Pere Alzina Seguí és mestre i pedagog
Ja sabeu que la tramuntana carrega l’estat d’ànim; s’esmuny per qualsevol encletxa i siula, pressiona, deixa arreu fines capes de sal i crema arbres i arbusts i pentina els ullastres fins deixar-los encorbats, com rendits a la seva força. Els dies de tramuntana no solen ser dies propicis.
Estava parlant amb un alumne de segon d’ESO, repetidor. Intentava conèixer els seus interessos, les seves motivacions, les seves expectatives i les seves il·lusions. Potser massa coses per un dia de tramuntana. No acabava de saber que li agradaria fer, s’ho havia plantejat poques vegades; estava prou preocupat en intentar superar les assignatures per segon any consecutiu; ja se li feia prou costa amunt per pensar més enllà del segon trimestre.
- No m’agradaria ser metge- afirmà de cop i volta.
La meva resposta va estar a l’altura de les circumstàncies atmosfèriques:
- És que amb les notes que portes, no crec que hi poguessis arribar a metge en cas de que t’agradés!
La meva reacció, tristament convencional, a pesar dels anys d’experiència, fou rebatuda; la seva resposta fou asserenada, profunda i sentida:
- No ho dic per les notes; ja sé que mai no arribaré a ser un metge, ho dic perquè no suportaria que per una errada meva algú se morís.
Vaig quedar glaçat; vaig repetir el vell costum de donar tot el valor a les qualificacions sense tenir en compte la persona; vaig adoptar la postura fàcil, la de superioritat, la de prepotent i cínic; ni comprensió, ni humilitat ni capacitat d’escolta. Sabia que calia escoltar amb empatia, sabia que som educadors, no jutges; sabia que cal transmetre respecte i capacitat d’escolta. Però no va ser suficient. Vaig repetir la mateixa broma fàcil, irònica i de menyspreu escoltada centenars de vegades, com a fillet, com estudiant i ara també com a professor.
Però la conversa no havia acabat; n’havíem de parlar més del tema; vaig pensar que podríem aprofundir, que hauríem trobat l’accés que ens permetés xerrar una estona sense cap lligam, compromís ni pressió. Vam parlar dels altres oficis que no li agradaven; de fet, el que més volia era no fer res, però era conscient que si volia viure I disposar d’algunes de les coses que l’agradaven alguna feina havia de fer. De cop i volta, va recordar un altre ocupació que tampoc la faria de cap manera:
- Hi ha una altre ofici que tampoc faria mai: el de mestre o professor.
- Bé – li vaig respondre – aquest ofici suposo que no t’agrada per les notes, que no t’agraden els professors perquè te suspenen.
Vaig tornar ficar la pota en fals i vaig tornar a quedar en ridícul:
- No, no, jo no ho dic per aquest motiu; jo faig poca feina i me suspenen; això ho entenc. El que no podria resistir és fer el mateix cada any.
- Què vols dir? – li vaig demanar
- Jo, enguany, som repetidor i tinc gairebé els mateixos mestres i quasi tots fan el mateix que el curs passat: el mateix llibre, els mateixos exercicis (que he d’esborrar abans de tornar-los respondre igual), les mateixes explicacions, tinc apunts idèntiques i, fins i tot, els mateixos acudits. Quan sé que ha de dir un acudit ho comento als companys i tothom espera que el digui i… el diu!!! Després la classe esclata de rialles i no precisament per l’acudit que ha contat el professor.
- T’hi imagines fent això, igual, durant més de deu, quinze o vint anys… ha de ser terrible!!!
Poques coses més podria afegir; aquell al·lot repetidor m’havia ofert unes grans reflexions que van molt més enllà de la simple anècdota i que ens dóna el sentit al títol d’aquest article: aprendre a escoltar.
No podem generalitzar a partir d’un cas, però sí que ens han de permetre reflexionar sobre les respostes o les reflexions dels nostres alumnes que massa vegades no tenim en compte o, simplement, diem que no tenim temps per parlar asserenadament amb ells. Hem d’aprendre a escoltar i ho hem de fer millor.
L’escola, com diu Francesco Tonucci, ha d’adoptar una nova actitud: l’actitud d’escoltar els alumnes; les aules (que tampoc haurien d’existir com espais totalment tancats) haurien de ser llocs on just en el moment d’entrar-hi convidés a pensar, a escoltar, a rebre sensacions, emocions, percepcions, sentiments… Escoltar els alumnes implicaria tenir en compte les seves propostes i materialitzar-les; tenir-los en compte per tot allò que els adults pensem que dissenyem per ells i que ells mai no han demanat.
Aprendre a escoltar implica aprendre a parlar; parlant hem d’aprendre a buscar les intel·ligències dels que ens escolten, les seves sensibilitats i la nostra passió per expressar allò que creiem, allò que estimem i allò que valorem. Aprendre a parlar implica establir una relació amb els altres que, alhora, aprenen a escoltar-nos i arribem a un punt de commocionar-nos parlant i escoltant sobre allò que ens és comú.
Per tant, aprendre a parlar és aprendre a escoltar: no es tracte de que algú se limiti a xerrar mentre que l’altre se limiti a escoltar, esperant el moment de continuar amb el seu discurs, mentre manté un breu parèntesi per deixar parlar a l’altre; sense escoltar; obrint-se breus parèntesi que deixen parlar a l’altre mentre l’altre pensa com continuar el seu discurs, ara interromput, per la delicadesa de deixar parlar a l’altre i fer veure que escoltes. I això succeeix entre persones educades; recordeu, ara, un debat televisió i reflexioneu amb el que estem defensant. Els models que ens ofereixen són devastadors per fornir la nostra capacitat d’escolta.
Saber escoltar és una característica que s’aprèn però necessita de suports per consolidar-se: les persones que escolten es consideren més humils, perquè creuen que hom té coses per ensenyar-los; les persones que escolten són profundament respectuoses amb les persones que ensenyen, ja que sabem que en poden aprendre molt. És possible, fins i tot, que la persona que ensenya i sap escoltar, aprengui més aprenentatges de tipus experiencial i vital que els que ell pot oferir des de l’àmbit acadèmic.
Si una persona vol créixer i enriquir-se contínuament ha de practicar contínuament l’escolta activa; només es pot créixer i enriquir-se rebent dels altres. Aprendre a escoltar també implica aprendre a callar i aprendre a formular preguntes sobre qüestions profundes i saber pensar sobre el significat del tot el que viu, sobre el valor de l’amistat, sobre la necessitat de la imaginació i la creativitat, sobre la necessitat de compartir…
Però bé, hem de tornar a les reflexions del nostre protagonista. Pensant-hi asserenadament ens aporta dos aspectes molt rellevants. En primer lloc, ens aportà molt més en el camp dels valors i de l’ètica: la sensibilitat (que algú vol negar a les persones de 13 o 14 anys) i el sentit de la responsabilitat en tasques serioses, alhora que demostra certa deixadesa en els típics exercicis mecànics d’emplenar buits quan afirma de manera taxativa que el que es fa a l’escola no l’agrada gens, no el motiva i ara, encara menys, repetint curs. No seria hora de començar a obrir portes i anar desfent el coneixement compartimentat per un coneixement que integra? ¿No seria hora de començar a introduir continguts molt més interessants, propers a la vida de tots, i a partir d’ells, mitjançant la reflexió, ens permetessin aprendre i assolir els mateixos objectius finals? Fins quan?
I, en segon lloc, ens suggereix la necessitat d’un ambient ric i creatiu, en el que existeixin experiències variades, riques i complexes; experiències creatives. Com és possible explicar exactament igual la mateixa lliçó any rere any sense introduir novetats, noves activitats, nous exercicis, enfocaments diferents, plantejaments metodològics innovadors… ens demana creativitat. Les persones creatives saben aprofitar els problemes que els planteja la vida; saben que un problema és una oportunitat, sempre que el problema valgui la pena. Les persones creatives saben plantejar-se grans preguntes, s’arrisquen, s’apassionen per allò que els captiva i, sobretot, com ens ha demostrat el nostre alumne, necessiten canvis radicals cada cert temps. No es conformen amb realitats fixes, rutinàries i no canviants.
Resumint, una persona que ha après a escoltar aprofita qualsevol persona que parli per rebre informació nova i útil. Les persones que saben escoltar eviten emetre judicis automàtics sobre la persona que parla i intenten controlar i racionalitzar les paraules que porten una forta càrrega emocional. Els bons oients no jutgen, són empàtics amb els sentiments d’altres persones; saben posar-se al seu lloc, comprendre-les i oferir-les una mà d’ajuda. Poden veure les coses des de diferents punts de vista i aquesta actitud els permet desenvolupar la seva potencia creativa, talment com parlàvem en el paràgraf anterior.
Els mestres han d’aprendre a escoltar; però no només els mestres; les habilitats d’escolta haurien de ser ensenyades arreu: saber centrar-se en el missatge, distingir i interpretar les pistes no verbals, escoltar abans de treure conclusions, centrar-se en les idees principals i aprendre a fer resums mentals organitzats amb la informació recollida esdevé una estratègia bàsica. Habilitats que, tristament, són menyspreades en multitud d’actes públics, des de les grans cimeres amb tots els caps d’estats de mig món, passant pels debats polítics televisats, fins arribar a la necessitat d’haver de consensuar grans pactes per tirar endavant un país, com un gran pacte social per l’educació, per la sanitat i pel benestar social.
Tan difícil és escoltar-se? No veieu que és una de les manifestacions de respecte més importants? No veieu que escoltar dignifica la persona que parla? Molts dies, després d’unes hores de classe amb grups ben variats (estudiants de magisteri, estudiants de la Universitat Oberta per a Majors; tutories i seguiments d’alumnes…) sento que he après molt més del que els he pogut ensenyar. I que ells, entre ells, s’han ensenyat moltes més coses que les que jo podria ensenyar-los.
