Article publicat a eldiario.es
Va ser una frase curta, però que resumeix el pensament del Ministeri d’Educació respecte al sistema universitari. “És una equació impossible”, va afirmar la secretària d’Estat d’Educació, Montserrat Gomendio, que l’Estat espanyol tingui “una de les taxes més baixes de matrícules, impostos baixos i pràcticament cap selecció [d’alumnes] per accedir a la universitat”. Conclusió del Govern: el sistema universitari “no és sostenible”.
Però Gomendio, en només tres frases, va aconseguir ficar alguna veritat a mitges, alguna mentida i fins i tot obviar certes contradiccions generades per les polítiques dutes a terme pel seu superior, el ministre José Ignacio Wert. Polítiques com la del canvi en l’estructura dels graus que, d’altra banda, li han costat una vaga que tindrà la seva cúspide en la manifestació d’aquest dijous.
Del model intermedi… cap al car
A Espanya, a diferència de Finlàndia, Noruega o Dinamarca, on l’Estat assumeix el 95% del finançament del sistema universitari, la partida de les administracions no representa ni el 80% dels pressupostos universitaris. La resta recau sobre les famílies principalment mitjançant les taxes. Però Gomendio insisteix: “Tenim una de les taxes més baixes de matricules”. I això que en els últims anys els preus públics han pujat notablement i s’han reduït les beques.
Pel que fa als sistemes de pagament de la universitat per part dels seus estudiants, a Europa es donen tres models, explica Vera Sacristán, professora de Matemàtiques Aplicades a la Universitat Politècnica de Catalunya i autora d’un informe sobre la qüestió per a l’Observatori del Sistema Universitari.
En el primer grup els estudis universitaris són totalment gratuïts i a més hi ha beques salari per compensar que qui estudia a la universitat no guanya diners perquè no treballa. Aquest model el tenen els països nòrdics (però tenen impostos molt alts, va afirmar Gomendio), però també altres com Escòcia, Estònia, Dinamarca, Malta, Xipre o Turquia.
A l’altre extrem hi ha els que es paguen preus elevats, “per sobre de 1.500 euros el curs i molt amunt”, explica Sacristán. Aquí s’enquadren els anglosaxons -sense Escòcia-, Irlanda, Eslovènia, Hongria, Lituània, Letònia, Romania, etc. En aquest grup “hi ha beques també, però sobretot crèdits”, explica Sacristán.
Els països del tercer grup, entre un i altre, tenen unes taxes simbòliques, des dels 180 euros anuals a França als 300 a Alemanya, mai superiors als mil euros. També estan Bèlgica, Polònia, Portugal o la República Txeca. La política en aquests sol anar per les ajudes a l’estudi o les subvencions, més que per les beques salari.
On queda Espanya? “Es mou del model central al més car”, respon Sacristán. La pujada de les taxes en els últims anys ha encarit notablement els preus. El màxim d’un any de grau està en 2.600 euros, cita la professora, encara que també assenyala que les diferències entre regions són molt importants: un mateix grau pot costar el doble a Catalunya o Madrid que a Galícia.
Això en xifres absolutes. Sacristán explica que quan s’homologuen les xifres i la comparació es fa a paritat de poder adquisitiu “és més molt més tremenda. S’observa que el preu suís o el lituà cauen per sota del nostre i Espanya acaba sent el setè país més car”, explica.
Pel que fa als màster, a Espanya es dóna un fenomen poc usual a Europa: són notablement més cars que els graus. “Això és molt rar a Europa. En alguns països és més car, però comptats. Però a Espanya la diferència és brutal”, sosté Sacristán.
Una qüestió ideològica
L’elecció d’un sistema o un altre és una qüestió ideològica, sosté Juan Hernández Armenteros, expert en finançament universitari i professor d’Economia aplicada de la Universitat de Jaén. “Darrere hi ha un pensament polític”, comenta. Si un creu que el beneficiari de l’educació superior és l’individu perquè la rep i optarà a un millor treball, aquest ha pagar-la (model anglosaxó, el car per a l’estudiant). Si creu que la que es beneficia és la societat perquè crea professionals millor qualificats que aportaran valor afegit a la societat i, encara que guanyin més, ho tornaran pagant també més impostos, ha de pagar la societat (model nòrdic).
Hernández creu que la millor opció és apostar per una fórmula de finançament diferenciada. És a dir, que l’administració pública es faci càrrec de de majors o menors costos de la universitat depenent de la capacitat de renda de les famílies.El que sí que té clar és que “per afavorir la promoció social i la igualtat d’oportunitat cal el finançament públic”. Sacristán opina que la matrícula subvencionada té dos avantatges: “És més equitativa perquè permet a tots accedir a l’educació superior i és més eficient perquè garanteix que el talent arribi a la universitat i afavoreixi el país”.
A més d’aquests models, Gomendio va citar el dels EUA, on “la universitat la paga pràcticament l’estudiant”. És cert que els Estats Units té un model basat en l’esforç dels estudiants i les famílies per pagar els seus estudis. El que no va acabar d’explicar la número dos d’Educació és que com moltes famílies no poden fer front als alts preus de les matrícules, han endeutar-se i demanar els préstecs que ofereix tant el Govern com els bancs i altres entitats privades. Aquesta situació s’ha vist agreujada en els últims anys, quan s’ha produït un augment en el preu de les matrícules: entre 2000 i 2012 s’han incrementat un 114% en les universitats públiques i un 14% a les privades, segons es desprèn de un informe del Congrés.
L’estudi alerta del nivell d’endeutament dels estudiants, que no ha parat d’augmentar, fins al punt de ser l’únic tipus de deute que ha seguit incrementant-se amb la crisi. L’any 2012 el deute anual mitjana d’una persona graduada era de 24.000 euros, un 60% dels seus ingressos totals.
Molts d’aquests exestudiants no poden ara fer front a la devolució dels préstecs, segons revela l’informe, el que, segons els experts, pot estar generant una “bombolla educativa”. Els preus de les carreres al país oscil·len des de les barates universitats públiques (ronden els 6.500 euros) fins a les universitats privades, on el cost es pot elevar fins a uns 41.000 de la Washington University in St. Louis.
Una despesa per sota de la mitjana
És sostenible el sistema universitari? El percentatge de despesa en educació superior respecte al PIB a Espanya ha passat del 0,97% al 0,83% en quatre anys (i això mentre el PIB cau). En altres països com Finlàndia o Dinamarca arriba i supera el 2%. Un estudi de l’Observatori del Sistema Universitari situa Espanya en el lloc 22è de 27 països analitzats, gairebé mig punt del PIB per sota de la mitjana de l’OCDE. “Dic jo que la sostenibilitat es mesurarà en percentatge de despesa respecte al PIB”, opina Vera Sacristán. “I on és Espanya en aquest apartat?”, es pregunta retòricament.
Si el que es mira és el finançament públic, un estudi de CCOO assenyalava fa poques setmanes que en els últims quatre anys les universitats públiques han perdut 1.500 milions d’euros dels fons que li transfereixen les administracions. Un dels arguments que repeteix el Govern per recolzar la seva tesi de la insostenibilitat és que hi ha massa universitats a Espanya. Però la veritat és que està a la cua de la taxa d’universitats públiques per habitant. Espanya té una universitat per cada 582.000 habitants. Al Regne Unit hi ha una per cada 283.000 habitants, una per cada 94.000 habitants d’Estats Units i una per cada 129.910 a Finlàndia, segons un estudi realitzat per Estudiantes en Movimiento.
Tampoc sembla cert, d’acord amb l’estadística, que hi hagi massa universitaris, tal com va afirmar Gomendio. Aquesta dada es pot considerar des de l’òptica del percentatge d’universitaris respecte a la població en aquesta franja d’edat o respecte a la població total, explica Sacristán. El milió i mig d’universitaris a Espanya situa el país just en la mitjana de l’OCDE en la primera referència, una mica per sota del 25%. A la segona, queda per sota (menys del 3% de la població total).
Un element contradictori que va utilitzar Gomendio és que va afirmar que no hi ha “pràcticament cap selecció d’alumnes per a accedir a la universitat”. Fins ara la Prova d’Accés a la Universitat (PAU) estableix una certa selecció, encara que és cert que té índexs d’aprovació massius. No obstant això, la reforma educativa del PP l’ha suprimit, canviant-la per la revàlida (que és obligatòria per a tots els estudiants que vulguin el títol de Batxillerat, vagin o no a la Universitat) i unes proves d’accés que les universitats podran realitzar o no segons creguin convenients.
