Que jugués amb nines, que es volgués vestir de nena… van ser els primers indicis que els van fer dubtar. Fins que, ja en una edat en què començava a articular les primeres paraules amb sentit, el fill d’en Nacho i la Franceska es va identificar com una nena. Poc important era que, en el moment de néixer, se li assignés un nom i uns atributs físics masculins, perquè ella se sentia una nena, expliquen els seus pares, que a partir d’aquell moment es van començar a informar per acabar assimilant que el seu fill, a partir de llavors filla, era transsexual, i que el millor que podien fer era acompanyar-la ja des de ben petita en la seva cerca d’una identitat de gènere amb la qual se sentís còmoda. Un camí que han recorregut molts infants i joves, i que sovint és ple d’obstacles imposats per una societat –i en aquest cas unes institucions educatives– que no sempre han sabut lidiar amb la diversitat, ja sigui sexual o de qualsevol altre tipus.
Dels senyals d’identitat que emetia la filla d’en Nacho i la Franceska no en fa tant, recorden els seus pares. Ara té set anys i fa segon de primària en una escola on tot just a finals del curs passat van introduir la seva particularitat. “Ho van fer amb tota naturalitat”, recorda la Franceska. Al juny va completar el que s’anomena el trànsit –l’assumpció oberta per part del noi o noia de la seva identitat sexual sentida–, i segons els seus pares ara se sent molt a gust. “És normal, es pot expressar tal com és allà on va, què hi ha més important que això per a una persona?” es pregunta la mare.
La transsexualitat no és amiga de les etiquetes i les definicions, més aviat dels matisos i la diversitat, i encara hi ha molta polèmica a l’entorn de la seva sovint excessiva patologització, però si en alguna cosa coincideixen experts, metges i famílies és que el que cal és facilitar les condicions perquè les persones, tinguin l’edat que tinguin, desenvolupin la seva identitat amb naturalitat.
“No sempre passa que des que tenen ús de raó veuen clar quina és la seva sexualitat sentida; m’he trobat amb casos de majors de 65 anys, el que passa és que llavors miren enrere i s’adonen que sempre hi havia hagut alguna cosa que no els quadrava”, explica la sexòloga Rosa Almirall, que assenyala l’entorn com un element crucial, capaç del millor i del pitjor: des de facilitar la lliure expressió dels transsexuals fins a tapar-la amb prohibicions, intolerància o fins i tot discriminació.
El paper de l’escola
El cas de la filla d’en Nacho i la Franceska és un clar exemple d’escalf i suport familiar, que a més ha comptat amb el suport d’una figura determinant: l’escola. “Els mestres ja s’ho havien plantejat, quan els ho vam comentar”, recorda la Franceska. Visiblement agraïda, rememora com la tutora de la seva filla va explicar aquell dia un conte a tota la classe amb què abordava la importància de ser un mateix i relativitzava els rols i els estereotips de gènere.
Però no sempre es troba receptivitat als centres educatius. “El professorat no està format, i a vegades prefereix ignorar-ho, depèn sempre de la sensibilitat de cada mestre”, detalla Natalia Aventín, presidenta del col·lectiu Chrysallis, que agrupa uns 150 pares i mares amb fills transsexuals, una autèntica xarxa familiar de suport i d’intercanvi d’informació i consells a la qual pertanyen també la Franceska i en Nacho.
De poc serveix que les lleis reconeguin la diversitat afectiva i sexual si, quan obres els llibres de text, veus que només incorporen definicions d’home i dona amb les quals molts nens no encaixen. “A l’escola els ensenyem que existeixen homes de totes les ètnies, de totes les religions, però no els expliquem la diversitat sexual, no incloem els grisos al currículum”, constata Aventín.
Per Gerard Coll-Planas, professor de la Universitat de Vic i expert en sociologia del gènere i la sexualitat, la incorporació de materials i activitats escolars que tinguin en compte la diversitat sexual ha de ser una eina per “permetre que cadascú vagi trobant el seu lloc i construint la seva identitat”. En la seva opinió, el més important no és etiquetar els nois i noies, tinguin clara o no la seva identitat sexual: “Hem de relaxar les normes i pressions sobre el gènere, només així beneficiarem tothom qui no se sent còmode amb el que li imposen”, reflexiona.
També ha estudiat les qüestions de gènere en l’àmbit escolar Lucas Platero, professor de la Universidad Autónoma de Madrid (UAM), que opina que sovint a l’escola “el que surt de la norma és percebut com un problema”. “Hem d’aconseguir desmuntar certes rigideses, només així evitarem no només situacions de transfòbia, sinó de qualsevol tipus de discriminació”, comenta. Platero també lamenta que els avenços en aquest sentit sempre “recauen sobre les espatlles dels professors més motivats”. Per això ha publicat recentment un llibre, Trans*exualidades, en el qual, a més de fer un repàs a tot el que envolta la realitat de les persones transgènere, aporta tot un seguit de recomanacions per a mestres i activitats per treballar en escoles i instituts.
I és que el pas per l’escola no sempre és un camí planer com el de la filla d’en Nacho i la Franceska, i en molts casos els joves transsexuals, sobretot en la pubertat –quan les diferències entre nois i noies s’accentuen–, ho passen malament. No hi ha dades sobre la discriminació que pateixen, però Platero apunta que en algunes ocasions condueix, per exemple, a l’absentisme escolar. “L’escola pot arribar a ser un lloc molt hostil quan es nega a reconèixer-te tal com ets. Perquè quan ets adult pots agafar i marxar dels llocs, però a l’escola hi has d’anar cada matí”, evoca Platero. Una recomanació que fa aquest sociòleg, més enllà d’activitats i materials, és escoltar els alumnes. “Que se sentin escoltats, que tinguin la sensació que l’escola hi és per al que necessiten, és fonamental”, remarca Platero.
“Els amics em van donar molt suport”
Tenia nou o deu anys, recorda, quan li va confessar per primera vegada a una noia que li agradava. Amb un cos de nena, en Quim va tastar per primera vegada el rebuig per part d’una persona desitjada. “Vaig quedar-me amb la sensació d’haver fet una cosa mal feta”, recorda ara, havent complert recentment la majoria d’edat.
Els records d’en Quim de la seva etapa escolar i d’institut el condueixen cap a algunes situacions d’incomoditat o de vergonya, però en general la valora positivament. “A primer d’ESO ho vaig explicar al meu millor amic, després a la família, i de seguida a d’altres amigues. Tots van reaccionar molt bé, amb molta curiositat, i des del principi em van donar molt de suport”, explica.
En el seu cas, se li fa difícil expressar un punt en la seva vida en què prengués consciència definitiva de la seva identitat, i el trànsit el va fer en plena etapa d’institut. “Tot és molt personal, cada noi i noia és un món, i jo no sé si m’adonava de qui realment era, perquè tampoc no tenia ni idea de com definir-me”, detalla en Quim.
Quan va deixar-ho anar al seu millor amic, va començar també a buscar informació a internet: “Ha estat una eina de gran ajuda, al YouTube hi ha molt material…” Internet ha sigut una eina important per aportar llum a les ombres que socialment han planat sobre la diversitat sexual, consideren també els experts.
Pel que fa a l’entorn, igual que amb la filla de la Franceska i en Nacho, per en Quim l’actitud oberta del centre educatiu també va ser de gran ajuda per sentir-se còmode amb el trànsit. Recorda especialment un dia en què, quan feia tercer d’ESO, va rebre una xerrada sobre sexualitat. “Els que la feien eren una noia lesbiana i un noi transsexual. Jo en aquella època encara no estava gaire preparat per parlar-ne, però va estar molt bé. Els qui alguna vegada fan comentaris ofensius, en tenir una persona disposada a parlar-los obertament al davant sobre aquests temes, acaben optant per fer preguntes i resoldre els seus dubtes”, opina en Quim, que recorda que va ser així. Fins i tot al cap d’un any, quan ell estava passant per alguns problemes personals, la seva tutora li va proporcionar el telèfon dels protagonistes de la xerrada, encara que mai no els va acabar contactant.
En Quim fa prop d’un any que té nòvia, amb qui a més de relació amorosa comparteix classes en un cicle de formació professional. Per a aquest reportatge ha donat un nom fals. Tot i que la seva parella està al corrent de la seva transsexualitat i l’accepta tal com és, prefereix no identificar-se obertament per qüestions personals.
Passos endavant d’una nova llei catalana
Repassant el seu passat recent escolar, en Quim apunta alguna situació d’incomoditat que, al seu parer, es podria haver estalviat amb polítiques més tolerants amb la diversitat sexual. Per exemple, quan va iniciar el curs de FP, ara fa un any i mig, es va trobar que, tot i haver completat el trànsit durant la seva etapa a l’institut, el seu tutor el seguia anomenant pel nom que constava al seu DNI. “Va ser una pena. M’hauria agradat encetar aquella nova etapa, envoltat de persones noves a la meva vida, sense haver de passar pel moment en què el professor et cita pel nom i, en aixecar-te, veus que tothom et mira sorprès”, explica.
Val a dir que el tutor va canviar el seu nom a la llista de classe tan bon punt en Quim l’hi va demanar. Però els obstacles administratius per als joves transsexuals són continus. L’Administració espanyola no preveu encara el canvi de nom ni de gènere dels menors en el document d’identitat, per exemple, encara que en aquest punt Chrysallis assegura que les justícia els ha donat la raó fins a 11 vegades, i que depèn sovint de la interpretació que fan els jutges de la llei.
En aquest sentit, a Catalunya s’ha fet un pas endavant amb l’aprovació de la nova llei per garantir els drets de les lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals, també coneguda com la llei contra l’homofòbia. A l’espera que es desplegui aquest 2015, la norma recull algunes de les reivindicacions històriques del col·lectiu LGBT, que vetllen perquè tothom pugui conviure amb naturalitat amb la seva identitat sentida.
En Quim, per exemple, podria haver tingut mala la sort de topar amb un professor que es negués a adaptar el seu nom a les llistes de classe i a les avaluacions. Però amb la nova llei ja no podrà ser així, perquè estipula que “les administracions públiques de Catalunya, especialment en l’àmbit educatiu i universitari, han d’establir per reglament les condicions perquè les persones transgènere i intersexuals siguin tractades i anomenades d’acord amb el nom de gènere amb què s’identifiquen, encara que siguin menors d’edat”.
El sociòleg Platero celebra aquesta mesura no només per com ajuda els transsexuals, sinó també a qualsevol persona que no se senti identificada amb el nom que li consta al document d’identitat. “Tinc un amic que es diu Curro, però al seu DNI hi posa Francisco. Pot semblar una tonteria, però també ell hauria de poder demanar a l’escola que li diguin pel seu nom. Al final les mesures que atenen la diversitat beneficien tothom”, diu.
Un altre aspecte que afecta els menors transsexuals, i que sovint és un viacrucis per a molts d’ells, segons constata Aventín, és el fet que puguin accedir als banys o les dutxes d’acord amb la seva identitat sexual. Fins ara, com sol passar en aquests casos, depenia de la sensibilitat de centres educatius i esportius. La filla de la Franceska i en Nacho, per exemple, que practica la natació a les tardes, “es canvia als vestidors de les nenes, en un lloc amb certa intimitat”, relata la Franceska, que diu que així és com ho vol ella. La llei, en aquest sentit, estableix que als equipaments i espais on es diferencia per sexes, les persones transsexuals tenen dret a fer ús de l’espai per al seu sexe sentit. I el que és més important, segons els col·lectius LGBT, tots aquests drets es poden exercir sense que calgui acreditar “cap diagnòstic de disfòria de gènere ni cap tractament mèdic”, tal com queda recollit explícitament al text.
Fre a la pubertat?
No hi ha cap dubte, a la vista de qualsevol, que la filla d’en Nacho i la Franceska és una nena –i feliç de ser-ho, per a més senyes–. Però a l’horitzó de tots els nois i noies transsexuals hi ha un escull inevitable, la pubertat, en què les hormones floreixen i les diferències corporals entre ells i elles s’accentuen. En el cas dels adolescents transsexuals, el seu cos es desenvolupa en una direcció contrària a la que ells voldrien. Per frenar-ho, actualment es compta amb tractaments de bloquejadors hormonals, encara que no sempre estan recomanats pels professionals de la salut.
No és l’objectiu d’aquest reportatge entrar en el debat professional sobre la idoneïtat d’aquests tractaments i l’edat en què s’han d’iniciar, sinó centrar-se en la inclusió educativa dels transsexuals. Però és una realitat controvertida que tampoc no es pot obviar.
La sexòloga Rosa Almirall accepta que molts joves transsexuals pateixen quan constaten el seu desenvolupament sexual en la pubertat, però a la vegada alerta també que cal evitar les presses a l’hora de decidir si s’inicien tractaments de bloqueig hormonal, que frenen el desenvolupament físic propi de l’adolescència, o directament d’hormonació: “La medicina a vegades no té clar que s’hagi d’hormonar a edats prematures, i hi ha casos de joves que opten per acceptar la seva realitat i esperen a fer el tractament a una edat més avançada”.
El missatge d’Almirall, sigui com sigui, és similar al que transmeten la Franceska i en Nacho, en Quim i els experts consultat: “acompanyar”. El procés dels nois i noies transsexuals no és senzill, el seu pas per la infantesa i l’adolescència és plena encara de dificultats que han de salvar amb la pròpia fortalesa i amb el suport de les seves persones més properes, sobretot la família.
“A nosaltres ens tranquil·litza molt que la nostra filla estigui podent viure amb plenitud la seva identitat i que tingui una autoestima saludable, perquè és la base més sòlida per garantir que tindrà un bon futur. I pel que fa a nosaltres, és evident que hi serem sempre per ajudar-la a ser qui és”, conclou la Franceska.
La conversa amb aquests pares arriba al seu final i la filla decideix pujar cap a l’habitació a jugar una estona abans de dinar. A la seva porta s’hi llegeix, amb lletres roses: “La princesa més guapa”. Si ella ho diu, així serà.
