Tot i que el carnaval caldria repensar-lo a tota l’educació infantil, m’agradaria reflexionar i compartir des d’aquestes línies la meva experiència al 0-3 i com, amb el pas del temps, hem anat transformant la nostra mirada envers aquesta celebració popular.
Als meus primers anys de mestra començàvem a pensar la temàtica del carnaval quasi per Nadal. Recordo les reunions d’equip a on es decidien les consignes que portaria el Rei Carnestoltes i el material que necessitaríem per a confeccionar les disfresses, material que acostumava a ser poc ecològic i gens ajustat a l’edat dels nostres infants.
Recordo amb especial angoixa, un curs que vam decidir triar com a tema l’òpera de Mozart”La flauta màgica”. L’elaboració de la disfressa va ser força laboriosa, ja que incloïa un casquet fet amb cola i paper de diari que ens va portar més mals de cap que alegries i que ens va treure la nostra hora de dinar durant una setmana sencera, hora que havíem de dedicar exclusivament a fer la disfressa en comptes de descansar.
Les mestres intentàvem, sense aconseguir-ho, contenir assegudes a les criatures que no volien ni la foto, ni la bossa, ni per descomptat el nas pintat
Dilluns de carnaval era el dia que arribava el Rei Carnestoltes, un cap gros amb corbata que es passejava pel pati entre els plors i les mirades de por de les criatures que enganxades a les nostres cames no entenien que sota d’aquell cap hi havia una de les mestres de l’escola.
El Rei de la festa i la disbauxa, portava les consignes que les famílies havien de complir aquella setmana com pintar-se el nas, venir a l’escola en pijama o portar alguna cosa al cap, consignes que no tenien cap sentit amb criatures tan petites, però que es feien.
Divendres de carnaval sortíem al pati amb les nostres disfresses fetes de bosses d’escombraries i paper de seda que sovint es desmuntaven pel camí, mentre les famílies esperaven nervioses a poder immortalitzar el moment. Les mestres intentàvem, sense aconseguir-ho, contenir assegudes a les criatures que no volien ni la foto, ni la bossa, ni per descomptat el nas pintat, i és llavors quan ens vam preguntar quin sentit tenia tot plegat…
L’estrès a què estava sotmès l’equip aquells dies es convertia en presses
Va ser quan ens vam adonar que les criatures no volen disfressar-se ni que els adults es transformin en algú que no reconeixen i que no és un joc divertit sinó una autèntica tortura…
Vam veure que l’estrès a què estava sotmès l’equip aquells dies es convertia en presses que acabaven patint cada una de les criatures i no tenia cap sentit…
Ara que entenem que per a celebrar el carnaval no cal que vingui un Rei amb corbata, ni pintar-nos el nas, ni tirar confeti, ara que sabem que posant una petita panera amb un barret, una capa i un collaret, les criatures gaudiran del Carnaval de manera lliure, sense presses com qualsevol altre dia.
