Actualitat

L’abandonament institucional de la bressol activa la criança compartida

La Glòria i l’Alba són dues mares que defensen fermament l’escola bressol pública. Però tenen un problema que es repeteix en moltes zones de Barcelona. Les escoles bressol del seu barri, el Poble-sec, no poden absorbir tota la demanda existent. Llistes d’espera inacabables i desenes de famílies sense plaça pública entre els 0 i 3 anys són la crua realitat de la bressol en aquest i altres barris de la ciutat, com l’Eixample o Gràcia, els districtes amb més demanda. Segons la sectorial d’Educació de CCOO, avui més d’un miler d’infants no tenen plaça pública a una ciutat que ven a l’exterior la imatge de “ciutat educadora”.

Davant d’aquest “panorama decebedor”, com el descriuen la Glòria i l’Alba, impulsores de l’espai de comaternitat Babàlia, el veïnat del Poble-sec s’ha mobilitzat fins al punt que avui hi ha més projectes autogestionats de criança compartida –en podem comptar quatre a la zona– que no pas escoles bressol, només tres: Forestier, La Gavina i Nic. “No ens ha quedat més remei que organitzar-nos per poder donar a les nostres criatures l’atenció que no trobem ara per ara en el circuit públic”, reflexiona la Glòria, mentre sosté en Ponç, el seu fill, en braços. “Aquest govern no hi creu en l’ensenyança 0-3, es pensa que no és una etapa prioritària i, simplement, no s’hi vol deixar diners en això”.

Actualment, 40 famílies fan ús d’aquest espai, basat en “l’educació lliure i no excloent”, que conviu al Poble-sec amb projectes germans com Monstre de Paper o El Petit Molinet. Més enllà d’aquest barri, a Barcelona hi ha una trentena de projectes similars, prop d’una cinquantena a tota Catalunya, segons la xarxa d’educació lliure, Xell. En el cas de Babàlia, fundada el 2011, hi ha contractades dues educadores professionals que reben l’ajuda de les mares i pares que, per torns, reforcen el servei educatiu. Un sistema comunitari que els permet tenir un adult per cada 5 infants, és a dir, una ràtio molt més assumible que la dels centres públics, la qual cosa permet una atenció més personalitzada als petits alumnes.

Avui, encara no hi ha estipulats uns preus comuns en aquests tipus de centres, que depenen de les característiques del projecte i de la implicació de les famílies; mentre que la bressol pública segueix tenint uns costos que no estan a l’abast de totes les butxaques: 320 euros, i menys encara amb la caiguda de les ajudes. Una limitació econòmica a la que cal sumar un aspecte de forma. “Ens trobem amb propostes molt rígides, pensades per a mares treballadores d’un perfil clàssic, de jornada completa”, reflexiona la Glòria. “En realitat moltes mares que es troben en una situació de precarietat en tindrien prou amb un parell de dies, i no totes les hores”, afegeix l’Alba. Una manca de flexibilitat que projectes com Babàlia miren de superar per trobar la fòrmula màgica de la  conciliació laboral i fimilar.

La retallada dispara les ràtios

Un dels principals problemes de la bressol pública és, precisament, les elevades ràtios. Una conseqüència directa de les reiterades retallades que ha patit el sector en els darrers anys. Segons CCOO, la mitjana a Barcelona de les ràtios en la bressol pública està en una educadora per 13 infants a P-1, i una per cada 20 a P-2. Aquesta realitat reforça la iniciativa comunitària de la criança compartida. “Si pagues 320 euros i a sobre es pot donar el cas de tenir una sola educadora per 20 criatures de dos anys, és normal que molta gent opti per buscar alternatives més econòmiques i de més garanties en termes de qualitat”, comenta l’Alba.

Unes xifres “insostenibles” segons Joan Medina, membre de la secció sindical de CCOO d’escoles bressol de Barcelona, que alerta de “l’angoixa i la pressió” a la que estan sotmesos els treballadors. “A més de l’abandonament institucional de l’Ajuntament, cal sumar el de la Generalitat”, afegeix Medina. I és que dels 1.800 euros per infant en el sistema de beques que aportava la Generalitat, en els darrers anys han passat a 700 fins arribar a 0. “Amb el govern de CiU hem anat endarrere”, conclou Medina.

Preguntats per aquesta qüestió, fonts de l’Ajuntament recorden que l’ensenyança entre els 0 i 3 anys no és obligatòria i que, en conseqüència, no pot comportar una despesa tan elevada com havia passat en anteriors mandats. De fet, el Govern de CiU no només no ha impulsat cap nou centre de titularitat municipal, sinó que s’ha iniciat una política d’externalització dels serveis, creant competències salarials entre treballadors del mateix centre.

El setembre de 2011, quan tot just començava a rodar el nou executiu municipal, Trias va deixar clar que no es faria ni una sola bressol més a Barcelona. Una declaració d’intencions que va quedar retratada en les declaracions del regidor d’Educació, Gerard Ardanuy, que criticar la gestió de l’ensenyança  0-3 dels anteriors mandats i que va qualificar de “bomba de rellotgeria”. Abans, l’Ajuntament de PSC i ICV-EUiA havia duplicat entre els anys 2007 i 2011 el nombre de places públiques, cosa que implicava passar de 57 escoles bressol a 96, és a dir 39 centres més en només quatre anys.

Què suposa oblidar l’educació 0-3?

La reducció del 40% del personal de suport al migdia ha suposat que alguns centres de la ciutat tinguin una sola persona per fer-se càrrec de 20 criatures de dos anys durant l’hora de dinar. Una situació insostenible que contrasta amb una altra realitat: hi ha barris amb aules buides, fins a 9 en tota la ciutat. “Un desajust que costa d’entendre”, explica Marta Verdejo, educadora a una escola bressol de Sant Andreu amb ràtios elevades, i membre de la Plataforma 0-3, formada per entitats i col·lectius que s’han unit en els darrers anys per defensar el model d’educació de la petita infància.

“Mitja hora, a la bressol, és un món”. Verdejo es refereix a una retallada que afecta el personal de suport entre les 11:30h. i les 12h., “un tram en què els nens de dos anys tenen molta gana”. Des de les 9h. del matí fins a les 12h. està sola a l’aula amb 20 infants de P-2. Fins fa uns cursos, comptava amb un reforç a les 11:30h,. que li permetia donar de menjar als petits en millors garanties. Ara, aquesta persona no arriba fins les 12 en punt, un fet que segons ella, l’Ajuntament ha menystingut “perquè no sap què suposen 30 minuts en una bressol”.

“Els nens petits necessiten que siguis molt propera, tenir molt de temps i moltes oportunitats per equivocar-se”, explica Verdejo que posa l’exemple de cordar-se les sabates o aprendre a treure’s la roba. “Estem posant les bases per la igualtat d’oportunitats del futur. És cert que no és imprescindible, però té un valor i Barcelona tenia un model del que, tot i no ser perfecte, podíem presumir”. Segons Verdejo, només cal preguntar a una mestra d’educació infantil si hi ha diferència entre els alumnes de P-3 que han anat a l’escola bressol i els que no per saber que els nens i nenes escolaritzats durant la primera etapa de la seva vida tenen més predisposició per a l’aprenentatge, més facilitat per establir relacions socials i una millor capacitat d’adaptació.

El sector demana una xarxa potent i pública que atengui la franja dels 0-3 anys. Un servei que, si s’aconsegueix que sigui de qualitat, ajudarà a la conciliació entre l’oferta de l’administració i el món laboral i, sobretot, forjarà les bases d’una educació en termes d’igualtat per a les generacions futures. Per la seva part, els espais de criança compartida lamenten que l’administració els estigui presionant darrerament per l’entrega de llicències. “Ja que no han estat capaços d’obrir cap nova plaça pública, com a mínim que ens donin suport als projectes que funcionen de forma autogestionada i ens no posin més pals a les rodes”, sentència la Glòria.