Aquest és un article publicat a eldiario.es
Els 41 països més rics del món deixen xifres vergonyoses. Al voltant de 76 milions de nens viuen en situació de pobresa, segons recull l’Unicef en un informe presentat aquest dimarts. Una situació que s’ha estès durant els anys de crisi econòmica a 2,6 milions de noves víctimes. No obstant això, els nivells mitjans amaguen un dels punts més importants: “Aquesta evolució no era inevitable”, afirma aquesta agència de l’ONU. Com a exemple posa els 18 països que han reduït la seva taxa de pobresa infantil en aquesta època de dificultats.
Espanya, una vegada més, lidera les llistes de la vergonya dels que tenen però no fan el necessari per reduir aquesta xacra social. Es col·loca com el tercer país amb major augment net d’infants pobres entre 2008 i 2012, amb uns 800.000 menors més. Per davant, els dos milions més de Mèxic i els 1,7 dels Estats Units. En termes relatius, l’estudi Els nens de la recessió. L’impacte de la crisi econòmica en el benestar infantil als països rics estima que el 36,3% dels menors espanyols viuen en aquesta situació de precarietat.
El pitjor: que els que prenen les decisions posen més pedres que solucions per sortir d’aquesta situació. Les polítiques socials, les transferències i els impostos, que països com el Regne Unit o Austràlia estan utilitzant per reduir el problema, tenen a Espanya l’efecte contrari. “Augmenten més la desigualtat”, apunta Sudhanshu Handa, cap de Política Social i Anàlisi Econòmica del Centre d’Investigacions d’UNICEF (Innocenti), responsable d’aquest últim informe sobre pobresa infantil. Segons l’índex Gini, un coeficient de desigualtat, Espanya és el país amb pitjors dades de la Unió Europea.
Sudhanshu Handa i Marta Arias, directora de Sensibilitat i Polítiques d’Infància d’Unicef analitzen l’evolució d’Espanya en comparació amb altres països durant la crisi.
Les xifres de pobresa infantil a Espanya han estat subestimades en alguna ocasió i la fluctuació de les dades, entre uns informes i altres, de vegades confonen. D’on surt aquest 36,3% de taxa de pobresa infantil (dada més elevada de les que es manegen de moment)?
Marta Arias: El que et pots trobar en una situació de crisi és que les estadístiques amaguen un empobriment real. És a dir, com baixa l’ingrés mitjà del país, tu pots estar amb el mateix ingrés o pitjor i passar a ser tècnicament rica perquè ha baixat el llindar de la pobresa. Com que hi ha més gent pobra, comparativament sembla que estàs millor. Llavors per mesurar l’impacte directe de cadascuna de les famílies el que es fa és ancorar el llindar. Comparar els ingressos d’avui amb el llindar de 2008, amb el que era ser pobre llavors. D’aquí surt aquest 36,3%, que és superior a altres xifres que s’havien donat anteriorment, com el 29,9%.
Quan s’aborda la pobresa se sol destacar que és un problema evitable perquè sí que hi ha recursos per evitar l’escassetat. En països rics, encara més. Com s’expliquen aquestes xifres?
Sudhanshu Handa: Té a veure, en primer lloc, amb els valors d’un país. Del pressupost i de veure a on va el pressupost. Si va a les famílies més pobres, als més desfavorits o altres parts de l’economia. Aquesta és una raó per la qual fem aquest informe, per fer notar que també en els països rics hi ha pobresa i veure a on van els recursos pressupostaris.
Diuen que és un problema que consisteix a veure a què es destinen els pressupostos. Estem parlant de decisions polítiques i veiem que no s’estan emprant els recursos per lluitar contra aquest problema.
MA: Una de les coses més interessants d’aquest tipus d’informes és que fan una anàlisi comparada. Dins d’aquesta xifra global de 76,5 milions de nens pobres i d’aquests 2,6 milions que han augmentat durant la crisi hi ha històries molt diferents. Hi ha països en els quals ha augmentat la pobresa infantil, entre els quals es troba Espanya, però hi ha altres que han aconseguit reduir-la durant la crisi. I no són un ni dos, sinó diversos. El missatge final que es transmet d’aquí és que les polítiques importen i són les que marquen la diferència. Òbviament la situació ha estat complicada, però hi ha reaccions diferents en les quals es veu en quina mesura es té més o menys en compte la protecció dels infants i de les famílies.
SH: Sí que és una qüestió de valors, que es mostra en els pressupostos d’un país. Són països que s’han regit de formes diferents, que han actuat de manera diferent.
Quins valors té Espanya, un país que ja tenia una pobresa infantil alta, i que a més és dels que més empitjoren els seus índexs durant la crisi?
SH: Hem comparat cada país amb si mateix abans de la crisi, per precisament poder comparar l’evolució en aquesta etapa de recessió. Per exemple, països on el nivell era baix abans però el canvi és gran. En altres, com Xile, tenien dades elevades però ha baixat en gran mesura.
MA: Nosaltres des del Comitè Espanyol, en el nostre informe que presentem al juny, ja vam advertir que a Espanya partim d’un sistema de protecció a la infància feble i s’ha format la tempesta perfecta per així dir-ho, amb una crisi amb un impacte enorme en la desocupació i una reacció política que ha desprotegit a la infància.
El punt de partida previ és un dels treballs inacabats de la Transició, creiem, en la qual sí que es va prestar una atenció especial a altres sectors de població, com els majors de 65 anys. I les conseqüències es veuen, i no només a Espanya. També en altres països en els quals comparativament estan més protegits la gent gran que els nens. No es tracta de desprotegir a uns, és clar, sinó de veure que quan hi ha hagut aquesta aposta de protegir un col·lectiu, ha donat resultat. Cal fer això mateix amb la infància, així que demanem un pacte d’estat similar al Pacte de Toledo amb les pensions.
Quines reaccions a la crisi han vist adequades en altres països i quines mesures han estat inadequades a Espanya, vistos els resultats?
SH: En l’informe hem fet un resum de les reaccions durant la crisi dels diferents països, en els quals hem donat un més o menys a les polítiques en funció si eren positives o negatives per als nens i les seves famílies. Podríem destacar la política d’Austràlia, que ha augmentat una ajuda per a les famílies amb nens i han implementat una ajuda escolar, per a compra de material, per exemple. Són exemples de polítiques interessants que es noten en els resultats.
MA: També en el Regne Unit, fa ja uns anys, es va abordar la pobresa infantil com un problema d’Estat. Es va donar pressupost i es va convertir en un dels països que reduïa l’impacte de la pobresa amb polítiques socials, però que ha empitjorat amb l’austeritat dels últims anys. A Espanya, a més de les retallades en l’escolarització per a menors de tres anys i d’altres que té en compte aquest informe, ja vam parlar de la reducció en les polítiques d’infància de gairebé un 15%.
¿Quines són les polítiques concretes? Per exemple, el Govern ha retallat en un 90% el pressupost per a educació compensatòria, pensada per als alumnes amb més necessitats. Què s’està fent a Espanya?
MA: Retallades. En l’educació compensatòria, en els ajuts de 0 a 3 anys, a les beques escolars, en les ajudes de llibres de text… Nosaltres venim parlant de pobresa infantil, ja amb informes forts, des de 2010. Ha estat un tema que ens ha costat assumir com a país. La reacció inicial era d’escepticisme, es considerava que això no passava a Espanya. Lamentablement, la realitat ens ha donat la raó perquè la crisi ha fet que el problema s’hagi generalitzat. Ara hem aconseguit un consens en el diagnòstic, com mostra el Pla Nacional d’Inclusió Social amb les dades de l’INE.
¿I què s’està fent un cop detectat el problema?
MA: Hi ha mesures que s’estan prenent, però són molt petites. Els 17 milions d’euros contra la pobresa per a l’any passat en els pressupostos de 2015 seran 32. L’anàlisi que nosaltres fem d’una prestació per fill a càrrec són 9.000 milions d’euros. Estem parlant d’unes mesures diminutes davant d’una situació que afecta un percentatge molt alt de nens.
A més, d’altra banda, la reducció de les partides de prestacions d’atur, de sanitat, d’educació ha estat molt gran. No podem afrontar el tema des d’un ministeri o una àrea concreta, com la de Serveis Socials, que fa petits programes de suport. Cal un disseny de polítiques públiques global, que involucri al conjunt dels organismes de l’Estat.
A Espanya el debat ja ha arribat a les institucions, de vegades amb reaccions molt criticades com les burles del Partit Popular a Pedro Sánchez (PSOE) al Congrés. Els polítics es prenen seriosament el problema?
MA: El debat sí que ha arribat, però fins ara no ha estat constant. Saltava amb el tema dels menjadors socials a l’estiu o quan es publicava un informe, però després s’oblidava. No és un tema que hagi rebut una atenció constant, d’iniciatives parlamentàries. En el ple del Congrés hi ha hagut poc debat sobre el tema. Encara cal un nivell més, com va passar amb les pensions. És un tema que està sempre en l’agenda política, com un assumpte de màxim nivell. Això és el que volem per a la infància i no el que passa ara, que cada vegada que surt s’utilitza més com a arma llancívola d’uns contra els altres. En realitat, ningú té moltes coses per tirar-se en cara perquè cap govern des de la Transició fins ara ha abordat en profunditat el tema de la infància.
Nosaltres proposem mirar endavant. Assumir uns i altres que no hem completat aquest circuit de protecció dels més vulnerables, i que anem ara a acabar la feina i ho farem bé, com amb la gent gran. Sobretot per altitud de mires. Perquè a curt termini pot ser que no s’apreciï tant, però a llarg, un país en què la natalitat cau, amb uns índexs de pobresa elevats, amb un alt percentatge de fracàs escolar… no és un horitzó molt bo per a ningú.
