L’educació viu moments intensos. A Espanya es cou una nova llei educativa que hauria de soterrar d’una vegada per totes la LOMCE i l’espantall de les revàlides a la selectivitat i a l’ESO. A Catalunya, mentrestant, ha entrat als claustres amb força el debat de la innovació educativa. Entre tanta intensitat, malauradament, hi ha un element en comú: tant a la nova versió de la LOMCE com al debat sobre innovació educativa s’està deixant de banda l’educació d’adults.
Potser pensen que l’educació d’adults no en gasta, d’innovació. O que, tal vegada, no necessita una revisió per adequar-la al futur. I és clar, van ben equivocats. De cap manera pot romandre oblidada o com a calaix de sastre de l’educació. De cap manera pot quedar-se al marge dels canvis que sacsegen l’educació; ha de participar-hi activament. Perquè també volem ajudar a sacsejar-la i seria inconcebible que, en tots els processos de canvi oberts, no es tingués en compte l’educació d’adults, així com a la resta d’ensenyaments (escoles bressol, universitats, escoles oficials d’idiomes…).
Si ens centrem ja en el tema de la innovació educativa, al voltant d’aquest debat sorgeix una pregunta: innovar, per a què? Penso que la pregunta no és correcta, no comencem bé. I per diversos motius. En primer lloc, perquè les respostes a aquesta pregunta sonen ja a tòpiques, respostes de manual que caldria veure si tenen algun fonament. Així, apareixen respostes com aquestes: “estem al segle XXI”, “han aparegut nous escenaris educatius”, “és l’època de les noves tecnologies”, “els alumnes avui dia aprenen de manera diferent”, “és el moment de repensar les metodologies”, “hem d’aprendre competències per fer front als nous reptes de la societat del futur”… En conjunt, són respostes que eliminen la pedagogia del debat educatiu i se centren en la recerca dels recursos o de les metodologies més innovadores que justifiquin la necessitat d’obtenir-les i utilitzar-les a les aules.
En segon terme, sembla que la resposta n’obligui a pensar en la innovació com a meta, com a fita. Cal innovar com sigui, és la fi que justificarà tot, que ens convertirà en millors professors i en centres més preparats per a aquests “nous escenaris educatius”. Quasi ens obliga a arribar a ella com sigui, per sobre de qualsevol obstacle! I tot plegat sense cap necessitat pedagògica aparent!
Com a tercer motiu, cal tenir en compte el corrent innovador que ha impregnat l’educació a Catalunya. Com comentava anteriorment, el debat de la innovació s’ha portat a un extrem gairebé quadriller, creant grupuscles, moviments proinnovació que no mostren la seva intenció última. Això ha provocat converses tenses a les aules, als claustres i a tot l’ecosistema educatiu. Tot i que el més fascinant és que s’ha provocat també una dèria per formar part del “canvi”. Tothom hi vol participar. Però s’ha exclusivitzat l’accés a la innovació i, d’aquesta manera, s’ha tancat la porta a la regeneració pedagògica de tot el sistema educatiu, ja que ni tots els centres estan representats i molt menys, les universitats o la formació d’adults. A Catalunya, a més, s’ha mediatitzat molt tot aquest moviment regenerador, fet que origina un altre element de pressió més. Això, per descomptat, obliga a prendre part en la disjuntiva que han generat aquests “moviments de renovació pedagògica”: o innoves o no ets ningú. De cap manera es pot ballar segons el so d’aquests grups, ja que –com diu Joan Subirats a l’article Innovar en educación– “no todo el mundo quiere decir lo mismo cuando habla de innovación. Y también ha quedado claro, como siempre, que hay quienes ganan y hay quienes pierden en cada cambio generado”.
Així doncs, no es pot parlar d’innovació sense la veu i sense la participació activa de tots els implicats en això que anomenem educació (inclòs el desaparegut en aquest debat, el departament d’Ensenyament com a òrgan polític). No podem, doncs, començar la casa per la teulada. I molt menys no podem iniciar un debat amb la pregunta anterior (innovar per a què?) perquè oblida completament el més essencial de l’educació: l’alumne.
En l’àmbit de l’educació d’adults, els alumnes d’aquests centres tornen al camí de l’aprenentatge per assolir objectius diversos: per obtenir un títol, per ampliar els coneixements, per socialitzar-se o, també, per passar l’estona. A més, tots hi arriben amb una motxilla carregada de sabers diversos, adquirits amb formacions i metodologies diferents. A tota aquesta diversitat cal afegir que cada alumne té una relació amb l’ensenyament personal i intransferible. I, sobretot, té expectatives posades en la formació que comença. Per tant, quan els professors vulguin desenvolupar metodologies innovadores a l’educació d’adults, han de tenir molt en compte aquestes casuístiques. Aquesta realitat obliga al fet que, si es vol produir innovació significativa, innovació conscient, s’han de tenir en compte tres factors imprescindibles: diàleg, democràcia i necessitat:
– Cal diàleg per parlar amb els alumnes, escoltar-los, conèixer no només el seu expedient acadèmic, també les seves històries de vida, el seu bagatge escolar i formatiu, el seu entorn social, etc.;
– Cal democràcia per generar un aprenentatge responsable, implicant els alumnes en totes les fases d’aquest procés formatiu. Sí, inclosa l’avaluació. S’han de crear espais per compartir opinions, on es parli de com volem aprendre, del que motiva als alumnes, … Des d’aquesta perspectiva podrem crear vincles pedagògics amb els alumnes i lligar-los amb la societat que els envolta. Es necessiten alumnes actius que aportin coneixement no només per al futur acadèmic, sinó per al futur del seu entorn;
– Cal que hi hagi necessitat. No s’ha d’innovar perquè toca. ¿Per què els alumnes han de treballar “diferent” a l’aula? Això és innovar? No podem imposar la pedagogia a l’engròs. Contràriament a això, el diàleg i la democràcia haurien acostar-nos als alumnes per trobar allò que ens uneix amb ells pedagògicament. La innovació a l’educació d’adults no va d’imposar uns mètodes ni de discriminar-ne d’altres, va d’adquirir coneixements, d’assolir aprenentatges de manera eficaç. I si prèviament no establim ponts pedagògics amb els alumnes, els costarà encara més arribar-hi.
Per tant, la pregunta que cal formular-se és: innovar, per a qui? I la resposta és més que evident: hem d’innovar per a l’alumne. Ara, el repte és respondre a una altra qüestió: i com ho farem, això d’innovar? Si tenim clar a qui va dirigida la millora pedagògica, sabrem escollir metodologies que facilitin l’aprenentatge. Una facilitació, per cert, que ha de sorgir de la vinculació pedagògica. I aquest és l’element clau per al desenvolupament de processos innovadors a l’educació d’adults. El binomi professor-alumne ha de servir per copsar interessos educatius, tarannàs, punts forts i febles, trajectòries acadèmiques, il·lusions, etc. El professor que vulgui ser innovador ha de saber transformar aquesta informació en propostes metodològiques que aprofitin les característiques dels alumnes i els permeti assolir aquells objectius que es proposaven. I, a més, que els faci conscients i responsables del seu aprenentatge, sense deixar de banda la creació del vincle amb la societat i amb el territori, l’adquisició de valors socials com ara la cohesió de grup, la proactivitat cap a l’entorn social, etc. I, és clar, també el foment de l’esperit crític.
En conclusió, la innovació en educació d’adults existeix. I pot aportar al debat general una mica de realisme. Atenció tothom! Necessitem rebaixar expectatives i tocar de peus a terra. La innovació educativa requereix una amplitud de mires pedagògica. I des de les experiències viscudes en la formació d’adults, cal utilitzar-la des de les singularitats dels nostres alumnes. Cal utilitzar-la per ajudar els nostres alumnes. Perquè si els espanta, malament. Però si els atreu, els produeix curiositat, els desperta el gust per aprendre sense adonar-se’n, llavors… Tampoc no estarem innovant. Estarem fent una cosa encara millor. Entendrem la innovació com a creació, com a oportunitat per acostar l’aprenentatge, transformarem el saber individual en un de col·lectiu, les diferències en èxits, i l’educació d’adults en quelcom proper i humà.
