Aquest és un article publicat a hojaderouter.com
“Tornar a començar una altra vegada”, diu la cançó de l’anunci que un conegut centre comercial sol llançar per aquestes dates. I continua: “Tornar a estrenar sabates i llibres“. ¿Qui no coneix aquesta enganxosa musiqueta quan arriba setembre, coincidint amb la tornada a oficines i escoles? Els carrers s’han inundat progressivament de nens, joves i (per què no parlar-ne) avis carregats amb motxilles plenes de material escolar.
Efectivament, complint amb la lletra del tema publicitari, els alumnes dels cursos on s’ha implantat la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (a excepció d’algunes comunitats autònomes per ara, com Catalunya) hauran d’estrenar llibres cada any: la llei estipula que siguin nous. Encara que de moment només es fa efectiva en alguns nivells (primer, tercer i cinquè de Primària) la majoria d’escoles i comunitats ja s’han negat a que les famílies hagin de pagar-se els manuals una i altra vegada. Uns diners que comenen a cimentar la maleïda pujada del gener.
Paradoxalment, la mateixa llei diu que el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport “promourà el préstec gratuït de llibres de text i altres materials curriculars“. Resulta que, a més, promou l’elaboració de continguts que no costen ni un duro i que podrien arribar a substituir les guies tradicionals.
“A vegades ens pregunten, ‘però vosaltres feu llibres de text?’ I la veritat és que no sabem què contestar“, explica a HojaDeRouter.com Antonio Monjo, director del Centre Nacional de Desenvolupament Curricular en Sistemes no Propietaris (CEDEC). Ell i el seu equip es dediquen a desenvolupar recursos educatius oberts (o REA); materials en format digital als quals pot accedir tota la comunitat educativa de manera gratuïta.
“No volem fer llibres, perquè aquest concepte quedarà en desús”, continua. Monjo assegura que qualsevol d’aquestes guies, tal com les coneixem, són “un element tancat, molt monolític“.
El CEDEC pertany al Ministeri d’Educació i està coordinat per l’Institut Nacional de Tecnologies Educatives i de Formació del Professorat (Intef). Al contrari que la majoria d’institucions d’àmbit estatal, el centre no està ubicat a Madrid, sinó una mica més al sud, a Mèrida.
“Enfront del llibre tradicional i els continguts editorials digitalitzats, apostem per un model més obert, que permeti més flexibilitat a l’hora d’impartir la docència”, prossegueix el seu responsable. Una de les causes d’aquesta flexibilitat és el tipus de llicències sota la qual s’elaboren els materials: són de cultura lliure, entre les quals s’inclouen les Creative Commons. Els treballs poden distribuir-se lliurement, ser utilitzats per qualsevol alumne o docent i modificats segons les seves necessitats.
El paper està passat de moda
Els REO, com assegura Monjo, no tracten d’esdevenir un manual a la manera antiga. Tampoc són una versió encoberta dels textos. Solen desenvolupar-se de forma segmentada, per temes, blocs o unitats didàctiques. Encara que, al final, “si agafes tot el material i el classifiques, tens un llibre”, admet Javier Quintana, director del Centre Aragonès de Tecnologies per a l’Educació (CATEDU), des d’on també promouen aquest tipus de recursos educatius.
“A mi m’ha passat que, com a professor, prenia com a referència un text d’editorial, però afegia fotocòpies o apunts propis“, explica el director del CEDEC. Aquesta combinació de diferents continguts i formats és precisament el seu objectiu, però sempre des d’una perspectiva digital. “Construïm el coneixement a partir d’aquesta amalgama, abastem tot el currículum i complim amb les seves exigències“. I també inclouen els seus propis sistemes d’avaluació, de manera que “tot el procés d’aprenentatge està reglat“.
“El primer que fa un professor per buscar material és recórrer a Google“, diu Miguel Ángel García, coordinador de batxillerat i professor de llengua, literatura i informàtica a l’escola San Juan Bosco de Torrejón d’Ardoz. A més, és autor de diverses obres educatives amb llicència oberta. “El que passa és que la qualitat del que s’obté és diversa“, afegeix García. No obstant això, hi ha plataformes específiques on fer les indagacions. Algunes han nascut d’iniciatives independents, com és el cas de LiberDocs i el projecte apunts marea verda, i altres han estat promogudes per l’administració.
El repositori on s’emmagatzemen els continguts digitals del CEDEC es diu Agrega 2 i està coordinat pel Intef. La biblioteca virtual es divideix en nodes autonòmics que gestionen les conselleries d’educació, de manera que cada comunitat té el seu catàleg de materials. Per exemple, a Andalusia es pot trobar a l’Índex de Recursos Oberts de la Junta (MOGEA) ia Madrid el servei correspon a EducaMadrid, el portal ofereix solucions tecnològiques educatives per a docents, alumnes i famílies.
“Durant el passat curs escolar es van crear 200.000 continguts amb les eines de la plataforma“, assegura Gonzalo Aguado, director general d’Infraestructures i Serveis de la Comunitat de Madrid. Si és el cas, la majoria dels documents procedeixen dels projectes Internet a l’Escola i Internet a l’Aula, en què van participar empreses multimèdia i professors.
Les eines també són lliures
“També hem col·laborat en el desenvolupament de Procomún, una xarxa de recursos educatius oberts”, indica Monjo. Procomún serveix de punt de trobada perquè els professors puguin coordinar-se. Des del centre d’Extremadura han coordinat més el desenvolupament d’una eina de programari lliure per crear els continguts (eXeLearning).
Encara que els materials tinguin una llicència lliure i puguin adaptar-se, aquesta tasca es complica si els docents no disposen de les eines adequades. Segons el director del CEDEC, aquí entra en joc “la transparència tecnològica”. Per complir amb aquest precepte, els diuen on trobar el programa que han utilitzat i com usar-lo.
Per la seva banda, el projecte de CATEDU és independent i ha estat promogut pel Departament d’Indústria i Innovació del Govern d’Aragó. “Hem reunit uns 40 professors per crear els materials“, explica Quintana. Assegura que “els docents no tenien continguts adaptats al currículum de la comunitat” i no solen recórrer al repositori d’Agrega 2.
Van començar a treballar el setembre de l’any passat i han publicat el catàleg a finals de juliol en la seva pròpia plataforma: Facilitamos. “El que més ha costat ha estat coordinar-los a tots“, diu l’aragonès. Els col·laboradors es comunicaven i s’organitzaven a través de la xarxa Edmodo, una mena de “Facebook per a professors“. “Fins i tot han adaptat els temes per a diferents nivells dins d’un mateix curs i han dissenyat activitats que combinen diverses assignatures”, prossegueix.
“No tots els nens són iguals“, recalca Monjo. Ni tots els professors. “Fins ara es pensava que un material serviria per a qualsevol cas”. No obstant això, els recursos lliures permeten tenir en compte les necessitats específiques de les dues cares de la moneda.
I el canvi de paradigma també afecta les tècniques educatives. “Estem centrant-nos en l’aprenentatge basat en projectes, una metodologia que es fonamenta en les noves tecnologies”. La filosofia a la qual fa referència el director del CEDEC promou la independència dels alumnes i deixa enrere les lliçons memoritzades a ulls clucs. L’objectiu ara és que aprenguin les habilitats necessàries per trobar la solució a un problema.
Sota l’atenta mirada de les editorials
“A ANELE no li ha agradat gaire la idea perquè aquests continguts, que també compleixen amb el currículum, són gratuïts“, afirma Quintana. I afegeix: “fem competència als llibres de pagament”. Les sigles que cita el director del CATEDU corresponen a l’Associació Nacional d’Editors de llibres de text i materials d’ensenyament. “Així les editorials es veuran incentivades a crear continguts de millor qualitat que els nostres”, afegeix.
“Cal diferenciar un projecte editorial complet del que són materials dispersos o més o menys cohesionats“, assegura per la seva banda José Moyano, director de ANELE. A l’associació compten amb un catàleg de productes digitals (aquest cop de pagament) també impulsat pel ministeri i gestionat pel Intef. Es diu Punt Neutre.
Les programacions es preparen perquè les matèries tinguin connexió en els diferents nivells i amb altres assignatures relacionades. “Això dista molt del que són els continguts que poden tenir un gran valor i ser molt útils per a un professor en un moment determinat”, continua Moyano.
“Si ets un professor i estàs avorrit o tens molt interès a crear un material, és normal que ho facis amb llicència Creative Commons, però no hi ha retorn de la inversió i no és un model empresarial que funcioni, almenys de moment“, prossegueix el responsable de ANELE. A més, assegura que competir amb tot un equip professional com el que participa en els projectes editorials no és tasca fàcil.
“No hi ha un cobrament directe, com en els mètodes tradicionals, sinó que ve després amb el reconeixement”, afirma Monjo. Al centre d’Extremadura acrediten els autors i els donen certificats que tenen validesa en el concurs de trasllats. I en el projecte aragonès es plantegen fer el mateix per a l’any que ve. “Aquí la majoria de centres estan en zones rurals, per això molts prefereixen punts per poder canviar”, explica Quintana.
El director del CEDEC admet que “sempre té el dubte de si es pot viure d’un model de negoci basat en la cultura lliure“, però que els seus col·laboradors solen rebre propostes per impartir cursos de formació i altres ofertes semblants. I una cosa semblant passa amb els creadors del programari de eXeLearning. “Quan una empresa l’utilitza i després necessita un desenvolupament determinat acudeix a ells”, assegura.
Barreres tècniques i socials
Implantar els REO en els centres tampoc és un camí de roses. Si un docent vol que tots els seus alumnes accedeixin als continguts en línia pot trobar-se amb traves logístiques. “En molts centres hi ha problemes de connectivitat“, indica Monjo. “Si hi ha 500 nens connectats a la Xarxa, la cosa anirà bastant lenta”.
“Ha anat per davant l’assignació de material tecnològic que el suport per recursos humans que ensenyin a utilitzar-lo”, explica Quintana. Per evitar aquests problemes, també elaboren una versió del material per a ser utilitzada ‘offline’. Tot i això, continua existint una pega. “Desgraciadament, no hi ha un ordinador per alumne en totes les classes”, assenyala Víctor Javier Marín, tutor d’un dels cursos que organitza el Intef sobre creació d’REA.
Una altra barrera important està en la ment dels educadors. “Quan un docent porta uns anys treballant amb una editorial o té experiència amb un material determinat és complicat que canviï d’hàbits”, opina Marín, també professor de Geografia i Història de l’IES Dues Mars de Sant Pere del Pinatar (Múrcia).
Tant els directors d’ambdós centres, com Marín i García al·ludeixen a aquestes reticències. “És freqüent que al principi hi hagi desconfiança perquè un manual no vingui avalat per una editorial coneguda“, explica García. Segons el docent, solen sorgir dubtes: “Per què canviem de material? Qui ho ha fet? Qui l’ha supervisat? “.
“El treball és molt ambiciós perquè és difícil crear materials per a totes les assignatures, per a tots els temes i després actualitzar“, admet Quintana. Però, tot i que encara falta un llarg camí per recórrer, “el procés ja ha començat“.
Pel que també coincideixen tots és en la resposta a una altra pregunta: ¿podria una escola oblidar-se dels llibres de text i utilitzar només aquests recursos? “Sí“. En última instància, el futur dels llibres tradicionals no depèn d’administracions ni editorials, sinó dels docents i les seves decisions. “Sigui quina sigui la seva llicència, si no us convenç no ho fas servir“, conclou el professor de la localitat madrilenya.
————————————————– —————————-
Les imatges d’aquest reportatge són propietat, per ordre d’aparició, de opensource.com (1, 2), William James Topley / Biblioteca i Arxiu de Canadà, Brad Flickinger, Evan Bench
