Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
(…) que en todas las escuelas de primeras letras, y de Gramática, no se permitan libros impresos en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas (…)
Consejo de Castilla, 13 de juny de 1715.
Que en cap escola s’hi permeti parlar o escriure en català, sentenciava el Consell de Castella de 13 de juny de 1715. Gairebé un any després de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques, Felip V ja deixava clar “per dret de conquesta” que dins les seves intencions de sotmetre la Corona d’Aragó a les lleis castellanes hi havia la uniformització lingüística, en tots els estaments de l’Administració i també a les escoles, com ja va quedar clar en el centralitzador Decret de Nova Planta, aprovat primer al País Valencià i per últim a Catalunya, el 16 de gener de 1716.
Però va aconseguir Felip V castellanitzar l’escola i la universitat? I, en conseqüència, va assolir l’objectiu d’eliminar el català de la vida pública? A la primera pregunta, pràcticament sí. A la segona, rotundament no. En aquest reportatge repassem el procés d’imposició del castellà als ensenyaments de Catalunya, una empresa amb uns efectes pràctics sovint difícils de calibrar, però que al llarg dels segles XVIII i XIX es va anar consolidant, malgrat algunes resistències notables -com la de Baldiri Reixach- i el fet que l’escola fos en aquella època per a uns quants privilegiats.
Perquè cal tenir present, d’entrada, que els ensenyaments es reduïen a principis del XVIII a algunes escoles de Gramàtica i d’ensenyaments elementals, només per a nois i gairebé sempre de la mà d’ordes religioses. Hi havia, això sí, les set universitats catalanes que, per ordre de Felip V, van quedar suprimides i reduïdes a una de sola, la de Cervera, que també va adoptar la llengua castellana com a vehicular. L’escolarització, si se’n pot dir així, suposava un percentatge mínim, segons contextualitza Jordi Monés, historiador i autor de La llengua a l’escola (1714-1939).
Així doncs, el baix nivell d’alfabetització -a finals del XIX, dos-cents anys després, encara era d’un 50%- va ser un dels motius que van conduir els plans d’uniformització lingüística dels borbons al fracàs. El poble, que no anava a l’escola, no coneixia altra llengua que el català. “La creació d’escoles arriba sobretot a la segona meitat del segle XIX, i depèn de cada Ajuntament”, explica Salomó Marquès, professor de la Universitat de Girona especialitzat en història de l’educació.
També matisa Monés que no s’ha de relacionar l’entrada del castellà a les aules amb la retirada del català, perquè els pocs ensenyaments que hi havia llavors eren principalment en llatí.
Es desconeix com va ser el procés de castellanització sobretot als pobles i comarques. El castellà va anar penetrant primer a la universitat i després a escoles de Gramàtica, seminaris conciliars i als centres de formació de la Junta de Comerç, però segons apunten Monés i Marquès, no hi ha estudis que permetin esclarir com el castellà va penetrar en els ensenyaments bàsics de municipis més allunyats de la ciutat, on el seu contacte amb la llengua d’imposició era molt menor.
Que la imposició no va ser ràpida ni senzilla, tant per les petites resistències personals com per el desconeixement total de mestres i alumnes de la llengua castellana, ho demostra per exemple els obstacles que el castellà patia a centres com els de l’Escola Pia. Unes dificultats que, per altra banda, demostren com en alguns sectors de l’Església les autoritats clericals xocaven amb la base.
La seqüencia és la següent. Any 1754, els superiors escolapis manen: “Que nuestros clérigos hablen o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán”. I 35 anys després, l’any 1788, encara l’Ajuntament de Lleida els renyava per no dominar prou el castellà i proposava que es fessin càrrec del centre els escolapis aragonesos: “Que este Hospicio de Escolapios sea de la congregación de Aragón, sin embargo de hallarse esta ciudad en el Principado de Cataluña, a fin de que los niños se impongan mejor en lengua castellana, en la que están más versados los Escolapios Aragoneses que los Catalanes”.
L’historiador Monés vol demostrar amb aquesta seqüència que la castellanització d’una societat que, a tots els efectes, parlava només català, “havia de ser per força complicada”. Tot i així, reitera que els ensenyaments de l’Església es van acabar castellanitzant.
Una de les principals palanques, segons Monés, que van desencallar una castellanització que avançava a marxes forçades va ser la Reial Cèdula del 3 de juny de 1768, ja dictada pel sucessor Carles III. Dictava -i insistia- el monarca que “las enseñanzas de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana, dondequiera que se practique“, així com a les ordes religioses i a la universitat.
El castellà, per tant, es va anar consolidant als ensenyaments a mesura que s’acostava l’ocàs del segle XVIII. A més de l’evident imposició, Monés apunta que el creixent comerç amb les Amèriques, l’estat decadent de la llengua catalana o la influència de la Il·lustració -que menyspreava les llengües minoritàries- van ser aliats de les intencions borbòniques en la uniformització lingüística. Des de llavors, mai el castellà no va deixar de ser llengua vehicular a les escoles i instituts de Catalunya, on el català va poder fer-s’hi un lloc en èpoques de més autonomia política i vigor cultural -amb la Mancomunitat, per exemple-, i d’on va quedar desterrat completament en altres moments d’opressió com va ser el franquisme.
Baldiri Reixach, la primera veu dissident
Des de 1714 han estat múltiples les veus que han reaccionat, en major o menor mesura, als diferents graus d’imposició del castellà en l’ensenyament. Les propostes de trencar el monolingüisme castellà del bisbe Josep Climent (a la dècada de 1760), les veus de la Renaixença o l’obertura de la primera escola catalana l’any 1898, l’escola Sant Jordi -rere la qual va destacar l’impuls de Flos i Calcat-, són algunes mostres d’una reivindicació sovint intermitent però que no va acabar de desaparèixer perquè el català seguia sent la llengua popular.
Però hi ha un cas que destaca per precoç, tant pel que fa al context com pels plantejaments pedagògics: el de Baldiri Reixach, un mossèn que des del minúscul poble de Sant Martí d’Ollers (Pla de l’Estany) va ser capaç d’escriure una obra, Instruccions per l’ensenyança de minyons, que ja l’any 1749 -poques dècades després que acabés la guerra- apostava per una educació en llengua materna.
Les instruccions així ho apunten: “Entre totes les llengües, la que ab més perfecció deuen saber los minyons es la llengua pròpia de sa patria, perque’l defecte es mólt més culpable i lleig per un minyó que té estimació, y perque’ls minyons tinguen ò sàpiguen un bon modo de parlar en la propia llengua es precís que’ls pares i mestres procurin que davant d’ells ningú parli rústicament, vull dir que ningú gasti expressions ò paraules grosseres, desproporcionades y poch honestes, perque semblants paraules queden mólt imprimides en sa tendra naturalesa”.
Salomó Marquès, que va elaborar la seva tesina al voltant de la transcripció d’un segon volum inèdit de les Instruccions, destaca la voluntat de Reixach emmig d’un context tan desfavorable, i afegeix que les instruccions “compten amb aspectes tan o més importants que la llengua”. En una època d’analfabetisme imperant, “Reixach, un senyor que era capellà, diu que les nenes han de rebre la mateixa educació que els nens“. “A més”, prossegueix, “afirma que els nens de pagès tenen el mateix dret a rebre educació que els nens de ciutat”. I en el seu segon volum, les Instruccions aborden disciplines més científiques com les matemàtiques o fins i tot la música. “Era amb to religiós, és clar, però ja parla de la música com un instrument per edificar l’esperit i per calmar les persones”, apunta Marquès.
Són idees revolucionàries que, segons els estudis de Marquès, les va adquirir Reixach del corrent pedagògic de Port Royal. Marquès ha detectat a les Instruccions transcripcions exactes d’obres del rector de la Universitat de París, però assegura que sempre quedarà l’enigma -que ell no ha sabut resoldre- de com un mestre i mossèn de Sant Martí d’Ollers va tenir accés a aquest materials i va ser capaç de comprendre’ls.
