Aquest és un article publicat a eldiario.es
El ministre que va tirar endavant al febrer de 2014 la Llei de Propietat Intel·lectual que castiga la pirateria s’ha aprofitat del treball de docents de centres públics de tot Espanya utilitzant dubtosament la Llei de Subvencions.
José Ignacio Wert va convocar al juliol de 2014 unes ajudes perquè professors de l’escola pública de tot Espanya desenvolupessin materials didàctics. L’objectiu era “motivar al professorat en el desenvolupament de recursos innovadors (…) i dotar el professorat d’un banc de recursos accessible com a suport i ajuda per a la seva planificació i labor docent”.
Tot bé, si no fos perquè aquests materials els va usar sense pagar-los -ni contracte, ni factura, ni IVA-, es va fer amb els drets i es va reservar la possibilitat de modificar-los, distribuir-los o transformar-los. El problema és que el Ministeri fa aquesta convocatòria a través de la Llei de Subvencions que especifica en el seu article 2.1.a que perquè sigui una subvenció, el lliurament de diners ha de fer-se “sense contraprestació directa dels beneficiaris”. És a dir, és una ajuda que no pot demanar al receptor res a canvi.
La disfressa de la subvenció
Com explica l’advocat expert en Dret Administratiu Ignasi de Luis, “la doctrina del Tribunal Suprem s’inclina per un criteri restrictiu del concepte de subvenció (concepte molt més estricte que el general d’ajuda). La confecció de material didàctic es podria considerar-se com un contracte per a la prestació de servei concret que queda disfressat com a subvenció directa, després podria considerar-se un ús fraudulent de la norma”.
La convocatòria estava dotada amb quatre milions d’euros, que s’haurien d’haver donat als professors com ajuda sense contraprestació. No obstant això, aquesta resolució “té per objecte (…) l’elaboració de recursos didàctics que seran incorporats a les plataformes d’accés públic del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport”. És a dir, la plataforma de publicacions. Aquí es poden trobar materials gratuïts i també de pagament, com un sobre Finlàndia de més de 17 euros o sobre WordPress per 5,08 euros.
És més, Educació -concretament la exnúmero dos, Montserrat Gomendio, que és qui signa la convocatòria- posa una condició relativa a l’autoria: “L’autor cedirà a títol gratuït a favor del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport els drets d’explotació de la propietat intel·lectual, i en especial els drets de reproducció, transformació, distribució i comunicació pública dels recursos didàctics lliurats”.
Lògic quant a propietat intel·lectual
Tant l’advocat de Propietat Intel·lectual Carlos Sánchez Almeida com la professora de Dret a la UNED Carmen Fernández Rodríguez assenyalen que aquest procediment de demanar drets és habitual en l’Administració pública. “Des de la perspectiva de propietat intel·lectual no hi ha res estrany en que hi hagi un retorn a la pública ja que es recolza des d’allò públic”, interpreta Almeida. “Encara que sigui una resolució en matèria de subvencions, és un clàssic en productes culturals. Això sí, el que ha estat objecte de subvenció no es pot vendre ni comercialitzar”, apunta l’experta en Dret Administratiu.
No obstant això, el Tribunal de Comptes ja va cridar l’atenció al Ministeri per utilitzar la Llei de Subvencions per maquillar prestacions de serveis. Va ser en el cas de les revistes culturals. A canvi d’una subvenció pública, les revistes lliuraven exemplars gratis a Educació. El mateix Wert ho va admetre en una sessió al Congrés en 2012: “Estem buscant una fórmula d’encaix legal, (…) però ho hem de fer des del compliment de la legalitat i no utilitzant fórmules que han estat posades en qüestió pel Tribunal de Comptes”.
Dos anys després d’aquesta declaració, el 2014 el Ministeri ha seguit sense trobar aquest “encaix legal” i ha seguit utilitzant aquesta fórmula. El Ministeri d’Educació no ha contestat a les preguntes d’aquest diari sobre aquesta convocatòria de subvencions, per què va usar aquesta fórmula o què fer amb els materials que van elaborar els docents de tot Espanya
