Article publicat originalment a Desalambre
Del costat sud del pont del carrer està brut i ple de pols. Els indigents pul·lulen al seu aire. Els venedors ambulants lluiten per trobar clients entre els escassos vianants. En els fanals hi ha cartells que denuncien la desaparició de dones, la majoria d’elles menors d’edat. Les façanes dels edificis es troben derruïdes, a mig construir o reconstruir. L’ambient s’escau entre el desolador i el sinistre. No hi ha cap cotxe de policia a la vista, però sí nombrosos vehicles negres amb vidres tintats, que passegen amb una lentitud sospitosa. A l’altra banda del pont, al nord, els carrers llueixen nets, plens de botigues i restaurants. Hi ha diversos gratacels i hotels d’arquitectura piramidal. Desenes de persones de totes les races i colors transiten d’un negoci a un altre. Les patrulles de policia vigilen cada moviment. El pont és la frontera que separa dos països, dues economies, dues cultures i dues urbs contraposades: la mexicana Ciudad Juárez i la nord-americana El Paso.
Pel passadís filat de la frontera camina un flux interminable de famílies mexicanes amb l’esperança d’arribar al somni americà. En el “costat gringo”, com en diuen els mexicans, els espera la policia migratòria: hores d’espera, preguntes capcioses i el requeriment d’una infinitat de documents. “És molt més fàcil contractar un coiot i passar pel desert d’il·legal”, explica, guitarra en mà, una de les músiques ambulants.
Juárez és una de les urbs més perilloses de Mèxic, una de les places més disputades pel narcotràfic i un dels principals nuclis industrials. Des que en els anys seixanta van començar a instal·lar-hi les maquilladores (fàbriques que importen materials sense pagar aranzels) la ciutat va experimentar un increment poblacional progressiu que va explosionar en els anys vuitanta. La població es va duplicar fins a arribar al gairebé milió i mig que té ara.
“La major motivació per creuar la frontera és buscar feina i reunir-se amb els seus familiars”, explica Fernando Loera García, coordinador del Programa de Menors Repatriats del centre de Desenvolupament Integral de la Família (DIF) de Ciudad Juárez. “Però quan descobreixen com és de difícil és creuar als EUA decideixen quedar-se a treballar a les maquilladores”. Quan un menor és detingut a la frontera, l’Institut Nacional de Migració el canalitza a un dels albergs del Mòdul de Menors Repatriats, on s’allotja fins que els encarregats localitzen a la seva família. “Solem contactar amb la policia de la seva ciutat o el seu país d’origen i els enviem amb avió de tornada a la seva ciutat”.
Les despeses els paga el DIF. L’any passat 545 menors van ser repatriats a Ciudad Juárez i en el que portem d’any la xifra gairebé arriba a 100″, explica Loera. Segons l’Institut Nacional de Migració de Mèxic cada any gairebé 400.000 mexicans són deportats i retornats a Mèxic i es preveu que les repatriacions d’il·legals segueixin incrementant-se en l’any 2014.
La llar dels repatriats
Per entrar a l’alberg del DIF municipal de Juárez cal travessar tres reixes, un pati i un passadís filat, acompanyat per un guàrdia. Fa la impressió que un està entrant en una presó. Aquesta urbs assotada per la violència està plena de mansions vigilades per guàrdies armats, barris circumvalats, carrers privats, edificis enreixats i urbanitzacions parapetades. Sembla una ciutat en estat de guerra. “Cal prendre mesures de prevenció. Aquests joves han viscut experiències traumàtiques”, explica el coordinador.
Per arribar fins a la frontera han hagut de vendre totes les seves pertinences i viatjar en les cajuelas de camions o en els vagons del tren anomenat La Bestia (que creua el país des del sud), un camí ple de perills, policia migratòria i colles de delinqüents. Un cop a Juárez els migrants –anomenats els pollos en la terminologia del crim organitzat– han de contractar un coiot o pollero , la persona encarregada d’ajudar-los a creuar la frontera a canvi d’una suma que ronda dels 8.000 pesos (445 euros) fins a uns 100.000 (uns 5.500 euros).
En el camí molts són estafats, agredits, violats, robats i extorsionats pels narcotraficants, que els obliguen a carregar motxilles amb vint quilos droga i transportar-les a través del desert durant nits senceres, fins a descarregar la mercaderia en territori nord-americà. Els migrants que carreguen droga són coneguts com burreros, veritable exèrcit de càrrega del narco. Quan un d’ells s’escapa o és detingut i deportat, es converteix en un objectiu per al narco. I la seva vida penja d’un fil molt fi.
-Això explica les reixes i la vigilància del centre –pregunto a Fernando Loera.
-És clar. Aquests nois vénen de recórrer una ruta complicada i el que volem és que se sentin bé i segurs.
– Se’ls permet sortir del centre?
-No, estan temporalment sota la custòdia del DIF, però aquí tenen espai per fer esport i divertir-se.
– D’on solen venir els immigrants expulsats?
-Les nacionalitats més freqüents són guatemalencs, equatorians i hondurenys. Els mexicans solen venir de Chihuahua, Chiapas, Zacatecas i l’Estat de Mèxic.
– Quina ruta solen recórrer?
-La majoria assegura haver pres diversos autobusos fins al nord de Mèxic, però hi ha una quantitat rellevant que refereixen haver viatjat a La Bestia.
En una de les sales de l’alberg set joves menors de vint anys juguen amb fitxes de colors. Els seus gestos delaten un infinit avorriment. “No els facis fotos a la cara”, indica Vilma Jáquez, responsable de comunicació de l’alberg, “si surt a la llum que són aquí allotjats, les seves vides poden córrer perill. Si un dels seus polleros els reconeix pot intentar entrar i raptar-lo” .
Vilma aparta un dels joves, un chiapaneco de 17 anys baixet, de pell blanca, espatlles amples i diverses cicatrius escampades pel rostre i pels punys. El seu rostre reflecteix cansament i desconfiança. Es mostra en tot moment molt reticent a parlar.
– Com vas aconseguir els diners per pagar al pollero?
-No, no era un pollero. Era un home que em va ajudar a creuar … No puc dir qui era. No puc dir res d’això.
– Què és el que més por et va donar del viatge?
-Mai vaig tenir por.
– No hi va haver cap moment en què temessis per la teva vida?
-Creuar el desert és el que més por em va donar. Però no em va fer por. Vaig estar tres dies caminant i feia molt fred. Però no vaig sentir fred.
– Com et vas fer aquestes cicatrius a la cara i en els punys? Vas lluitar?
– Quines cicatrius? Jo no tinc cap cicatriu.
-Sí. Aquestes. En els punys i a la cella i al front.
-No. No tinc cap.
El cas de la nena Noemí
El dimecres 12 de març a l’alberg La Esperanza (pertanyent al DIF de Ciudad Juárez) va aparèixer el cadàver de Noemí Álvarez Astorga, una nena de dotze anys d’origen equatorià. El cos va ser trobat penjat del tub que sostenia la cortina del bany. La nena havia estat internada quan intentava creuar la frontera amb l’ajuda d’un pollero al que havia pagat 100.000 pesos. La policia va arrestar l’home i va enviar a la menor a l’alberg. La troballa del cadàver va disparar moltes conjectures. La necròpsia va apuntar que el cos no presentava símptomes de violència, pel que es tractaria d’un suïcidi. Les autoritats van tancar el cas al·ludint que “no hi ha cap delicte a perseguir”. El dia que va aparèixer el cadàver, els periodistes i càmeres van envoltar les portes de l’alberg. Cap dels presents als quals vaig consultar creia la hipòtesi del suïcidi. L’hermetisme dels funcionaris va ser absolut. I ho segueix sent.
– Creu que la mort de Noemí Álvarez va ser un suïcidi? Quina és la versió del DIF? -Pregunto a Fernando Loera.
– La informació derivada del cas de la nena Noemí, no és una informació de la qual nosaltres tinguem coneixement, ja que la nena va ser atesa per la Subprocuradoria del DIF estatal i les autoritats estatals de caràcter judicial. Per la qual cosa nosaltres com a instància municipal no comptem amb aquesta informació.
L’advocat Héctor Molinar destaca la gravetat d’aquest assumpte, per l’absència d’autoritat, la manca de justícia i la deficient intervenció del DIF, del jutge i de la policia: “Quantes nenes i jovenetes van així per la nostra frontera? Fins quan tolerarem la ineptitud i la manca de justícia? De moment, la sensació d’aquesta impotència davant la falta d’impartició de la justícia ens envaeix i ens afecta emocionalment. Ens fa menys dignes com a persones”.
Morts i més morts
Tràfic de persones, narcotràfic, guerra entre càrtels, tirotejos, segrestos, desaparicions de dones … El dia a dia de Ciudad Juárez segueix tenyit de vermell sang, tot i que les xifres oficials destaquen la disminució dels assassinats des de l’any 2013. Juárez va liderar la llista de les ciutats més perilloses del món durant la guerra del narco en els anys 2008, 2009 i 2010 fins que els càrtels es van replegar i van pactar a partir de 2013. Segons les dades oficials el nombre d’assassinats ha disminuït moltíssim, però els morts segueixen apareixent.
Nombrosos especialistes posen en dubte les xifres. L’activista Norma Andrade, cofundadora de l’organització Les nostres filles de tornada a casa, encarregada de denunciar el feminicidi a Juárez, assegura que la situació va de mal en pitjor.
Andrade, la filla de la qual, Alejandra, va ser segrestada i assassinada el 2001, va ser amenaçada en repetides ocasions. Al desembre de 2011 va rebre cinc trets que li van deixar paralitzat el braç esquerre i dos mesos després un individu li va tallar la cara i els braços amb una navalla a la porta de casa.
“Vaig haver de fugir de Juárez, la meva vida corria perill”, explica des de la seva nova casa al Districte Federal, “sé que part d’aquestes amenaces vénen del Govern que està involucrat en molts dels crims. Ara manipulen les xifres i diuen que el feminicidi s’ha acabat, però la realitat és que ha augmentat. Des del 2009 cada vegada apareixen més cossos de dones assassinades i un 10% d’elles són immigrants. Són les víctimes més vulnerables, perquè ningú les protegeix ni les reclama”.
