El Consell de Ministres ha aprovat aquest divendres un decret que permet a les universitats reduir la durada dels graus de quatre a tres anys, per adaptar-se al model 3+2, amb tres anys de grau i dos de màster, tot i que el ministre d’Educació José Ignacio Wert ha assegurat que aquesta no tindria perquè ser l’única combinació possible. La possibilitat d’implantar aquest model va ser un dels punts més criticats per les protestes contra el pla Bolonya, tot i que finalment el govern espanyol va optar per la fòrmula 4+1, amb quatre anys de grau i un de màster. El nou model s’adaptaria millor a la idea del pla Bolonya d’oferir graus més generalistes i centrar l’especialitat en els màsters, però el decret tampoc ofereix cap mesura per garantir-ho mentre la diversitat de títols oferts per les universitats s’ha multiplicat des de la implantació del grau.
Les incògnites ara són diverses. Quines són les conseqüències de passar a graus de tres anys? Qui se’n beneficia? Implicarà un augment de preus? Millorarà l’homologació internacional? És una nova forma de retallada a la universitat? Us oferim quatre claus per entendre-ho:
A qui beneficien els graus de tres anys?
Un estudi realitzat el 2010, anterior a l’aplicació de Bolonya –que va unificar pràcticament totes les carreres en graus de quatre anys–, per investigadores del Grup de Recerca en Educació i Treball de la UAB (GRET) mostrava les desigualtats de classe a l’hora d’accedir als estudis superiors. Els estudiants de classe treballadora trien la seva carrera de forma diferent als de classe mitja o alta i un factor clau –a més de la inserció laboral o les possibilitats d’èxit– era la durada. Els joves de classe treballadora apostaven molt més sovint per carreres de tres anys, el que llavors eren diplomatures, títols de mestres o enginyeries i arquitectura tècniques.
Un estudi posterior del GRET, aquest cop circumscrit a la UAB, constata una reducció de nous estudiants de classe treballadora amb els nous plans d’estudi de quatre anys. A la UAB, passen de representar un 45,7% el 2008 a un 40,8% el 2011. Aquestes dades, cal remarcar-ho, són anteriors a l’augment d’un 66,7% del preu de les matrícules el curs 2012.
Des d’aquest punt de vista, els graus de tres anys poden beneficiar els estudiants de classe treballadora. Ara bé, la situació de desigualtat segueix sobre la taula, perquè, com mostraven les dades recollides el 2010, aquests estudiants fan un tria limitada pel seu horitzó d’expectatives. El filòsof Francisco Fernández Buey apuntava la problemàtica quan la mesura ara aprovada estava sobre la taula en les protestes contra Bolonya: “A mesura que els fills dels treballadors trucaven a les portes de la universitat i aconseguien entrar-hi, els antics primers cicles de bona part de les carreres universitàries s’han anat convertint gairebé en una prolongació més del batxillerat. Per tant, la veritable formació per al manar s’ha anat traslladant a poc a poc a màsters i postgraus.”
Seran més cars els estudis?
El ministre Wert ha assegurat que els graus de tres anys representaran un estalvi per a les famílies. És evident que si no hi ha un canvi radical en el sistema de preus amb un any menys els graus costaran menys que els de quatre anys. Ara bé, la postura dels estudiants que protesten contra la mesura és que per tenir una titulació equivalent a les antigues llicenciatures hauran de cursar no només un grau, sinó també un màster. El ministre, en canvi, assegura que només un 20% dels titulats aposta per seguir la seva formació amb un màster i no considera que aquesta situació pugui canviar. Per aquest grup d’estudiants el nou model representarà, sense dubte, un increment important amb els actuals preus de màster.
Hi ha carreres on aquest model de grau+màsters és una realitat des de l’aplicació de Bolonya. Es tracta d’aquelles carreres que es van convertir en un grau i un màster que habilita per l’exercici de professions regulades; els títols que abans eren d’enginyeries superiors amb professions regulades, dels màsters d’advocacia i procuradoria, i, sense vinculació a una carrera concreta, del màster de formació del professorat de secundària, que també es troba en aquest grup de màsters habilitants.
Wert ha assegurat que aquests màster que habiliten per l’exercici de professions regulades tenen el mateix cost que els graus i això no representarà un increment dels costos per a les famílies. Això és fals, i el cas català n’és un bon exemple. L’efecte que ha tingut a Catalunya traslladar cursos que eren de llicenciatura a màster es pot veure a l’informe de l’Observatori del Sistema Universitari sobre el preu total de la carrera.
El curs 2007-2008 l’enginyeria informàtica i l’enginyeria industrial tenien la mateixa durada. Amb preus del curs 2013-2014, en canvi, una persona que vulgui ser enginyera industrial (i per tant ha de fer un màster) hauria de dedicar a pagar la carrera 4.260 euros més que una que vulgui ser enginyera informàtica. Malgrat tot, l’estudi mostra que les carreres que pateixen un increment més important –sobretot a causa de l’augment de preus, que no es veu modificat pel nou decret– són les que passen d’una durada de tres a quatre anys.
Hi haurà una millor homologació?
Si l’objectiu del l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) –el popular pla Bolonya– era, com es deia, homologar titulacions als diversos països europeus, l’Estat espanyol no va optar pel model més defensat. Tot i implantar canvis importants a les universitats en nom del susdit pla, va optar per un model de graus de quatre anys i màster d’un. En canvi, ja l’any 2003 s’acreditava que el 80% dels 29 països signants de la Declaració de Bolonya havien optat pel model 3+2, com recorda un informe del 2007 de la Global University Network for Innovation (GUNi).
Però la realitat el curs 2010-2011, amb 47 països incorporats a l’EEES, és molt diferent. En un 61,7% d’aquests països més de la meitat dels títols són de tres anys, però la gran majoria combinen títols de tres i quatre anys, segons recull un informe de la Comissió Europea. Només vuit països, entre ells l’Estat espanyol, no comptaven amb la possibilitat de fer graus de tres anys. Tot i la diversitat, Wert assegura que fins ara els estudiants espanyols tenien problemes per cursar doctorats a l’estranger per haver fet màsters de menys de dos anys i, en canvi, els estudiants estrangers amb graus de tres anys tenien problemes per accedir a màsters a l’Estat espanyol.
El nou sistema tampoc garanteix més homogeneïtat entre les universitats de l’Estat, ja que una mateixa titulació podrà durar tres anys en una i quatre en una altra. La situació, però, tampoc es nova, ja que abans de la implantació de Bolonya es podia cursar la mateixa llicenciatura amb cinc anys de durada en una universitat i quatre en una altra. En el cas català, la Secretaria d’Universitats –que celebra el nou decret– ja ha comunicat que les universitats buscaran consensuar un model.
És una forma de retallada?
En resposta als periodistes, José Ignacio Wert ha declarat que aquest model no representa un estalvi per l’administració de l’Estat, perquè el finançament de les universitats correspon a les comunitats autònomes. En tot cas, si el ministre considera que no s’ampliarà la proporció de titulats que opten per cursar màsters universitaris, això implicarà que un 80% dels estudiants no passaran del grau, encara que es redueixi de quatre a tres anys. Es tracta d’un gruix important d’estudiants que passarien a estar un any menys a la universitat.
Tot i que el decret no té efectes directes sobre el finançament, implicarà, amb aquesta reducció d’estudiants per curs, un aprimament de les universitats en un moment en què denuncien una situació d’ofec econòmic. En aquest context, la reducció del nombre d’estudiants podria justificar també una reducció del personal que s’hi ha de dedicar.
