La fecunditat del senyor José Antonio Marina per fer llibres blancs sobre l’educació amb una determinada orientació política (primer un sobre el professorat, ara un altre sobre el Pacte educatiu) no ens deixa cap dubte que comptem amb tot un gurú que ens guiarà en la solució dels problemes de l’educació.
¿Com és possible atorgar-se la representació de la societat civil per elaborar un ‘llibre blanc’ sobre el ‘Pacte Educatiu’, quan la seva legitimitat per fer-ho procedeix només de la consideració que ell mateix s’atorga i sense representar un col·lectiu, moviments ciutadans, grups de professionals o sectors de les comunitats educatives o de la societat? Ningú li ha concedit legitimitat per a una tasca tan valuosa, llevat de la universitat privada Nebrija i ell mateix.
La por o el neguit generats per la crisi i els discursos sobre el deteriorament del sistema educatiu del nostre país, que no produeix treballadors qualificats (sic), porta a vincular el desenvolupament dels sistemes educatius al creixement econòmic.
Aquesta estratègia de crisi i desastre, en la qual es va col·locar el govern del Partit Popular i ara el mediàtic Marina, té una finalitat que té poc a veure amb l’educació i cada vegada més amb l’economia capitalista, orientada per les línies establertes per l’OCDE, l’organisme econòmic internacional. Aquesta és l’orientació de les últimes lleis que ha impulsat el Partit Popular buscant, com ells mateixos declaren: millorar els rendiments per millorar l’economia nacional i l’adequació de les escoles a entorns competitius per produir treballadors adaptats a les societats capitalistes.
Com plantejava Milton Friedman, líder intel·lectual del capitalisme de lliure mercat, a The Wall Street Journal, la crisi és una tragèdia, però “també és una oportunitat per emprendre una reforma radical del sistema educatiu”. Friedman afirmava que l’Administració ha d’actuar amb rapidesa, per imposar els canvis de forma irreversible, abans que la societat afectada per la crisi torni a instal·lar-se en el que ell anomenava la “tirania de l’status quo”. Allò important era generar un estat de xoc en la població que facilités el tractament de xoc dels programes d’ajustament. Aprofitar moments de trauma col·lectiu per donar el tret de sortida a reformes econòmiques i socials de tall radical. Es tendeix a acceptar aquests tractaments de xoc, deia, creient en la promesa de què salvaran de majors desastres.
Per això el PP està aprofitant l’actual situació de crisi per introduir reformes que vinculin el desenvolupament dels sistemes educatius al creixement econòmic i on l’educació deixi de ser un valor en si mateix. Des de qualsevol enfocament educatiu, amb un mínim de rigor, l’educació no ha d’estar al servei prioritari de les demandes del mercat, com es pretén. No és el nostre punt de vista. L’educació no té com a finalitat única aconseguir persones “tècnicament competents” (els millors tècnics van dissenyar les cambres de gas d’Auschwitz), sinó formar les futures generacions perquè siguin capaces de desenvolupar i expandir les seves ments i el seu compromís ciutadà per construir un món més just i millor. Això és el que posteriorment repercutirà en el desenvolupament científic i tecnològic i en el desenvolupament socioeconòmic respectuós amb el nostre món, però no pot ser el seu únic objectiu. L’educació s’ha de considerar un valor en si mateix.
Només hi ha dos models d’educació, un és considerar-la un bé públic promogut pels estats per a l’ascens de la població en equitat (educació pública gratuïta), o és un servei, una mercaderia més, com la consideren les polítiques de globalització i alguns organismes internacionals, i que per tant ha de ser liberalitzada per competir en el mercat educacional mundial.
Per a aquestes polítiques les institucions públiques són per definició ineficients i per això s’introdueixen mecanismes de mercat, entre els quals es troben la desregulació, la competència, la privatització i la lliure elecció de serveis. Per als seus promotors la provisió pública no respon a les demandes dels consumidors i no compta amb els incentius necessaris per a la millora educativa, com justifica Marina en el seu llibre blanc del professorat.
Xile va ser un dels primers laboratoris on es van experimentar aquestes polítiques competitives, des de fa trenta anys, i al qual van seguir els EUA i Anglaterra. Per a això és necessari, a més de la desregulació i liberalització del sistema educatiu, un finançament competitiu públic, segons demanda de les escoles, avaluacions externes amb informacions públiques per a la creació de rànquings i l’elecció de centre. El full de ruta que es va incloure a la LOMCE.
No obstant això, els resultats ja avaluats desdiuen la promesa de millora educativa i conclouen que: 1) s’eleva el nombre de centres privats però finançats amb diners públics (a Xile es tripliquen), 2) distribueixen les persones pel seu nivell socioeconòmic, 3) milloren només en aspectes formals per atraure estudiants bons, 4) estimulen el pensament únic i estandarditzat i 5) substitueixen el lideratge educatiu per la gestió financera i les relacions públiques.
Marina, que afirma (en els comentaris del seu blog a la proposta del Fòrum de Sevilla) que no és important el finançament, ni la formació del professorat, ni les seves condicions laborals, i diu que entrar en això seria ideologia i entelaria el “caràcter científic” i el pacte, ens dóna la solució màgica. Necessita poc temps: dos mesos és l’encàrrec realitzat. Lògic, ja que en realitat no inventa res, recollirà les propostes de les polítiques educatives neoliberals de les dues últimes dècades, que vinculen les reformes dels sistemes educatius al creixement econòmic i la competitivitat.
Considerem arrogant afirmar que, sobre la base d’una sèrie d’informes escrits, aportats per determinades organitzacions, definirà el territori en el qual es mourà aquest Pacte que els polítics acabarien per concretar. En faltarien molts més, avalats, en aquest cas, per moviments socials com la ‘Carta per l’Educació Pública (Marees per l’Educació Pública)’, ‘Model d’Educació Infantil per a nens i nenes de 0 a 6 anys’, ‘Carta per l’Educació que volem’… tots ells sorgits de la societat civil, i fins i tot, alguns altres, que han generat un fort debat entre els moviments socials i han provcat propostes elaborades també des de la docència universitària com el cas del ‘Document de bases per a una nova llei d’educació. Acord social i polític educatiu ‘.
És també irresponsable afirmar que a través del “seu web com a quadern de camp, la bitàcola, el diari de la investigació” aconseguirà connectar amb la sensibilitat de la ciutadania i poder afirmar que els seus suggeriments (interpretats per ell mateix i el seu equip) recolliran perfectament i de forma participativa les demandes reals i necessàries de la societat civil.
Per això el professor Marina no entén la proposta del Fòrum de Sevilla, associacions, moviments i partits polítics que han participat en l’elaboració del Document de bases per a una nova llei d’educació. Acord social i polític educatiu. Promoure un procés de participació al llarg del temps, incorporar en el debat als col·lectius que han manifestat el seu desig de participar i que han fet propostes estructurades de crear una xarxa pública de qualitat amb el suficient finançament. No necessitem dos mesos per saber el que proposarà.
Si el senyor Marina es considera un expert, que escrigui com a tal, però que no s’atorgui la representació de la ciutadania. Des d’aquesta posició és evident que no necessita la col·laboració de propostes ciutadanes, ell es defineix interessadament com a expert en educació i per això considera la seva gestió científica i no ideològica, només necessita temps per redactar-ho i això ho fa bé. Felicitats per ser el capdavanter de les polítiques de dreta a casa nostra.
Els quatre autors d’aquest article són membres del Fòrum de Sevilla
