente. Para eso tampoco sirve la gestión emocional, otra manera de recurrir al “soma”; ni sirve proveer al alumno (futuro trabajador/a) de las herramientas para digerir que nacer en la clase trabajadora y estudiar en los centros públicos de enseñanza NO le va a suponer una mejora automática de sus condiciones de vida. Y todavía, para más sorna, habrá gente (con mejores condiciones de vida) que le diga que eso NO es suficiente, que tienen que desarrollar “habilidades sociales”.
Cuanto cinismo disfrazado de ayuda a los pobres desvalidos, qué sería de ellos sino les dotamos de la tan necesaria RESIGNACIÓN. Ya que de contenidos no les podemos dotar gracias a la nueva programación por competencias, pues habrá que darles herramientas para que digieran NUESTRO fracaso. En el fondo, lo hacemos por ellos, ¿verdad?
Somos tan buenos profesionales que evitaremos las depresiones cuando le llegue a la familia la orden de desahucio gracias la educación emocional en el aula. De hecho, hasta conseguiremos que vivan con emoción contenida la espera de la beca de estudios que nunca llega.
Y diréis, pero bueno, hay problemas irresolubles que sí se pueden abordar a través de la gestión emocional (muerte de un familiar, el novio que te deja por otro compañero de clase,…), cierto, sí, pero para eso está el psicopedagogo o el psicólogo para menores del CAP. Sí, ese que tiene una cola de aquí a 6 meses para la primera visita a menos que te tragues un bote de pastillas. Ese. Bueno, pero, ¿no sería más efectivo un refuerzo en el sistema público de atención psicológica en vez de derivar la problemática a las aulas?
Más efectivo seguro, más barato no.
Estic d’acord amb tu que les frases tipus “Mr. Wonderfull” com “si vols pots” o semblants i segons quins enfocaments fan molt mal en qualsevol àmbit…
Ara bé, fins on jo sé, i porto uns quants anys dedicant-m’hi, l’educació emocional que tant qüestiones en el teu article, no té res a veure amb el que dius. És just al contrari i no ho dic jo, que comença a haver-hi prou evidències científiques que avalen el desenvolupament de les competències emocionals, tot que s’haurien de tenir present en més àmbits a part de l’escola, és clar. I, com molt bé expresses en el teu article, haurien d’anar acompanyades de canvis estructurals que afavoreixin el benestar de les persones, no només en l’àmbit educatiu sinó de forma global. Però una cosa no treu l’altra… de fet, jo soc de les que creu que l’educació emocional en part, és un facilitador d’aquest canvi.
Una persona amb una autoestima saludable i amb recursos per gestionar les emocions, no es resigna sinó el contrari, disposa d’eines per afrontar millor les dificultats, pren consciència de les seves necessitats i les defensa quan convé, sap demanar ajuda i és més resilient. Si necessites evidències científiques, aquí tens un estudi que parla de la importància de reconèixer un ampli ventall d’emocions i la seva incidència en la salut física i mental: https://doi.org/10.1037/a0038025
Segurament, com passa en tots els sectors, és possible que hi hagi professionals que en nom de l’educació emocional facin una altra cosa, semblant a la que tu denuncies. No et diré que no, n’he conegut alguns. Però no va per aquí el tema.
Si busques entre les microcompetències de les 5 competències que proposa el Model del GROP (liderat pel Dr. Bisquerra), n’hi ha una per exemple, que parla de l’anàlisi crítica de les normes socials i s’hi diu que “L’autonomia ha d’ajudar a avançar cap a una societat més conscient, lliure, autònoma i responsable”, també es parla de resiliència com a “capacitat que té una persona per enfrontar-se amb èxit a unes condicions de vida summament adverses”. Com pots veure, no parlem de resignació sinó d’afrontament, i són dues coses ben diferents.
Respondria a tants punts del teu article que això acabaria sent un article-resposta i no crec que faci falta. En tot cas, et convido a investigar una mica més sobre l’educació emocional i com es porta a terme en realitat a les escoles (si més no a moltes escoles). Pregunta a mestres que fa temps que la treballen a l’aula quins beneficis hi han descobert, són qui millor et pot dir si funciona o no.
Estic d’acord amb tu que no tot és educació emocional, que fan falta canvis estructurals importants i ara que en el nou currículum es parla del Vector de benestar; fem-los visibles, revisem-los i treballem perquè aquest vector sigui coherent amb la realitat de l’equip docent, dels infants i de les seves famílies.
Gràcies pels teus comentaris.
Segur que hi ha mestres que fan una bona tasca a nivell emocional amb l’alumnat. Però l’educació emocional que s’està impulsant no és el que tu dius i, a més, el professorat, de secundària sobretot, ni ha estudiat res d’això ni és aquesta la seva funció.
Has mirat qui fa “formació en educació emocional” i el que diu i el que proposa??
Què penses de fer “constel·lacions” amb l’alumnat?
Qui hauria de fer, segons tu, l’educació emocional que dius?
I moltes altres preguntes.
Una salutació cordial
Rosa
Molt bon article. El professort no ha de fer “teràpies positives” sinó ensenyar coneixements que facin l’alumnat capaç d’enfrontar-se al món i poder raonar amb arguments sòlids davant la societat. D’altra manera només seran esclaus submisos i feliços davant els poderosos.
Molt bon article i ben necessari perquè realment sembla que hi ha una epidèmia d’ aquest tipus de formacions i pràctiques i en canvi una gran manca d esperit crític.
Bo i que no estic d acord amb tot el que s ha dit, sí que trobo que l article ens obliga a reflexionar seriosament sobre què són les emocions i com les vivim alumnat i professorat.