L’Aliança Educació 360 va néixer el 2018 de la mà de la Diputació de Barcelona, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica i la Fundació Bofill. El nou director alerta que calen activitats gratuïtes i equipaments adaptats per evitar desigualtats escolars també fora de l’aula : “No pot quedar-se ningú sense activitat d’estiu perquè no s’ho pot pagar”, i remarca les oportunitats del lleure educatiu per al desenvolupament educatiu i socioemocional, així com per sentir-se part de la comunitat: “Tot això repercuteix en unes trajectòries educatives també escolars més exitoses i més riques.”
Quins són els principals avenços d’Educació 360 en aquests primers cinc anys?
Hi ha dos tipus d’impactes molt rellevants que ha tingut l’Aliança Educació 360. El primer és que ha estès un consens molt ampli sobre la necessitat de tenir en compte l’educació que passa fora de l’escola en les polítiques educatives. Constatem que l’educació es dona dins i fora de l’escola, i que fora de l’escola es donen unes desigualtats educatives molt importants. Per tant, les polítiques educatives s’han de cuidar del que passa dins i del que passa fora de l’escola.
L’altre assoliment és que aquest consens s’ha anat traduint en accions en cada vegada més municipis catalans. Encara no és un espai de garantia d’oportunitats educatives generalitzada a tot el país, no és així, queda molt camí per recórrer, continua sent un espai de desigualtats, però sí que les experiències pioneres de municipis molt diversos d’arreu i de mides molt diferents, ens han ajudat a ensenyar que és possible, que es poden fer mesures des dels municipis per garantir oportunitats educatives fora de l’escola.
De quines experiències estaríem parlant?
Hi ha exemples molt diversos. Per exemple, Martorell ha començat una política de connexió, no només oportunitats fora d’escola, sinó de connexió entre el que passa dins i el que passa fora de l’escola. Ho ha començat fent pivotar sobre l’esport, tenint en compte que és ciutat europea de l’esport aquest 2023, però també per estendre-ho cap a altres àmbits. Barcelona, una ciutat molt diferent, també té una política d’activitats extraescolars molt pionera, on l’objectiu ha estat poder garantir a tots els infants de la ciutat dues tardes d’activitats educatives extraescolars.
Hi ha altres municipis, com Palau d’Anglesola, al Pla d’Urgell, molt més petit, que també ha desenvolupat polítiques molt avançades en aquest sentit de connexió d’oportunitats educatives, amb les oportunitats que dona tenir un municipi tan petit, perquè pots fer una política en què tinguis tots els infants fent tal activitat. Poden lliurar a tots els infants del municipi un passaport d’aprenentatge, com el passaport edunauta, per accedir a diferents activitats. Hi ha més exemples a Celrà, Amposta, Reus…
Quan parles de connexió, vol dir que des de l’escola es busquen entitats i equipaments, a la inversa, o depèn del cas?
Quan diem fora de l’escola, tant volem dir que passa físicament fora de l’edifici de l’escola, com activitats que es donen fora de l’horari lectiu obligatori, o la combinació d’aquestes dues, o només una d’aquestes dues. No hi ha un model únic que podem fer servir per a tots, perquè l’Educació 360 s’articula localment, s’han de conèixer bé quins són els contextos, quines són les oportunitats, si és que hi ha unes oportunitats i els infants no les coneixen, si és que no hi ha una oferta prou àmplia per atendre a tothom, si és que està distribuïda territorialment de manera desigual…
Depèn de cada cas, però les escoles són qui millor coneixen els infants i l’oferta del seu entorn i les pot connectar. Hi ha eines concretes, com els passaports d’aprenentatge, que actualment ja hi són a 29 territoris i tenint intenció que continuïn creixent, però aquesta connexió l’han d’assumir tots els agents de la comunitat educativa, és a dir, qualsevol agent educatiu que intervé en l’educació d’un infant també ha de tenir en compte que ha de treballar en espais on es connecti amb la resta. Hem posat sobre la taula els currículums de ciutat per proposar oportunitats educatives d’un mateix territori. Les competències són transversals, com la biblioteca, el cau, l’escola de música, l’Ateneu… Hem fet una crida i tenim 10 territoris a Catalunya que tot just el mes de maig comencen a treballar conjuntament per desenvolupar marcs competencials propis. Hi ha, per exemple, el Consell Comarcal del Baix Ebre, o la ciutat de Barcelona, que ho farà amb la Fundació Tot Raval.
Comentaves que les desigualtats escolars també es veuen fora de l’aula. En aquests cinc anys, estem millor o pitjor?
Hem de tenir en compte que hi va haver una pandèmia i això va fer augmentar aquestes desigualtats educatives. Quan les famílies tenen un nivell socioeconòmic més alt, amb més nivell d’estudis i més nivell de renda, els infants participen més en activitats escolars en comparació amb les que tenen menys renda i menys nivell d’estudis. Amb la pandèmia, aquesta desigualtat es va eixamplar. Sembla que s’ha recuperat el nivell d’activitat extraescolar que teníem abans de la pandèmia, però, per tant, s’ha recuperat amb les desigualtats que ja teníem. I aquestes desigualtats no semblen estar-se reduint, l’espai extraescolar continua no sent un espai de garantia, l’espai extraescolar.
Tenim l’afegit que és un àmbit educatiu, tan desarticulat, tan desregulat i tan atomitzat, que no tenim unes dades absolutes. Les diverses xifres que tenim ens diuen que al voltant d’un de cada quatre infants i adolescents a Catalunya no participa en cap activitat extraescolar. I això ve determinat especialment pel nivell de renda i pel nivell d’estudis de les famílies. També hi ha altres factors, com que hi hagi activitats educatives extraescolars que no estan adaptades a totes les necessitats educatives especials o situacions de discapacitat, etc.
A més dels motius econòmics, pot passar que els equipaments no estiguin preparats o que no tothom sàpiga que pot accedir-hi?
Exacte: Hi ha una part econòmica i que té a veure amb beques, ajuts, gratuïtat o tarifació social, però ¿totes les famílies coneixen totes les oportunitats educatives que els fills i les filles tenen al seu abast? Les coneixen i saben com accedir-hi? És molt important la informació, l’orientació i l’acompanyament. Tenen les condicions materials per accedir-hi? O sigui, es poden pagar el preu del transport? L’horari en què aquestes activitats s’ofereixen els facilita que puguin accedir o no?
Un de cada quatre infants i adolescents a Catalunya no participa en cap activitat extraescolar
Per tant, hi ha condicions més econòmiques i logístiques, però després també cal saber, si hi van, si aquests infants se senten prou acompanyats com per poder-hi continuar anant. I en l’últim horitzó el que ens hem de preguntar és si els obren itineraris nous, oportunitats noves de cara a la seva vida. Poso exemples molt concrets: Podem fer un programa que inclogui classes de clarinet en un barri amb població especialment vulnerable, però no ens podem quedar aquí, hem de tenir l’horitzó que, per exemple, per festa major, quan surt la banda a tocar a la plaça, també aquests infants hi estiguin tocant. El mateix passaria amb el teatre.
Reduir les desigualtats no és només anar a una activitat sinó formar part de la comunitat?
Al final del que estem parlant és de construir noves maneres de viure en comunitat. Les oportunitats educatives comencen, evidentment, per ser-hi en l’activitat, per participar, però continuen necessàriament per aprofitar-la al màxim i tenir itineraris diversos per desenvolupar els propis interessos i una participació en la comunitat.
En general, les famílies valoren la necessitat del lleure educatiu com a forma d’aprenentatge i de benestar de la persona?
Hem fet una enquesta sobre les activitats extraescolars d’estiu i el que veiem és que les famílies, independentment de la seva classe social, atorguen un valor molt alt a les activitats educatives fora d’escola. Hi ha situacions de tot tipus, però creiem que sí que hi ha una valoració generalitzada positiva d’aquestes activitats. El que passa és que hi ha barreres per a l’accés que a vegades són econòmiques i a vegades són informatives.
Aquesta Enquesta de Participació a Activitats d’Estiu 2022 feta a persones de 6 a 16 anys, indica que l’estiu del 2022, 4 de cada 10 persones van quedar-se sense colònies d’estiu. És només per motius econòmics? N’hi ha qui els porten amb els avis, o que es queden a casa per voluntat pròpia?
Inclou diferents raons, però la majoria són econòmiques. El que tenim és una qüestió de classe perquè quan preguntem a les famílies que no participen, el que ens trobem és que els de classe mitjana i alta ens diuen, més o menys en la meitat dels casos, que la raó principal és que el fill o la filla no ha mostrat interès. En canvi, quan ho preguntem als de la classe més baixa, el primer motiu és perquè és massa car. Dient-ho de manera molt planera, si els rics no ho fan és perquè han decidit que no els interessa, si els pobres no ho fan és perquè no s’ho poden pagar. I aquest és el drama principal.
També hi ha els motius pels quals participen, i el 90% de les famílies, independentment de la seva classe, afirma que les activitats d’estiu ajuden els infants i joves a estar físicament actius, que els dona l’oportunitat de relacionar-se de manera positiva amb altres infants, amb altres joves, amb altres adults, i per tant de conèixer gent nova, que els dona habilitats per la vida, de treball en equip, de comunicació… És a dir, aquest valor atribuït és molt alt. I això no s’havia preguntat abans d’aquesta manera.
El 84% de les famílies diu que tota l’oferta d’activitats d’un municipi o d’un barri haurien d’estar en un mateix catàleg
Quines altres novetats destaca l’estudi?
Preguntem a les famílies què creuen que haurien de fer les administracions públiques. Hi ha mesures que tenen un suport enorme, com per exemple, que el 88% de les famílies diu que hi hauria d’haver més activitats gratuïtes als barris i als pobles. El 84% diu que tota l’oferta d’activitats d’un municipi o d’un barri haurien d’estar en un mateix catàleg per facilitar la informació i no haver d’anar a la cerca d’oportunitats. Hi ha altres mesures. Les famílies també demanen, amb un suport amplíssim, ajuts econòmics, reserva de places per infants amb necessitats educatives especials… Per tant, l’estiu és encara un espai de desigualtat educativa i les famílies reclamen polítiques públiques per universalitzar les activitats d’estiu.
Tenint en compte aquestes demandes en les colònies d’estiu, quines propostes prioritàries teniu?
Arran de les experiències municipals dels darrers anys a Catalunya, vam construir una agenda amb 28 mesures per a la propera legislatura. Totes aquestes mesures són accions que ja hi ha municipis catalans que les han implementades. No ens estem inventant res, el que estem dient és que això és possible, hi ha ajuntaments que han fet això. Per tant, les recollim, les ordenem, les sistematitzem perquè sigui útil per als ajuntaments catalans en la propera legislatura. Entre aquestes mesures, n’hi ha 13 en concret que tenen una aplicació molt clara i molt immediata en l’estiu. Es fa difícil de prioritzar perquè creiem que ha de tenir un abordatge molt multidimensional, però podríem citar-ne tres que ens donen una idea d’aquesta diversitat de mesures.
Les famílies reclamen polítiques públiques per universalitzar les activitats d’estiu
Una és garantir que ningú es queda fora perquè no s’ho pot pagar. I això vol dir beques, ajuts, tarifació social, gratuïtat, la fórmula que trobi cada municipi, gratuïtat, però no pot quedar-se ningú sense activitat d’estiu perquè no s’ho pot pagar. L’altra és, si fem això, hem d’ampliar l’oferta, és a dir, hi ha d’haver oferta per a tothom, no sigui que tinguem tan poca oferta que es quedi gent fora i ja sabem qui es quedaria fora. I la tercera, promoure l’acompanyament i l’orientació. I aquí hi ha fórmules diverses, hi ha municipis que opten per tenir un dinamitzador municipal que ho poden vincular a les oficines d’educació, i altres que ho poden vehicular a través del centre educatiu.
Quan parlem d’activitats d’estiu, acostumem a pensar en temes d’esport i natura. Són els majoritaris?
Aquesta enquesta ens dona algunes xifres sobre els tipus d’activitats més habituals i, justament, són les activitats variades. Després hi ha algunes més focalitzades en esport, en artístic o en idiomes. Nosaltres apostem per unes activitats d’enriquiment educatiu diverses, que no busquin reproduir les dinàmiques escolars, sinó que convisquin el contacte amb la natura, el lleure, i també l’apropiació dels espais de la ciutat. En una ciutat absolutament urbana es poden fer activitats d’estiu que busqui espais nous, que utilitzi els parcs, que utilitzi les biblioteques, que utilitzi els equipaments esportius, i que se’ls faci seu, i que posi els infants també en contacte amb oportunitats de participació cultural al seu municipi, per exemple.
Com es pot garantir l’accés a aquestes activitats a persones amb problemes de salut físic o mental? Ho tenen molt complicat?
Ho tenen molt complicat, però també és fàcil pensar quina és la solució. Tenim uns professionals que durant el temps escolar acompanyen infants que ho necessiten. Segur que durant el temps escolar hi ha molt marge de millora amb les condicions, amb la disponibilitat, amb la intensitat d’aquest acompanyament, no vull dir que estigui solucionat. El tema és que a aquests infants, quan se’ls acaba el temps escolar, els desapareix aquest acompanyament en la participació en activitats d’estiu i en activitats extraescolars. Necessitem que hi hagi professionals que acompanyin en funció de les seves necessitats els infants amb les seves diverses necessitats educatives.
L’oferta ha de donar resposta a totes les necessitats educatives. No pot ser que, en segons quins casals o quines activitats d’estiu, un infant no pugui participar. O que li diguin que pot participar en el casal però no en les colònies del cap de setmana. I això passa. Per tant, els programes municipals han de poder preveure això. Aquí hi ha un salt més, els municipis no poden fer-ho sols, sinó que ha d’haver-hi una política de país, des de la Generalitat. Segurament ha de ser una política interdepartamental, amb educació, drets socials o, per exemple, esports. Ha de ser una política nacional que es posi per objectiu universalitzar les activitats d’estiu per reduir les desigualtats educatives.
Això vol dir finançament, evidentment, però també vol dir altres recursos d’aquest tipus per tenir un marc comú d’acompanyament a les necessitats educatives diverses. El que diem és que ha d’arribar on l’oferta actual no arriba.
Heu tingut resposta de la Generalitat?
Fins ara, Educació 360 ha estat dirigint-se sobretot als municipis, perquè estem convençuts que l’articulació de l’Educació 360 és local, i és ara que ens proposem fer aquest salt d’adreçar-nos a la Generalitat, i comencem proposant-ho amb les activitats d’estiu.
En què s’ha d’incidir?
En la pèrdua d’aprenentatges que es dona durant l’estiu. Per què diem que l’estiu és un espai d’augment de les desigualtats educatives? Perquè, si bé podria ser una oportunitat per al desenvolupament educatiu, socioemocional, de competències per a la vida, d’interessos nous, infants i joves, ho està sent només per a alguns. I això augmenta les desigualtats educatives i la bretxa d’oportunitats educatives, dos factors que tenen a veure amb el risc de fracàs escolar o d’abandonament escolar prematur. Són factors que se superposen i se solapen.
Es pot millorar la situació des de lleure educatiu?
Les oportunitats educatives fora d’escola contribueixen a millorar les trajectòries educatives dins l’escola. No només pels aprenentatges concrets, que potser podem trobar un informe que ens parli de què milloren els resultats en determinades assignatures, sinó sobretot per una lògica d’adhesió educativa, és a dir, de gaudir aprenent, de familiaritzar-se amb un aprenentatge regular, constant, de gaudir aprenent amb companys, de conèixer companys nous i de diversificar els entorns socials i els interessos. Tot això repercuteix en unes trajectòries educatives també escolars més exitoses i més riques.
