“Si em dius fa 10 anys que els meus fills no anirien a l’escola et diria: ‘Estàs boja!’. Aleshores no sabia que hi havia tantes famílies fent unschooling, ni que existia allà fora un món d’opcions”. Parla la Laura Cazorla, advocada de 40 anys i mare d’una de les 4.000 famílies unschoolers que es calcula aproximadament que hi ha a Espanya (segons els membres de les principals associacions). Encara que el Lucas, de set anys, va anar a l’escola infantil dos cursos, abans de desescolaritzar-lo, la Manuela, de quatre, mai ha trepitjat un centre educatiu.
Tots dos són nens unschoolers, educats a casa. És un dir, perquè no paren de fer activitats extraescolars en diferents espais amb altres famílies, en grup, com el matí en què vam parlar amb la seva mare, mentre ells pasten pa amb altres nens. La Laura va decidir deixar de treballar quan va néixer la Manuela per passar més temps amb ells i l’unschooling va arribar de forma natural. En aquest temps va trencar amb la idea que l’única sortida és portar els nens a l’escola de nou a cinc i que la llibertat d’elecció de la família arriba només fins a la decisió sobre el millor centre. Avui, per a ella, l’unschooling no és només una forma d’educar els nens, més atenta a les seves necessitats, sinó una manera de viure.
¿’Homeschooling’ o ‘unschooling’?
Encara que moltes persones fan servir indistintament el terme homeschooling i unschooling, la diferència rau en això: mentre el primer se centra en l’acadèmic i pot ser que la família que opti per ell fins i tot importi el col·legi a casa, amb els seus temaris, els seus horaris, els seus llibres de text, encara que a un ritme adaptat; el segon, el ‘radical’ unschooling, es guia pels interessos del nen i no només en els estudis, també en altres àmbits: son, menjar… En línia amb la criança conscient. Uns pretenen ensenyar als nens i els altres, ajudar a aprendre, “activament involucrats però sense dirigir el seu aprenentatge”, explica la mare unschooler Yvonne Laborda. L’unschooling és un pas més, com reflecteix la mare unschooler, abans homeschooler, Lehla Eldridge a unschoolingthekids.com.
A la Laura no li importa, per exemple, si el seu fill no llegeix als set, encara que conegui l’abecedari: “Són nens que saben fer coses diferents en moments diferents. Ara el Lucas està més interessat pels números perquè li serveixen en els seus jocs: sap quant són 200 grams per a una recepta, o sumar 143 i 75 mentalment, o quants diners té en el compte del banc que ha volgut obrir… No em preocupa que no llegeixi, he vist com aprèn quan sorgeix l’interès”.
El seu és un perfil tipus: s’ha bolcat en un tipus de criança en auge en els països occidentals des de principis del segle XX i fins i tot ha deixat amb la seva parella la gran ciutat per un poble petit, més a prop de la natura i en connexió permanent amb la comunitat unschooler via grups de WhatsApp, Facebook, etc.: “Tenir una espècie de tribu i ajuntar-nos amb altres famílies que viuen això d’una altra manera és important”.
Cada família s’organitza com pot: un dels dos deixa de treballar (en el cas de la Laura, ella, tot i que no descarta tornar a la militància en una ONG quan passi un temps), o opta per la feina des de casa (La Yvonne, els primers vuit anys compaginava la feina amb la criança a casa, ara la seva parella l’ha suplantat), o treballen els dos, per torns.
Els motius
Casos com el de Laura o el de la Yvonne, enquadrats en el post feminisme lligat a la criança natural, del qual ella és una cara visible, expliquen en part l’auge del moviment en els últims anys (la xifra de famílies s’ha duplicat des del 2013). Mare de tres fills de 8, 10 i 12 anys, terapeuta i escriptora (amb el seu llibre Donar veu al nen a punt de publicar-se) els plantejaments de la Yvonne xoquen de ple amb els de l’escola tradicional.
I precisament aquesta connexió cada vegada més forta amb la criança respectuosa i amb afecció dóna a l’unschooling d’aquí un toc diferent al dels EUA, el país on més ha proliferat, en molts casos lligat a la religió, a la concepció de l’educació dels fills com una obligació divina que no es pot delegar. Encara que a Espanya existeixen els Cristians Evangèlics Estudiant a Casa, és una via minoritària.
Al costat de les famílies per a qui l’unschooling és l’evolució natural d’una criança que implica el collit (dormir amb els fills), la lactància a demanda o el respecte als processos de cada nen, estan aquelles altres que han decidit desescolaritzar per problemes amb l’escola (assetjament escolar, dificultats d’integració, altes capacitats, intel·ligències diferents…), també a l’alça.
Educadors que desescolaritzen
No és estrany tampoc que siguin mestres desencantats amb el sistema. Com la Yvonne, que després de 15 anys com a professora d’anglès de nens, adolescents i adults, es queda embarassada, abandona la docència i decideix que el que vol per als seus fills és “que aprenguin de manera autònoma el que els interessa, i que per això no necessiten un col·legi, el necessitem els adults per deixar els nens quan estem treballant “.
També és el cas de Candela (nom fictici), mare d’un adolescent de 15 anys actualment escolaritzat en 4t d’ESO, però unschooler fins fa un any. Llavors ella, professora de física, va tornar a fer classe en un centre concertat i ell ho va trepitjar per primera vegada: “Volia estudiar una enginyeria i tenia la sensació que els seus amics estudiaven molt més, que li tiraven moltes més hores, i vam optar per l’escolarització. A la primera avaluació va suspendre quatre assignatures… Fins que va aprendre a fer exàmens”. “Em va semblar una bona idea, però aviat vaig descobrir que no ho havia estat tant”, analitza ell. “Veig molt repetitiu, avorrit i frustrant estar assegut tota l’estona escoltant sense fer res, mirant a la paret, penso que no aprenc el que he d’aprendre i, com tots, em disperso a classe, per tant he d’estudiar després. Li dedico més hores i els resultats són més pobres”.
El millor de tots dos mons
Si per alguna cosa es caracteritza el moviment unschooling, és per la diversitat que agrupa. Dins hi ha els travelling o world schoolers, que eduquen els seus fills en periples al voltant del món, un fenomen molt implantat també als EUA i aquí relativament desconegut, encara que existeixen webs com familiasenruta.com, o els flexischoolers, que passen part del temps educant-se en casa i banda, a l’escola.
“És una fórmula interessant, tant per als nens més petits com per als adolescents, per alliberar-los una mica. Al Regne Unit funciona bastant bé i permet que els homeschoolers que paguen impostos destinats a un sistema educatiu que no fan servir puguin recórrer a ell”, explica la investigadora Madalen Goiria. S’estableix un contracte família-escola i, per exemple, els pares que tenen les tardes lliures poden fer-se càrrec de les matèries que s’imparteixen aquestes hores (després l’alumne passarà els exàmens, com la resta), o pot ser que el nen homeschooler acudeixi a l’escola de bàsquet del centre, o als tallers de química…
També per a Javier Bronchalo, especialitzat en e-learning, el flexischooling amb suport en línia és una via que convé estudiar, i apunta que en alguns llocs, com a Catalunya, ja s’estan començant a analitzar les possibles sinergies entre el moviment homeschooler i les escoles alternatives o lliures, que també han experimentat un gran auge en els últims anys, com una via cap a la futura legalització.
Una aliança també necessària per a l’Yvonne, que apunta que a la seva tribu de mares conscients un 60% escolaritza i un 40%, no. El mateix es percep en la principal associació del sector, l’Associació per a la Lliure Educació (ALE): no tots els seus membres eduquen a casa, també hi ha simpatitzants, i en les seves trobades estivals no es parla només d’homeschooling, sinó d’alternatives educatives. Una cosa similar ha experimentat l’advocada Laura Mascaró, vinculada a la Plataforma per la Llibertat Educativa, en els seus tallers de desescolarització interior, als quals acudeixen “no només famílies que es plantegen fer el pas, sinó altres que volen descobrir una altra manera de veure les coses, de personalitzar l’educació, i professors”.
D’alguna manera, per a Madalen Goiria, coautora amb Mascaró de la guia ’10 preguntes que es planteja qui està el homeschool‘ la major visibilitat de l’unschooling ha anat de la mà de la gran vistositat que han adquirit els projectes educatius alternatius, “amb interès a Waldorf, Montessori, més amables, més d’estar al carrer, de jugar, no d’esquadra, cartabó i pupitre, potser perquè, legalment parlant, una família que porta els seus fills a un centre no homologat computa també com absentista”.
Són opcions que han adquirit una gran repercussió de la mà de documentals com ‘L’educació prohibida‘ o ‘Enséñame pero bonito‘ i que apareixen també a ‘Educació a la carta‘ de Laura Mascaró. Diana de Horna, psicòloga social, al capdavant de estonoesunaescuela.org, que a la primavera estrenarà un documental després d’un periple a pedals amb la seva parella, Diego, i la seva filla, Jara, a la recerca d’altres sistemes educatius arreu del món, considera que “hi ha molta convergència en ideologia i objectius entre el moviment de les escoles lliures i les famílies que opten pel homeschooling perquè consideren que la millor opció és el contacte directe amb els nens i nenes”.
En el seu cas, no són homeschoolers perquè la Jara encara no ha complert els sis anys, l’edat legal a la qual comença l’escolarització, i no han decidit encara si anirà a una escola, però senten certa afinitat: “Percebo que cada vegada més famílies que s’ho plantegen, perquè hi ha més informació i més sensibilitat cap a les necessitats de la infància i una reacció contra la voràgine al voltant d’aquesta etapa d’una banda en l’educatiu, forçant l’adquisició d’aprenentatges i continguts com més aviat millor i, d’altra, en la comercialització de la infància”.
Què diu la llei?
Al contrari del que passa als Estats Units, Austràlia, Canadà, Nova Zelanda, Regne Unit, Irlanda, França, Itàlia, Bèlgica o Portugal, a Espanya el homeschooling no és legal. L’educació institucionalitzada, entre els 6 i els 16 anys, equival a escolarització. No existeixen fórmules com el permís per educar a casa com a Itàlia, on els pares han d’acreditar uns coneixements acadèmics i una estabilitat econòmica, o els exàmens específics a França i els EUA, ni inspectors que acudeixin a les cases.
El fet que el fenomen no aparegui reflectit en l’ordenament jurídic és complicat sobretot per a famílies que desescolaritzen, no tant per a les que mai han escolaritzat (no sol haver-hi denúncies a serveis socials i, d’aquestes, molt poques prosperen), i una vella reivindicació del moviment, tot i que tampoc hi ha unanimitat al respecte. Per Yvonne Laborda, “La legalització seria l’ideal, però des del respecte, no des del control. S’hauria de dur un registre dels nens desescolaritzats que estan en situació d’abandonament, però també dels que eduquem a casa: que vinguin a parlar amb nosaltres, quins projectes fem, si participem en associacions… Però sense pressió, sense exàmens, que és un dels motius pels quals no van a l’escola… Una altra cosa és quan tinguin 16 anys i vulguin el títol o anar a la Universitat, aquí sí que és normal que passin els seus exàmens, però amb sis, set, vuit anys hauria de respectar-se el seu ritme”.
De moment, les escletxes s’han limitat a un breu lapse en què el protocol d’absentisme de Barcelona va distingir entre aquest i el homeschooling, de 2009 a 2012, “però sense una norma d’acompanyament que expliqués en què consistia, donant per fet que l’Administració el coneix”, explica Goiria, hi ha una norma al País Basc, anomenada Valora, que permet certes excepcions,” encara que tampoc està molt clara”. Mentrestant, a les Balears, els protocols d’absentisme s’han endurit, i han estat relativament freqüents les circulars internes de la Conselleria d’Educació d’Andalusia per posar-hi límit. Però, en general, i a l’espera que aquest fenomen, recolzat per gurus com Sandra Dodd, John Holt o John Taylor Gatto, sigui reconegut, no hi ha una comunitat autònoma millor que una altra per educar en família i Espanya segueix sense ser país per homeschoolers.
