Anàlisi

Començar de zero sense por a estar sola: sororitat i emprenedoria

Parlar de Fermín Solís (Madroñera, Càceres, 1972) és parlar d’un dels autors més innovadors del país. La seva producció inclou còmics, historietes, il·lustració i contes infantils, així com guionista de diverses obres audiovisuals. En especial destaca la seva novel·la gràfica Buñuel en el laberinto de las tortugas (2008), l’adaptació de la qual va guanyar, entre d’altres, el Premi Goya a la Millor Pel·lícula d’Animació el 2020.

El 2019, d’aquesta mateixa obra, publicava una nova versió a color coincidint amb l’estrena de la pel·lícula, mentre compaginava el seu treball amb publicacions infantils en què ha dedicat els darrers gairebé tres lustres. Poc després sorprenia amb la novel·la gràfica Medea a la deriva (2021), recreant un monòleg d’un dels personatges de la mitologia grega més fascinant (per cert, el guió s’ha adaptat en una obra de teatre), i superant una difícil prova com és mantenir l’atenció del lector amb un únic personatge parlant, una situació molt poc habitual al sector del còmic.

A la seva següent novel·la gràfica, Elia (2023), publicada pel segell Reservoir Books del Grup Editorial Penguin Random House, torna a reinventar-se, aquesta vegada realitzant una obra de més de 300 pàgines en bitò, amb una història intimista i commovedora sobre una escriptora que decideix fer un canvi radical a la seva vida per un desamor. Les primeres pàgines transcorren a la ciutat de Càceres, on resideix l’autor, realitzant el seu particular homenatge a la mateixa, encara que també aprofita per denunciar la falta d’alta velocitat a la comunitat, quan la protagonista es queixa de com ha estat de pesat i llarg el viatge amb tren des de Còrdova.

L’autor s’autocita (o s’autopromociona) quan els organitzadors de l’esdeveniment al què han convidat l’escriptora li indiquen que podria haver vingut un autor que viu a Càceres, i és que la protagonista, Elia Fuentesperanza, acudeix convidada a fer una conferència sobre el mite de Medea des d’un punt de vista feminista. Al dia següent, l’escriptora comprarà en una llibreria local l’obra Medea a la deriva d’un tal “Fermín Solís”, tot i que se sorprendrà que sigui un còmic. El comentari i l’expressió corporal són significatius de la reacció d’una gran part d’adults que mai no llegeixen novel·les gràfiques en aquest país… Quin és l’últim còmic que heu llegit?

A les pàgines que transcorren a Càceres només hi apareixen dones. A manera de crítica, l’autor també denuncia el poc interès dels ciutadans per les activitats culturals realitzades a la ciutat. De fet, assisteixen poques persones a la conferència i els organitzadors l’associen a que l’acte coincidia, a la mateixa hora, amb un partit de futbol del Madrid (la tècnica de sala ho deixa tot preparat i surt corrent a veure el partit i, una vegada finalitzada la xerrada, la persona de seguretat té pressa per recollir per poder veure el final, davant dels crits de gols que se senten des del carrer). Normalment, la programació cultural es realitza amb molt de temps d’antelació, cosa que impedeix moltes vegades tenir en compte aquesta letal coincidència. «Tota la vida lluitant pels nostres espais, per no quedar-se perquè hi ha futbol» exclama la protagonista, lamentant-se, quan comprèn que no hi haurà tècnica de sala durant la seva exposició quan en realitat ja hi era i va escollir una altra opció.

L’escapada des de Còrdova permet a l’Èlia quedar amb la seva amant durant un parell de dies, suficients perquè li confirmi que no deixarà el marit ni els fills. I és en aquest punt quan la novel·la gràfica fa un gir radical en tots els sentits, passant d’una ciutat plujosa de l’interior a un petit poble de la costa gallega (inventat per evitar qualsevol mena de suspicàcia), on s’ha dirigit la protagonista per habitar l’abandonada casa de la seva tia, que més tard descobrirem que es va suïcidar anys enrere. Poc abans, a Càceres, havia comentat que volia dedicar el proper llibre a «un tema tabú com és el suïcidi. Parlar de dones com Marga Gil Roësset o Sylvia Plath».

El canvi de rumb a la seva vida l’hauran intuït els lectors cinèfils en veure en una de les parets de la casa de l’escriptora a Còrdova un pòster de la pel·lícula Tres colors: Blau (Trois couleurs: Bleu, 1993), en què el personatge interpretat per l’actriu Juliette Binoche fa una cosa semblant encara que amb un detonant tràgic, en perdre la seva família en un accident en què és l’única supervivent.

Començar de zero. Tot i que l’àmbit rural té la seva idiosincràsia, que es caracteritza, especialment, per les dimensions reduïdes del poble (l’únic bar passa a ser el centre de socialització, juntament amb l’església), i que tots es coneixen, per a les coses bones i per a les coses dolentes, ara i abans (què va passar realment amb la seva tia?), tot plegat amb un cert esperit conservador que no acull amb bons ulls les idees d’una lesbiana nouvinguda al poble. Una proposta de cinefòrum en una sala de l’església on decideix projectar la pel·lícula Una canta, l’altra no (L’une chante l’autre pas, 1977), de la directora Agnès Varda, un títol emblemàtic de la visibilitat del moviment feminista. L’esdeveniment va tenir molt poc públic (femení), que no es van poder quedar al fòrum perquè havien de fer el sopar al marit, tal qual.

Un altre dels trets distintius del que és rural és l’omnipresent naturalesa. De manera casual, l’escriptora descobreix que posseeix un do que la cultura popular anomena “la mà verda”, és a dir, la capacitat de curar les plantes, cosa que el portarà a considerar-lo com una activitat de negoci davant la bona acollida amb les seves veïnes (ja us podeu imaginar que no es tracta de màgia, sinó d’habilitat). La iniciativa anirà prenent forma a poc a poc a través de les vivències de la protagonista, amb un ritme contemplatiu de vegades que ajuda que el lector comprengui i comparteixi les decisions que va prenent.

Amb l’excusa de les plantes, la relació amb les veïnes mostra la sororitat de la comunitat davant del masclisme i l’homofòbia imperant, el maltractament a la parella acceptat com una cosa normal i la por perenne a què diran els altres. Solís ens ensenya, a través de l’exemple personalitzat a Elia, que pots tornar a començar de zero si cal, que no estàs sola si necessites ajuda i, alhora, que pots estar sola com a opció de vida sense cap prejudici ni lamentació. En una de les escenes, l’escriptora coneix un veí a qui va deixar la seva dona feia trenta anys i que reconeix haver patit d’anuptafòbia, és a dir, la por a quedar-se sol sense parella per sempre i que, amb el temps, la va superar.

En definitiva, el millor antídot contra la intolerància i la ignorància és la lectura, i Elia és una magnífica recomanació.