Article publicat a Contrapoder
Marcos Roitman és professor titular de sociologia a la Universitat Complutense de Madrid
La universitat, les seves demandes i mobilitzacions constitueixen un termòmetre per mesurar el nivell democràtic de la nostra societat. Les seves aules no són un compartiment estanc on s’expenen títols, ni una empresa regida per criteris excloents d’una economia de mercat. Si així fos, la derrota del pensament estaria assegurada. En les seves facultats i escoles es formen ciutadans la vocació dels quals ha d’enfortir els valors ètics sobre els que s’edifica el coneixement científic, humanista i democràtic. D’aquí que les protestes universitàries s’insereixin en una malla reivindicativa que afecta tot l’ordre social. La joventut universitària i la comunitat acadèmica no només reivindiquen aspectes corporatius: sortides professionals, millors plans d’estudis, beques, laboratoris o centres de recerca. Demanen un projecte on l’educació superior sigui una política d’Estat, democràtica i inclusiva, no sotmesa als vaivens del partit governant.
Un país com el nostre, que justifica els canvis educatius amb el discurs de l’eficiència i racionalitat econòmica, externalitzant serveis i retallant les despeses sota l’excusa de reduir el deute acumulat de les universitats i el dèficit fiscal, està abocat al fracàs. Relacionar unívocament economia de mercat i universitat és un fals postulat que repercuteix i corromp el paper que exerceix l’educació en la societat, renunciant implícitament a la formació i el desenvolupament del coneixement científic com a part del patrimoni cultural d’un país. Assenyalar -com fa l’actual ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert- que la decisió d’estudiar una carrera “no sigui per apetència o tradició, sinó per la seva possible ocupabilitat”, respon a una lògica perversa, on l’interès crematístic decideix sobre la vocació.
No estan lluny els anys de la dictadura per treure conclusions de les nefastes conseqüències de concebre una universitat a mida d’interessos espuris. En el terreny polític, després del cop d’Estat franquista, la universitat es va pensar com a corretja de transmissió del nacional-catolicisme, els valors patris del Moviment i la “croada” nacional. Segrestada i en mans de necis, la “intel·ligència” acadèmica va ser expulsada de les aules, reprimint qualsevol indici de judici crític i reflexió teòrica. El control polític i la presència policial als campus eren habituals, la protesta es reprimia obertament i els expedients sancionadors, a més de les expulsions, eren comuns. Els rectors i degans es designaven per la seva fidelitat al règim polític i als principis fonamentals del Moviment.No van ser pocs els que van accedir a les càtedres vestits amb la camisa blava de Falange i la pistola al cinyell.
La selecció democràtica, per coneixement, va mutar en una pantomima on només es valorava el grau de submissió i lleialtat al poder franquista. La fuga de cervells es va disparar. Buscar fora de les nostres fronteres l’exercici digne de la funció docent es va convertir en part d’un exili acadèmic. Noms com Salvador de Madariaga, José Gaos, Alfonso Reyes, José Medina Echavarría, Adolfo Sánchez Vázquez, Manuel García Pelayo o Wenceslao Roces, són alguns d’ells. En aquesta diàspora hi haver republicans, liberals, conservadors, socialistes i comunistes. Tots compartien una crítica profunda a la dictadura i la inquisició universitària.
En aquest context, les protestes universitàries van ser vistes com a part d’una subversió comunista; un atemptat a l’ordre, a la disciplina i a l’autoritat acadèmica. Per això els seus convocants eren expulsats o sotmesos a dures penes de presó. El SEU (Sindicat Espanyol Universitari), d’obligada filiació, exercia de policia a les aules i tenia el control polític de la comunitat universitària. Els seus presidents i directius es van convertir en quadres del franquisme. Serveixi com a exemple el cas del seu últim president, Rodolfo Martín Villa (1962-1964). Després va ser governador civil de Barcelona amb Franco; ministre amb Carlos Arias Navarro i Adolfo Suárez; president d’Endesa; i entre 2004-2010 president de Sogecable, entitat pertanyent al grup PRISA.
En aquests anys, les lluites estudiantils i universitàries van coincidir amb les demandes provinents dels partits polítics democràtics a la clandestinitat. Es va tractar de reivindicacions fonamentals: amnistia, la llibertat sindical, el dret de vaga o de manifestació, entre d’altres. La lluita contra la dictadura va retardar les demandes específiques del món universitari, encara que mai van deixar de plantejar l’elecció directa del rector, degans i directors d’escoles. Tampoc es va passar per alt la reforma del sistema d’oposició i l’accés a la docència, el cos únic de professorat o la representació estudiantil. En aquesta conjuntura, la universitat va jugar un destacat paper en les lluites democràtiques. Per contra, la repressió va acabar amb la vida de molts universitaris a mans de la policia de la dictadura.
Entrats els anys setanta i vuitanta del segle passat, amb els governs d’UCD i PSOE, la universitat va semblar recobrar les seves demandes. Autonomia, llibertat de càtedra, canvi de plans i programes d’estudi, sistema d’accés, organització departamental, etc. Lamentablement els canvis van acabar sent superficials i els desitjos d’una universitat democràtica, oberta al coneixement i a nous sabers, va esdevenir un miratge. Es van posar pegats i les dinàmiques autoritàries provinents del franquisme van seguir existint i reproduint sota formes solapades. Entre elles destaquen: la cooptació dels catedràtics, l’escassa capacitat dels estudiants en l’elaboració de plans i programes d’estudi, i el nul control sobre la docència.
Professors que no compleixen els seus horaris, que utilitzen les aules com divan de psicoanalista o catapulta per als seus interessos particulars, negocis o fonts d’ingressos addicionals, a més d’assetjadors sexuals, alcohòlics i corruptes que fan xantatge als estudiants i els utilitzen com a “negres” per les seves investigacions. L’autoritarisme, l’arbitrarietat i el poder del catedràtic segueixen vigents en les aules i -el que és pitjor- amb l’anuència de les autoritats que coneixen i permeten tals excessos. En dècades els casos de sancions han estat escassos. Després de la mort biològica del dictador, la transició va suposar, com a la resta de la societat, una reforma política, però no una ruptura democràtica. La universitat ha patit i pateix aquest llast. Encara s’espera una veritable reforma democràtica.
La universitat pública pateix les conseqüències d’un projecte global totalitari que qüestiona el seu sentit, com a institució i el seu paper en la formació de ciutadania, producció del coneixement i desenvolupament de la cultura. En aquest context, les protestes de la comunitat acadèmica condensen els problemes d’un sistema excloent, altament desigual, la crisi acaba convertint l’educació en un negoci. Bolonya, sense anar més lluny. Graus, màsters i doctorats són un reclam per a consumidors de títols. L’estudiant es converteix en client i els bancs en mecenes. Avui assistim a un desmantellament de la universitat pública per part del poder polític i empresarial. Contra aquest objectiu s’han aixecat moltes veus de la comunitat universitària, cobrant especial rellevància l’estudiantil, que pateix de manera directa les conseqüències d’un model destinat a convertir els centres acadèmics en espais on habita la mediocritat i l’intercanvi mercantil.
No obstant això, les reivindicacions i les protestes de milers d’universitaris han estat desateses pel poder polític. Adjectivades d’utòpiques i els seus convocants de provocadors, es reprimeixen trucant a les forces de seguretat de l’Estat perquè restableixin l’ordre i la pau a les aules. Als convocants se’ls acusa d’antisistema, violents, subversius o terroristes. Es busca desacreditar les seves demandes i convertir-les en un reguitzell d’incongruències d’inadaptats que no coneixen el funcionament intern de la universitat. La violència ha estat la resposta dels que, des de fora i des de dins, busquen desmantellar la universitat oberta al coneixement i les ciències, per convertir-la en un negoci. Amb aquesta finalitat, la d’expedir títols, n’hi ha prou amb l’empresa privada que té com a fi de lucre l’educació.
Defensar la universitat pública i de qualitat és el que toca, ja que només així avançarem cap a una societat democràtica.
