Aquest és un article publicat a eldiario.es
Aquest 6 de febrer, Dia Mundial contra Mutilació Genital Femenina (MGF), arriba amb una novetat, la de la creació del primer protocol sanitari, a nivell nacional, per prevenir aquesta pràctica des d’Espanya en les menors d’edat nascudes o residents aquí. Un pas endavant que les expertes veuen amb prudència, en tant que l’aplicació dels ja existents –com el que existeix des de fa anys a Catalunya– deixa alguns dubtes sobre la seva efectivitat ja que segueixen pendents d’actuacions més integrals –com actuar en coordinació amb els serveis socials i els col·legis– o judicials com convertir aquest tipus de lesions en un delicte de violència de gènere.
La Mutilació Genital Femenina (MGF), també coneguda com ablació, consisteix en l’extirpació total o parcial dels òrgans sexuals externs de la dona. ONG com la Fundació Kirira estimen en prop de dos milions les nenes que són víctimes anualment en el món d’aquesta pràctica, fonamentalment estesa per països d’Àfrica i Àsia, i UNICEF situa en 30 milions les nenes en el món en risc de patir-ho. Són nombrosos els problemes de salut a curt i llarg termini que poden derivar-ne, i que inclouen des de complicacions en el part amb perill per a la vida tant de la mare com del nen fins infeccions que acaben causant esterilitat i un major risc de contreure la SIDA. A més, implica un trauma psicològic de per vida que impedeix a la dona gaudir de relacions sexuals plenes.
“No pot ser un protocol només sanitari, necessita coordinació”
La Fundació Euroàrab de Granada acollia aquesta mateixa setmana les seves II Jornades sobre Mutilació Genital Femenina organitzades per l’Associació Cultural SecretOlivo. Allà, la presidenta de Medicus Mundi Andalusia, Àfrica Caño, valorava positivament l’existència d’aquest protocol per eldiario.es/Andalucía, però indicava que “un protocol no passa de ser això, un paper amb una declaració d’intencions. Cal formar els sanitaris en aquest protocol i que a més es tracti d’una forma de coordinació que no es quedi només en l’aspecte de la salut, que impliqui treballadors socials i educadors, perquè les menors tinguin un seguiment integral i des del seu entorn immediat”.
En qualsevol cas “ja suposa un avanç en el fet que es visibilitza el problema, que se’ls explica als sanitaris que existeix alguna cosa que és la Mutilació Genital Femenina i en què consisteix”. Caño apunta que “estem parlant de violència contra menors d’edat, cosa que se suposa que hem eradicat a Europa, encara que aquests casos demostren que no. Cal un suport legal que el dóna la Llei de Violència de Gènere però el poden donar altres lleis. Perseguir els autors, però també i primer de tot, protegir les menors, o les famílies”. A més, demana que no es deixi de banda “el treball a l’Àfrica, que és on es produeixen la major part de les mutilacions”. Encara que almenys ara “quan algú parla d’una comunitat que practica la mutilació ve a Espanya, sap que és una cosa prohibida aquí”.
Caño va estar en les jornades acompanyada per dues professores de la Universitat de Granada, l’antropòloga Soledad Vieitez i María Ángeles Quadrado Ruíz, professora titular de Dret Penal de la Universitat de Granada i defensora de tractar el problema en el Codi Penal com un delicte de violència de gènere i no de lesions, com fins ara es contempla. Una de les juristes que realitza la seva tesi amb ella sobre aquest tema, Ana Silva, va exercir de presentadora de les ponents.
El problema legal a què apunten expertes com Quadrado o Silva és que a Espanya, la Llei Orgànica 11/2003 va incorporar la mutilació genital al Codi Penal però com a delicte de lesions, en l’article 149.2, o com a maltractament domèstic al 173.2. El Parlament Europeu ja va emetre una resolució el 2001 qualificant la MGF. Al nostre país es crea inseguretat jurídica en tant que algunes legislacions autonòmiques -Madrid, Canàries, Aragó, Regió de Múrcia i Catalunya- sí que engloben l’ablació com a violència de gènere, alhora que no integra les resolucions europees, i introdueix un factor a criteri del jutge de torn: la gravetat de la mutilació dependrà de si aquest considera el clítoris un òrgan important. D’altra banda, la Llei de Violència de Gènere inclou un protocol de protecció a les víctimes, més enllà que la condemna sigui major o menor, que es no presenta en altres casos.
L’informe quadriennal de la Fundació Wassu-UAB, publicat l’any passat, indicava que entre 2010 i 2014 el nombre de menors en risc de patir mutilació al nostre país havia pujat un 61 per cent, fins a les 17.000. A Espanya viuen més de 50.000 dones procedents d’ètnies o països en els quals es practica la mutilació genital, i en aquestes 17.000 s’estima el nombre de menors de 14 anys.
Adriana Kaplan, presidenta de Wassu-UAB i antropòloga a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que dóna nom a l’ONG, veu com un aspecte negatiu que el protocol demani “que els metges hagin denunciar els casos de totes les nenes menors de 14 anys dependents econòmicament de les seves famílies que estiguin mutilades. Per lògica, parlem de menors que estan a Espanya perquè han estat reagrupades, és a dir, que van arribar mutilades a Espanya. Evidentment, cal ajudar-les, però no ficant en un procés judicial que les separi de la seva família. L’objectiu ha de ser protegir les menors, no desamparar-les”.
A l’altre extrem, assenyala com a aspecte positiu que s’introdueixi “el compromís preventiu”. És “una mesura que Wassu-UAB va començar a practicar a Gàmbia fa ja 20 anys, lliurar a les famílies un document que adverteix que si la menor pateix mutilació mentre visita el seu país, que és quan es produeixen la major part dels casos de les residents a Espanya, ells van a la presó. Gairebé és igual l’idioma perquè l’àvia a la que li ho ensenyen és analfabeta, però està demostrat que funciona. Parlem d’ètnies en les quals la gent gran té un gran poder per tradició, i els pares necessiten alguna mena de reforç per poder enfrontar-s’hi”.
Això sí, més enllà d’unes mesures o unes altres, Kaplan, igual que Caño, adverteix que “un protocol de per si no resol res. El protocol que tenim a Catalunya té una aplicació que no és, per descomptat, la ideal, perquè no l’executen els treballadors socials o els sanitaris, ho fan els Mossos. S’atura els pares o es retiren passaports. Això provoca que moltes famílies decideixin tornar les nenes abans als seus països i deixar-les. Al final, les desprotegeix més. La formació al sanitari ha d’anar més enllà de que aixequi el telèfon per trucar la policia quan detecti una nena en risc de ser mutilada”. Un altre aspecte negatiu és que “per impedir que es mutili a Espanya, si es retira el passaport a la nena o els pares, s’obliga que aquesta passi cada sis mesos una revisió de genitals, amb la invasió de la seva intimitat que això suposa”.
Wassu-UAB, com Medicus Mundi, aposta per un protocol en el qual “es coordini tothom”. Segons Kaplan “si durant el seguiment de l’embaràs es detecta que la mare està mutilada i el nadó és nena, com aquesta menor és resident a Espanya i seguirà en el sistema de salut, el pediatre després pot fer-li un seguiment. Es coordina amb la feina dels treballadors socials i els futurs professors d’aquesta nena, que seran gent propera a la família i que no arribarà criminalitzant les seves tradicions, sinó fent un treball de conscienciació”. És “la forma més efectiva, més enllà de tractar com un problema policial que serveix perquè alguns es posin medalles però que no penses en les nenes a les quals suposadament protegeix”, conclou la presidenta de Wassu-UAB.
