Opinió

Sobre la reforma de la formació inicial del Magisteri. Què hi ha del que és meu? o Quin professorat per al segle XXI?

El Ministeri d’Universitats ha sotmès a audiència i informació pública els esborranys d’ordres per a establir els requisits per a la verificació dels Plans dels Graus d’Infantil i Primària. Una vegada analitzats els documents, veiem, que més o menys, “tot segueix igual”. I el debat s’està centrant en uns amb una mirada corporativista, uns altres llepant-se veient que la seva àrea guanya poder i altres que els importa poc la reforma ja que continuaran fent això de sempre. És aquesta la realitat que desitgem per al canvi del currículum de magisteri? O hem de veure-ho com una oportunitat de reformar els estudis considerant que els temps han canviat molt?

El professorat del segle XXI i, per tant, la seva formació, requereix sabers i maneres de fer que, entre altres coses, li facilitin poder transmetre entusiasme pel coneixement, li permetin aconseguir que l’alumnat aprengui i es desenvolupi en els valors de la dignitat humana i la democràcia. Per tant, ha de prendre decisions que tindran conseqüències socials, ètiques i morals.

En aquest context, la formació inicial del professorat no pot limitar-se únicament a una preparació per a una activitat tècnic-pràctica de la docència basada en assignatures i crèdits de sempre amb alguns maquillatges interessats, no sabem d’on. L’important, en primer lloc, no són les assignatures i els crèdits, sinó l’orientació dels títols, la filosofia educativa i l’enfocament pedagògics que ha d’haver-hi en ells. I, posteriorment situar tot això en un pla d’estudis coherent amb aquestes orientacions. No a l’inrevés.

Si ens detenim en aquesta orientació podem trobar, segons el nostre punt de vista:

– una comprensió fonamentada dels aspectes teòrics i pràctics de l’educació i de l’en les perspectives pedagògica, sociològica, psicosocial i sociocomunitària per a saber contextualitzar-la;
– saber integrar i aplicar els seus coneixements i les seves capacitats de tractament de problemes en entorns nous i multiculturals;
– desenvolupar la seva competència i capacitat docent adequant-se a la diversitat i inclusió de l’alumnat, entorns i necessitats des d’una ètica de compromís públic, solidari i comunitari (no individualista i impersonal);
– predir i controlar l’evolució de situacions complexes mitjançant el desenvolupament de metodologies de treball tant consolidades i sòlides, com a noves i innovadores;
– i desenvolupar l’autonomia suficient per a participar en projectes d’innovació i recerca de manera col·laborativa en les institucions educatives

Per a desenvolupar tot això es necessiten dominar coneixements de diferent tipologia i usar-los per a resoldre situacions concretes, que en el cas del professorat són complexes i variades.

És elemental que el nou desenvolupament curricular de la formació inicial és formar professionals docents amb profunds coneixements de les característiques dels i les estudiants de l’etapa educativa i les seves problemàtiques, capaces de desembolicar-se en diferents contextos (rural, urbà, multicultural), capaços de respondre als canvis socials, culturals, científics i tecnològics, que dominin les diverses matèries i la seva relació interdisciplinària i promocionin el desenvolupament d’habilitats, capaces de reflexionar sobre la seva pràctica i compromesos amb la seva professió i amb la societat.

La recerca sobre la pràctica docent hauria de convertir-se en l’eix de la formació de docents i en una competència fonamental de la seva pràctica professional

Els estudis de formació inicial del professorat (magisteri) han d’apostar de manera decidida i clara per una interdependència real i fructífera de la teoria i la pràctica, de l’experiència i la reflexió, l’acció i la recerca. Amb propostes d’una extensa cooperació i cogovernança pedagògica, acadèmica i institucional entre les potencialitats de les universitats innovadores i les dels centres escolars d’experimentació i innovació curricular. La recerca sobre la pràctica docent hauria de convertir-se en l’eix de la formació de docents i en una competència fonamental de la seva pràctica professional. Una pràctica educativa informada per la recerca que inclou quatre eixos fonamentals:

– la creació d’una complexa i qualificada xarxa d’escoles i de docents,
– la pràctica reflexiva i tutoritzada,
– la recerca-acció com a estratègia prioritària,
– i un enfocament curricular constructivista orientat al desenvolupament de les capacitats o qualitats humanes clau.

És a dir, una especial atenció a la necessària traducció pràctica, crítica i creativa de les comprensions teòriques complexes i interdisciplinàries, en un context de treball col·laboratiu i de respecte a la diversitat, així com a la discrepància, per a participar, liderar i construir projectes comuns.

La proposta que fa el Ministeri està inundada de racionalitat tècnica de la formació docent

Hem reivindicat durant molt de temps un enfocament reflexiu sobre la pràctica docent que concep l’ensenyament com un procés de recerca que analitza un problema de l’experiència immediata, desenvolupa una reflexió activa i crítica, efectuada amb la finalitat de resoldre problemes. En la mesura que s’actua i es practica, s’aprèn o es va formant un conjunt de disposicions adquirides en i per la pràctica real que permeten fer front als imponderables de la professió d’ensenyar. Es promou així una actitud científica, oberta i comprensiva enfront de la realitat validada pel treball quotidià.

La proposta que fa el Ministeri està inundada de racionalitat tècnica de la formació docent, que indica que les competències s’adquireixen formant als futurs professors en els clàssics grans blocs que es distribueixen al llarg de la formació inicial: les matèries psicosociopedagògiques, les didàctiques específiques o aplicades amb molt de pes (encara que sabem que en la pràctica de la formació inicial no es fa molta “didàctica”), i les habilitats pràctiques (el pràcticum) que es relacionen amb les pràctiques a les escoles, que se suposa que comportarà el coneixement pràctic i l’aplicació de les disciplines bàsiques i aplicades. Una gran fal·làcia.

Això no és el que volem i hem defensat durant molts anys. El currículum s’hauria d’establir com una espiral que té com a eixos clau els temes formatius (més enllà de les assignatures) i més flexibilitat curricular, i que els futurs docents puguin rebre una visió holística i reflexiva de les matèries, siguin de contingut científic o psicopedagògic, a partir del coneixement i la reflexió sobre la teoria i la pràctica docent.

Una metodologia que possibiliti desenvolupar a un pràctic reflexiu, més investigador i menys un professorat normatiu

Els eixos clau (com a alternativa al sumatori de disciplines que indiquen els documents) al voltant dels quals podrien girar els processos formatius podrien ser:

– Rebre una formació sociphumanística integral que fomenti les destreses de pensament, el desenvolupament dels valors humans, el compromís ètic, la cultura cívica, la visió històrica, l’honestedat professional, l’educació moral, l’estima de la diversitat, la solidaritat, la justícia i la capacitat crítica.

– Una sòlida preparació en l’estructura substantiva de les àrees de coneixement que s’ensenyaran en la pràctica i que proporcioni una obertura en la recerca en aquests camps del saber quan es desenvolupi en la pràctica educativa.

– Coneixement del funcionament del sistema educatiu, història, legislació i moviments de renovació pedagògica.

– Inspecció, serveis de suport, equips multidisciplinaris, avaluació de resultats i estadístiques comparades.

– Coneixements psicosociopedagògics basats en els desenvolupaments actuals dels camps de coneixement de les matèries educatives. Aprendre, analitzar experiències, coneixement de l’equitat social, els drets de la infància, de la inclusió, de la igualtat, de gènere, del currículum, de l’alumnat, dels processos d’aprenentatge i analitzar innovacions.

–  Assumir una actitud positiva cap al canvi, la innovació i l’obertura a l’entorn.

– Les competències relacionades amb l’exercici de l’ensenyament a través d’un pràcticum sota la reflexió tutoritzada amb competències en la formació pràctica.

– Aprendre amb una metodologia que desenvolupi la col·laboració (avui dia les xarxes són imprescindibles), la crítica, el treball amb la comunitat, aprendre entre iguals, la comunicació dels problemes, la inclusió social, l’aprenentatge per projectes, per problemes, treballar en petits grups, l’ús de les tecnologies, etc. I sobretot la recerca. Una metodologia que possibiliti desenvolupar a un pràctic reflexiu, més investigador i menys un professorat normatiu.

– I fomentar la recerca de la pràctica perquè aprenguin a prendre decisions, la reflexió i la crítica, desenvolupar els sabers mínims requerits per a l’inici de l’ensenyament, per a evitar l’angoixa de l’entrada a la professió, aquest xoc amb la realitat, aprendre com desembolicar-se en l’atenció a la diversitat i tot el que això implica, acostar la relació teoria-pràctica, sabent el qual es fa, i situar la pràctica docent com a eix nuclear de la formació, entre altres coses.

I per a això seria necessari introduir uns certs components com establir una formació on l’escola sigui el lloc privilegiat per a aprendre a ensenyar, fomentar i repensar la relació teoria-pràctica, així com treballar en xarxa i intercanviar bones pràctiques i experiències educatives. La formació del professorat no pot abandonar o allunyar-se de l’escola.

I, llavors, podríem distribuir les assignatures en 5 blocs interrelacionats entre si:

a) Aprenentatges fonamentals relacionats amb la psicologia evolutiva de la infància, història de l’educació i dels corrents pedagògics, sociologia de l’educació, política educativa com a part de les polítiques socials i del benestar, el pluralisme d’actors i grups d’interès, l’aprenentatge fora de l’escola (aprenentatge servei) i el paper educador de les famílies i la comunitat.

b) Aprenentatges curriculars relacionats amb els coneixements recollits en els currículums de les etapes educatives. Teories de l’ensenyament, de l’aprenentatge, desenvolupament curricular, educació comparada amb altres sistemes, currículum i programes europeus i d’altres països. Garantir un ampli coneixement del currículum de les diferents etapes del sistema educatiu.

c) Aprenentatges pedagògics i didàctics relacionats amb els processos d’ensenyament-aprenentatge i els entorns educatius, adaptant les metodologies en funció de la seva complexitat socioeducativa.

– Referides a les didàctiques, al disseny, planificació, implementació i avaluació de processos d’ensenyament aprenentatge, a les funcions de tutoria i orientació de l’aprenentatge dels alumnes, a la digitalització i recursos, a la dinamització i creació del clima d’aula per a promoure una convivència respectuosa i pacífica; a l’atenció a la diversitat de l’alumnat, des de la perspectiva d’inclusió i compensació; en general totes aquelles funcions que garanteixen el progrés individual, grupal i el desenvolupament social de tot l’alumnat, atesa la diversitat d’entorns i de complexitat socioeducativa dels centres.
– Desenvolupar metodologies alineades per a un bon acompliment docent a l’escola actual, integrant la pràctica reflexiva i la cultura de l’avaluació en la seva tasca i concebent l’escola com una organització que aprèn. Garantir que el futur docent disposi de coneixements i competències suficients per a implicar-se en experiències d’innovació i recerca a l’aula; i fomentar la lectura científica sobre els avanços de les disciplines afins a la seva activitat.

d) Coneixement professional de la institució educativa. Organització, territori i gestió escolar. Processos d’admissió i segregació escolar. Ciutats educadores, xarxes de centres i altres agents educadors. Incloem aquí les funcions que suposen una participació en la vida del centre, com a membres del claustre, com a membres dels equips docents corresponents, com a membres del Consell Escolar del centre; funcions per a l’elaboració i desenvolupament dels projectes de centre i treball amb la comunitat, i en general la coordinació i col·laboració activa amb tots els col·legues. S’inclouen en aquest apartat totes funcions de l’equip directiu del centre. Serà important aprendre a interpretar els comportaments i desitjos de l’alumnat, del funcionament i les cultures específiques d’una organització de pares i mares, de la complexitat cultural i les relacions en un claustre de professors i professores o el temps de treball requerit en moltes activitats del centre. Així com el coneixement de l’ecosistema de renovació pedagògica, revistes professionals i xarxes de professorat.

e) El pràcticum

Creiem que pot haver-hi una gran confusió en els plantejaments epistemològics que s’entén per teoria i que s’entén per pràctica educativa. El coneixement que els estudiants adquireixen durant les pràctiques professionals externes no es pot entendre sense tenir en compte el context on té lloc, un context que va més enllà de les característiques físiques i laborals de l’educació que poden aprendre molt ràpid quan s’insereixin en el sistema educatiu.

Planificar la seva realització durant tot el Grau, no a la seva finalització (ja existeixen experiències a Espanya i en diversos països). D’aquesta manera l’experiència del període de pràctiques s’interacciona amb les activitats acadèmiques enriquint-se mútuament (els estudiants entendran millor el que se’ls explica en classes i seminaris i aquests els serviran per a entendre millor el que estan vivint i fent en les pràctiques).

El pràcticum podria convertir-se en un eix d’organització de tot el procés formatiu

Relacionar-ho amb les altres assignatures del curs. El pràcticum no ha de funcionar com un episodi aïllat. Quan es planifiquen les altres matèries (anteriors, simultànies i posteriors) hauria de fer-se esment explícit a la seva relació amb el pràcticum. El pràcticum podria convertir-se en un eix d’organització de tot el procés formatiu.

Vinculació més substantiva amb algunes assignatures. La relació amb les altres matèries a les quals s’al·ludia abans no té per què ser igual en tots els casos. Algunes d’elles permeten una connexió molt més profunda podent establir-se espais curriculars comuns entre aquestes matèries i el pràcticum (treballs conjunts, debats, etc.).

Promoure situacions d’aprenentatge i docència que predisposi al futur docent per al treball col·laboratiu en equips docents, en xarxes i comunitats de professionals, col·laborant amb la resta de les professionals d’un centre i establint vincles amb la comunitat educativa com un factor rellevant del procés educatiu.

I no tornar als esments. No s’aprèn una especialitat en unes quantes assignatures fragmentades. Formar generalistes i deixar l’especialització per a màster voluntaris posteriors al Grau.

Amb la proposta que es fa no es modifiquen els estudis de magisteri. I seria una llàstima perdre aquesta oportunitat.