Ara que ha acabat la primera part de la sèrie Merlí i la corresponent ressaca mediàtica, és un bon moment per dir-ne alguna cosa.
Sobre el nom
És casualitat que el protagonista principal de la sèrie es digui Merlí? Quan els noms dels personatges són tan poc freqüents podem pensar que amaguen alguna cosa, que el nom esdevé símbol o metàfora d’alguna cosa més. Merlí, mag de la cort del rei Artur i personatge central en les seves aventures, representa l’ambigüitat humana. En algunes versions del cicle artúric es considera un guia del rei, una mena de pedagog que l’acompanyarà en el descobriment del món, però en altres té una part fosca deguda a qui van ser els que li van donar vida.
El professor de filosofia que veiem a la sèrie televisiva és un personatge humà perquè els éssers humans no podem escapar de donar un determinat rostre a l’ambigüitat. Ara podem ser carn i poca estona després podem ser peix, capaços, com a espècie i com a individus concrets, de les actuacions més repugnants al costat de les més dignes d’elogi. Davant d’aquesta evidència podem afirmar que educar és ajudar a reconèixer i a viure amb l’ambigüitat humana. Aquest descobriment tan important s’acostuma a fer a l’adolescència. Abans, el món està dividit entre bons i dolents. Després les valoracions ètiques i morals ja no són tan clares i tot i que reconeixem el mal, el bé no té contorns definits, es presenta entre zones de penombra i no depèn de línies vermelles que –el poder sobretot- ens volen marcar.
Per tant, el Merlí televisiu és un Merlí humà, com humans són els nois i les noies que el rodegen o els adults que intenten, sense massa sort, fer-li ombra.
La realitat i la ficció
La realitat i la ficció mantenen relacions més o menys cordials. La primera no pot viure sense la segona i la segona es nodreix de la primera. Per tant, Merlí és un personatge literari i cinematogràfic que manté contactes amb la realitat i que es converteix en una mena de mirall que ens retorna una determinada imatge, una imatge que provoca en l’espectador, sobretot si comparteix alguns elements amb ell –parlo dels que ens dediquem al ram de l’educació- reaccions de tota mena, des d’adhesions acrítiques a l’enuig, perquè ens trepitja alguns ulls de poll i algunes coses més.
I quina és la manera de ser d’aquest Merlí de ficció engreixat amb les tonalitats de la realitat?
Doncs un seductor de proporcions desmesurades, un immadur, en algunes ocasions més que els seus alumnes o les seves alumnes, un pare que pot treure de polleguera el seu fill en qualsevol moment, però que en altres ocasions sap estar al seu costat sense donar-li ni gota de peixet. Un home que sap que per vèncer els seus dubtes cal arriscar… i un professor que transmet una imatge que cal comentar. Ah, i té una mare que en moltes ocasions és més original que ell mateix.
A favor i en contra, però tot barrejat
Primer de tot cal reconèixer que té una traça excel·lent per aproximar-se al món adolescent. Els parla el seu idioma i desmunta sense massa pietat els arguments que li oposen. Porta algunes situacions al límit i aquesta opció és molt preocupant, perquè quan ens aboquem i aboquem els altres –sobretot els adolescents– a l’abisme el perill de caure-hi augmenta exponencialment. És mentider quan ho necessita i cercador de la veritat quan li va bé a ell o als seus alumnes, alumnes que sap escoltar i que des de la passió que sent pel seu ofici, mira d’ajudar en tot el que necessiten. Va molt més enllà de la funció instructora per ajudar-los a trobar una resposta als problemes que expressen. No oblida que la instrucció no s’oposa a l’educació, sinó que en forma part.
És un personatge d’una originalitat que enlluerna, però tots sabem que un excés de llum pot fer que veiem la realitat distorsionada. Un home que somia trobar la dona a casa que l’esperi com desitjava el cavaller medieval i que no pot viure amb tranquil·litat que aquesta dona tingui vida social.
El més valuós, ja ho he dit però cal insistir-hi per allò de que cal perdonar molt perquè molt ha estimat, és que s’interessa pels seus alumnes –és esplèndida la relació que estableix amb el noi que no vol sortir de casa–, els veu com a persones que el necessiten per construir-se, que necessiten els materials que els donarà i que ell mateix s’ofereix com un material més. No els veu només com alumnes que precisen tenir alguns coneixements filosòfics per molt necessaris que siguin per viure la vida amb plenitud.
La part més criticable de la sèrie és el caràcter secundari que tenen les dones i les noies. Potser això canviarà en la continuació que s’ha anunciat de la sèrie. Saber més coses de les noies i trobar alguna mestra o mare que li pari els peus seria un bon element dramàtic.
Ara bé, si el tractament de les dones mereix alguna crítica que ja ha rebut en altres articles, cal lloar el tractament obert que fa de l’homosexualitat, tractament que es fa evident d’una manera ben explícita en dos moments. El primer és el petó i la magrejada dels dos adolescents la nit de festa –un d’ells el mascle alfa de la classe–. És un dels moments més revolucionaris que podem trobar en una sèrie televisiva que ha tingut un índex d’audiència molt destacat. El segon és la confessió en veu alta del nouvingut que viu la seva sexualitat des d’una normalitat absoluta. Aquests són alguns dels grans moments alliberadors de la sèrie.
En un altre punt on Merlí necessita algun consell és en la incapacitat que manifesta per treballar en equip. Al llarg la meva vida professional he conegut alguns mestres que són uns merlins, més valuosos encara que el de la ficció televisiva. Conec prou bé els seus valors i les incomoditats que generen al seu voltant. Són mestres que, com en Merlí, s’entreguen per donar resposta a les necessitats dels seus alumnes, capaços de jugar-se-la per ells sense reclamar cap mena de simetria en les seves relacions, sabent que tenen algun nivell de responsabilitat –per tant, de poder– que han d’exercir per sobre de totes les altres consideracions, que no separen el camp cognitiu del camp emocional, però que alhora saben també que el treball en equip, fins i tot amb aquells amb qui tenen un elevat nivell de discrepància, és absolutament imprescindible.
En aquesta segona part necessitem veure més escenes d’aula, amb agrupacions de l’espai diferents a la que ens presenta sempre la sèrie, nois i nois mirant al poder. Augmentaria l’interès de la sèrie conèixer les reunions que fan per preparar les classes, la manera que tenen per dissenyar projectes col·lectius, escenes on els mestres es formin conjuntament… I necessitem una dona que posi el nostre Merlí al seu lloc.
I un últim apunt
A aquestes alçades de la vida tots sabem que Francesc Orella és un actor excel·lent, com bons actors i bones actrius són l’estol d’adults que l’acompanyen, però podem respirar tranquils perquè tenim un grup d’actors i d’actius molt joves que treballen magníficament.
I com qui firma aquest article és un sentimental que no se n’amaga –la ficció acostuma a mostrar lliçons emocionals que ens trastoquen prifundament– anota per a la posteritat l’escena on la Tània i en Bruno es reconcilien ballant. El guionista hauria pogut fer que en Bruno, aquest noi que té dificultats per sortir de l’armari, es dediqués al karate, per exemple, i no seguir el tòpic que associa el ballet o la dansa amb el món gai. Ara bé, si el guionista hagués seguit el meu consell ens hauríem perdut un moment màgic, quan el dos joves expressen amb el moviment tot allò que no saben dir amb les paraules, quan perceben que a vegades les paraules no serveixen per refer un pont que justament elles mateixes han trencat i que cal trobar un altre llenguatge.
En Wert, des del seu refugi daurat a París, no deu estar massa content de saber que una sèrie que reivindica la filosofia i la dansa ha tingut un èxit considerable. Que es faci fotre, doncs.
