“No sabíem com tractar amb infants amb discapacitat, hem anat aprenent amb la pràctica, anant amb compte, tenint una mínima idea d’amb qui estàs tractant i vigilant l’ús de la paraula”. El que parla és Diego Dunjó, l’entrenador de rugbi del Barcelona Universitari Club (BUC). Aquest és l’únic equip a Catalunya d’aquest esport on juguen conjuntament nens amb i sense discapacitat intel·lectual o, com ells ho anomenen, “amb diferents capacitats”. La política del club està orientada a la inclusió social amb l’objectiu que persones de diferents capacitats puguin divertir-se fent esport. Segons explica Dunjó, la iniciativa va sorgir quan, en un centre d’educació especial, van demanar als alumnes que anomenessin un amic fora del centre i ningú va saber què respondre.
L’associació Down Catalunya va ser la primera entitat que va obrir les portes a aquest club, ara fa tres anys. “Vam fer una primera trobada, allà s’hi van sumar 5 persones, i com que no teníem prou gent per fer un equip inclusiu, els vam dir que participessin a l’escola de rugbi ordinari i de mica en mica s’ha anat sumant gent i entitats interessades” recorda Dunjó. És per això que en aquest equip de la Foixarda, als peus de Montjuïc (Barcelona), hi ha dos equips: Habilitats Mixtes i l’Ordinari. Al primer, només hi juguen nens amb algun tipus de discapacitat intel·lectual; al segon, es barregen infants de tot tipus, assegurant així una plena inclusió.
Per aconseguir-ho, explica l’entrenador, busquen “una manera on tothom participi”. El monitor ha d’assegurar-se –a través de la dinamització– que tothom participi activament”. Per assegurar-se que això es compleix, cal que els enfrontaments de rugbi siguin equitatius: “Si com a facilitador intento vulnerar la defensa pel lloc on hi ha una persona amb discapacitat que està diferenciada, físicament o cognitivament, l’àrbitre no m’ho permet. Estic obligat a passar-li a una persona que sigui mínimament de la meva condició. Això obliga que, durant els entrenaments, els facilitadors hàgim de participar amb ells”.
El Martí Saura té 16 anys i en fa 2 que juga a rugbi al club. “És molt divertit, m’agrada molt. Corro, fem ‘passes’, entrenem, em canso, però és divertit. Habitualment estem entrenant, però després, al final, fem partits, però uns contra uns altres, fem dos grups” explica. Això es deu al fet que, en ser l’únic equip a Catalunya amb aquestes característiques, es troben amb una dificultat: no poden competir. Tot i això, a Vitòria hi ha un altre equip inclusiu amb el qual poden fer “trobades”. Moltes famílies amb fills sense cap discapacitat es van mostrar, en un primer moment, preocupades i amb dubtes sobre si els seus fills progressarien en el seu nivell de rugbi. Davant d’això, Dunjó respon, convençut, que no només no els ha afectat en res sinó que els ha donat una visió molt més oberta de com participar i jugar.
La família juga un paper clau en l’educació global de l’infant. “Cal reunir-se amb la família de l’infant i fer xarxa amb tots els agents educatius de l’entorn de l’infant, amb la idea de crear algun marc d’actuació conjunt a l’hora d’oferir una resposta educativa” assegura Dani Costa, responsable del projecte d’inclusió i diversitat d’Esplac. Segons ell, fer xarxa els permet poder actuar de forma holística i global en l’educació i atenció a l’infant en qüestió.
El primer pas: Reflexió i formació
Tot i que la majoria de vegades sí que hi ha una vocació per atendre infants amb necessitats educatives especials (NEE) a entitats com els esplais o els caus, moltes vegades cal preguntar-se si el centre està capacitat o no per assumir-ho. “Cal una autoreflexió com a grup”, apunta el portaveu de la Fundació Pere Tarrés, Albert Riu. Serà, una vegada feta aquesta reflexió, quan el grup estarà preparat per fer un pas més i formar-se. “Les formacions sobre infants amb NEE són un tema recurrent” explica; tot i això, la majoria de vegades es fan formacions generalistes i això “és un error”. Segons Riu, el grup de monitors necessita una atenció “més personalitzada”, ja que “cada infant és un món” i per tant el que serveix per un infant pot no servir per un altre.
La Fundació Pere Tarrés compta amb una sèrie de recursos pels monitors que treballen amb infants amb NEE. Riu, remarca però, que primer cal “tenir un esplai prou fort i preparat, amb qualitat, i que transmeti la suficient confiança a les famílies perquè apuntin als seus fills i filles a l’entitat”. El grup ha de ser conscient que hi ha una persona amb discapacitat, però l’objectiu final sempre ha de ser que aquesta persona sigui el màxim d’autònoma possible.
Caus i esplais a favor de la inclusió
Les principals entitats d’educació en el lleure, pel que fa a caus i esplais, com ara, entre d’altres, Esplais Catalans (Esplac), Minyons Escoltes i Guies de Catalunya (MEG) o Escoltes Catalans (EC) també aposten per un lleure inclusiu. “Volem oferir eines, recursos, mètodes i dinàmiques que ajudin a fer l’esplai més inclusiu”, explica Dani Costa des d’Esplac. Tot i això, reconeix que “ser inclusius no sempre és fàcil” i que els manquen alguns recursos. Quan un infant amb Síndrome de Down truca a l’entitat, des d’Esplac s’aconsella a l’esplai que es formin en temes d’inclusió i atenció a la diversitat funcional. Remarquen, també, que és imprescindible fer xarxa amb tots els agents educatius de l’entorn de l’infant, amb la idea de crear un marc d’actuació conjunt a l’hora d’oferir una resposta educativa. Per això aposten per crear sinèrgies entre famíla, escola i entorn de l’infant.
La idea de treballar en xarxa és compartida per Júlia Marín, membre de l’equip de Necessitats Educatives Especials de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya. “L’infant té una família i una escola que el coneixen; escoltem-los i aprenem d’ells”, aconsella Marín. “Quan un monitor voluntari ens truca treballem amb ells perquè se sentin forts i perdin la por i tinguin recursos per fer front a la situació” explica. Segons ella, el cau o l’esplai són llocs “on obrir-se, guanyar autonomia i compartir la vida amb nens i nenes amb habilitats diferents, per això cal que siguin els companys els qui s’ajudin entre ells”. Tot i això, un dels principals problemes que es troben és que sovint no tenen els recursos suficients, com ara el suport individualitzat que es necessita en alguns casos, ja que tots els monitors són voluntaris. És per això que valora que “hi ha consciència de la importància del lleure inclusiu, però no sempre és fàcil de dur a terme”.
A Escoltes Catalans tenen un projecte similar: un equip de suport a la diversitat funcional. “Ens encarreguem d’oferir formació continuada als agrupaments, assessorament psicopedagògic en casos concrets a equip de caps i impulsem dos projectes respecte a la diversitat, ‘Un escoltisme per a tothom’ i ‘Els CampaNEEs'”, explica Oriol Garcia. També han creat un web amb recursos pels monitors.
