Article publicat a eldiario.es
La Mercedes té 52 anys. Porta gairebé mitja vida fent classe i, diu, “no canviaria de professió per res del món”. Forma part d’aquest 95% dels docents enquestats en l’estudi internacional TALIS que està satisfet amb la seva feina, que els agrada el que fan.
I aquesta vocació és precisament la que l’anima a Mercedes, com a tants altres, a remar en contra de les crítiques habituals cap als docents mentre busca fórmules impossibles per seguir prestant als alumnes la mateixa atenció malgrat les retallades. De fet, entre les xifres més cridaneres de l’informe destaca que el 92% dels enquestats nacionals creu que la població no valora el seu treball , enfront del 69% de mitjana internacional.
Ella va estudiar Ciències Biològiques, però aviat va tenir clar que el seu fort era ensenyar. “Em recordo a mi mateixa en la meva segona classe pensant: aquesta serà la meva vida”. Va aprovar les oposicions el 1992 i, des d’aleshores, ha treballat com a professora de Secundària en instituts públics de Madrid. Respon gairebé a la perfecció al perfil de docent que retrata l’informe: dona, d’edat mitjana-alta, que va completar estudis universitaris o d’educació superior, amb 18 anys d’experiència de mitjana i que treballa a temps complet.
Elles són majoria a les aules. Suposen un 59% de la plantilla, però els llocs de direcció segueixen ocupats majoritàriament per ells. La proporció de dones que ocupen el càrrec de directora en centres de Secundària és del 45%; un percentatge que no es desmarca, però, de la tendència en els altres països de l’OCDE. El perfil del director d’institut, tant a Espanya com en el conjunt de nacions participants en l’estudi, correspon a un home.
Aquesta és la segona edició de l’Estudi Internacional de l’Ensenyament i l’Aprenentatge (TALIS), l’enquesta de l’OCDE que examina les condicions i el treball dels professors. No els seus coneixements o habilitats, com en el cas de PISA o PIAAC. Aquest informe compara diversos aspectes de l’ensenyament en centres de Secundària de 33 països , entre els quals es troba Espanya. Per a això s’han realitzat 106.000 entrevistes a docents. A Espanya, els qüestionaris han estat contestats per 3.339 professors i 192 directors. D’ells, el 74% exerceixen el seu treball en centres públics, un nombre inferior a la mitjana de TALIS (78%).
I és que Espanya està molt per sobre de la resta de la Unió Europea en percentatge d’ensenyament privat concertat: en el curs 2010-2011, representava un 22,6% de tota l’educació primària i secundària, 16 punts per sobre del 6,5 % de mitjana a Europa.
No obstant això, el reflex del nombre total d’adolescents que va als centres educatius tot just presenta diferències a Espanya respecte a la resta de països. La grandària mitjana dels centres a Espanya és de 545 alumnes, una mica superior a la mitjana de l’OCDE (508), encara que la ràtio d’alumnes per professor és pràcticament la mateixa: 23,8 estudiants en la mitjana de Talis i un 23,6 a Espanya.
Però hi ha altres dades que sí dibuixen més contrastos en les aules espanyoles. I descriuen els desafiaments particulars als quals s’enfronta el sistema. Segons l’estudi, el 30% dels professors espanyols preparen els seus continguts en centres educatius amb més d’un 10% d’estudiants la llengua materna dels quals és diferent de la d’ensenyament. La mitjana de l’OCDE és de gairebé la meitat: un 17%.
Alumnat de necessitats especials
La Mercedes, després d’anys d’anades i vingudes en diversos centres, va obtenir fa un lustre la seva destinació definitiva a l’IES Fernando Fernán Gómez d’Humanes (Fuenlabrada). El centre no està catalogat com de difícil acompliment, encara que està situat en una zona deprimida del sud de la regió.
Tot i que les altes taxes de pobresa infantil situen Espanya com el segon amb el major índex de la Unió Europea (només per darrere de Bulgària), el país no surt molt mal parat en aquest aspecte. La dada d’entrevistats que exerceixen en centres amb més del 30% d’alumnes provinents de llars desfavorides socioeconòmicament a Espanya és inferior a la mitjana: un 14% enfront d’un 19%.
En suports educatius, els instituts públics tampoc van sobrats. TALIS evidència també que els recursos dels centres per als estudiants amb necessitats educatives especials són insuficients. I a Espanya més encara que en la mitjana de l’OCDE: un 62% dels instituts compten amb menys professors dels requerits per a aquest alumnat, enfront d’un 49% de mitjana internacional.
A més, aquest últim resultat s’obté amb una vara de medir diferent, ja que el nombre d’estudiants que necessita aquest reforç addicional és molt inferior en els centres espanyols estudiats. Només un 16% dels professors espanyols van afirmar ensenyar en instituts amb més del 10% d’alumnes amb necessitats especials, enfront d’un 34% de mitjana internacional.
Mercedes assegura que al seu centre de treball se segueix prestant una atenció suficient als estudiants amb desfasament curricular. “Aquests alumnes continuen amb els programes de compensatòria i, els que així ho requereixen, d’integració. Encara que –reconeix– sí que és cert que s’ha notat una mica en el nombre de docents que exerceixen aquestes funcions en el centre. Aquí vénen nois i noies amb problemes molt greus. Alguns estan condemnats a acabar l’ESO i, sobretot si no hi ha suficients suports, els suposa un veritable suplici”.
Quan els docents han de descriure el suport pedagògic s’evidencia un altre salt negatiu. La ràtio de personal de suport pedagògic per cada professor és, en la mitjana OCDE, d’un cada 12 docents. A Espanya aquest barem s’enfila fins a un per cada 20.
Aquest curs, la professora dóna nou hores setmanals a alumnes del programa de diversificació. A més, té tres classes més de primer, segon i tercer de l’ESO. I, per si fos poc, és també tutora del grup dels més petits. “Tinc només dues hores setmanals per atendre la meva tutoria. Una amb tots els meus alumnes i una altra que dediquem a atendre les famílies. Fa uns anys, abans de les retallades, teníem una hora més. Ara fem l’impossible, jo i altres professors, per atendre els nostres nois i noies quan hi ha algun problema. En esbarjos, després que soni la campana … “.
Promoció dels professors
La secretària d’Estat d’Educació, Montserrat Gomendio, ha protagonitzat diverses controvèrsies amb les seves declaracions sobre el professorat. “La major part de la inversió s’ha desviat a reduir la ràtio alumne-professor i a millorar el salari dels professors”, va dir en un acte a Brasil sobre la despesa educativa de l’última dècada. Des del Ministeri apunten a la necessitat de millorar la formació dels docents i les seves poques motivacions per millorar, amb l’Estatut del Docent en l’horitzó.
L’estudi TALIS ratifica algunes de les idees de l’equip de José Ignacio Wert, que s’ha fet ressò en una nota de premsa de la dada del 36% de professors que “mai ha estat formalment avaluat per cap mètode” (davant del 7% de mitjana en l’informe) i el 87% que declara que mai ha observat classes dels seus companys.
La informació del Ministeri també recull que quatre de cada cinc docents no troben incentius per participar en aquest tipus d’activitats, però s’ha deixat al tinter els desavantatges dels professors espanyols en aquest aspecte. Només un 2% rep un complement salarial per a les activitats fora de les hores de treball, enfront del 8% general de TALIS. El suport no monetari, com la docència reduïda o la concessió de dies de permís, es redueix a més de la meitat, d’un 6% enfront del 14% general.
Enmig d’aquest panorama, el blanc de tots els dards segueixen sent els docents. No només per al Ministeri d’Educació, sinó també a peu de carrer. “Moltes crítiques ja les tenim assumides: que si tenim moltes vacances, que si treballem poques hores… Gairebé ningú sap el que hi ha darrere de la nostra tasca. No es tracta d’arribar a classe i deixar anar un rotllo. Ha una fase prèvia de preparació i d’organització que no es veu. Perquè la meva professió és pràcticament la meva vida sencera, no sé com explicar-ho”, reconeix Mercedes.
I es fa un petit silenci després del qual continua parlant, aquesta vegada amb cert to de resignació: “Els professors ens exposem a un qüestionament continu de la nostra feina. Sembla que tothom és capaç d’opinar, com si entenguessin què significa estar dia a dia en una aula”.
