Aquests darrers mesos estem plenament immersos en una tendència educativa que no és nova, però que està plena de novetat: la innovació.
S’estan fent aportacions interessantíssimes a les virtuts, als límits i als perills d’una estratègia educativa que està significant canvis i il·lusions en moltes comunitats educatives.
No és gens agosarat dir que des de la mirada de la inclusió dels nois i noies amb trastorns mentals en centres educatius ordinaris, és imprescindible que la innovació impregni d’una manera o altra l’estil educatiu del centre, per assegurar un retorn no traumàtic i alhora amb el màxim d’èxits. Amb tot, innovació no sempre és sinònim d’inclusió, a vegades és pretensió de selecció. Per això no val la pena innovar.
Si entenem la innovació educativa com a solucions noves per a les realitats o dificultats de l’alumnat, perquè hi hagi aprenentatges significatius, que perdurin i que se sàpiguen aplicar en nous contextos, és evident que l’alumnat amb trastorns mentals aprendran més i millor en centres innovadors. Per contra, els centres rígids, centrats en continguts, amb estratègies que no s’adapten a les característiques de l’alumnat, compartimentats i inflexibles… generen rebuig a l’alumnat no estàndard.
Els nois i noies amb trastorns mentals canvien amb el seu pas per tractaments al CSMIJ i als Hospitals de Dia d’Adolescents, però és molt difícil que se sentin inclosos en el seu centre educatiu, si aquest no fa canvis, també! La innovació, entesa com el gradient que va de les actituds innovadores al centre innovador, esdevé per a molts d’aquests joves sentir-se mirats i acollits des del vincle i l’afecte.
Tanmateix, per a una màxima inclusió en centres innovadors, calen professionals de suport i d’acompanyament, que des de l’experiència del coneixement psicopatològic i educatiu especialitzat, han d’assegurar al professorat seguretats i confiances per innovar amb una mirada inclusiva.
