Sota un títol com el que encapçala aquest article podria parlar-se de moltes coses diferents. Per exemple, sobre el tipus d’educació que defensen –i apliquen quan arriben al poder– els corrents polítics populistes. Però una altra qüestió que es podria plantejar podria consistir en veure quina es l’educació que facilita que un partit o una candidatura populista accedeixi al poder. Ambdues qüestions -i també unes quantes més que s’hi podrien afegir a base de cercar possibles relacions entre educació i populisme– són certament complexes; entre altres motius, pel fet que tampoc tots els populismes ni són ni han estat el mateix: uns són de dretes i uns altres d’esquerres; n’hi ha que fructifiquen en països rics i altres en països pobres, etc., etc.
Però és clar que no se’ns hagués acudit escriure ara sobre populisme –ni el Diari de l’Educació ens hauria proposat un article sobre aquest tema– si Donald Trump no hagués guanyat les eleccions a la presidència dels Estats Units. Per tant, el que farem serà centrar-nos només en el cas del nou president nord-americà. I encara limitarem més el contingut de l’article: ens referirem tan sols a la segona qüestió que plantejàvem:[1] quina és l’educació que potser ha ajudat a que una opció populista com la de Trump tingués l’èxit que ha tingut? Ens referirem a tres possibles factors educatius complementaris.
El sistema educatiu per la part baixa: “Estimo a la gent amb un nivell educatiu baix”
Una de les característiques que s’atribueixen als populismes és la de que els seus líders fan plantejaments elementals que simplifiquen molt la realitat. I que ho fan a base d’un discurs més adreçat a mobilitzar les emocions i els sentiments que els arguments i el diàleg racional. Uns tipus d’anàlisi i de discurs que tenen més possibilitats d’arrelar entre els sectors de la població amb menys nivell educatiu. Segurament per això, amb la frase que encapçala aquest paràgraf, Donald Trump durant la campanya electoral declarava el seu amor per la gent amb pocs estudis. Aquesta frase, que s’ha fet famosa, la va pronunciar en un acte electoral a Nevada. I, en aquest mateix sentit, a Wisconsin, en el curs d’una xerrada amb estudiants universitaris, va reblar el clau dient: “Descobriran quan arribin a tenir molt èxit que la gent que els caurà millor serà aquella que ha tingut menys èxit que vostès. Perquè quan seguis a una taula amb ells, els pots explicar tot tipus d’històries meravelloses i t’escoltaran. Té sentit el que els dic? ¿Ok? Sempre cal estar envoltat de gent sense èxit perquè et respectaran. Ho entenen?”[2]
El sistema educatiu per la part alta
Amb tot, el triomf de Donald Trump no s’explica només amb el vot d’aquell sector de la població: un cert percentatge dels seus electors també té estudis superiors. En aquest cas, cal llavors preguntar-se en què han fallat aquests estudis? Semblava que els diferents nivells del sistema educatiu -i amb més raó les universitats que són les que s’encarreguen del nivell més alt-, entre altres funcions tenen també la d’educar per l’exercici d’una ciutadania democràtica i crítica; d’una ciutadania ben informada i capacitada per valorar les opcions polítiques que se li presenten, després de sotmetre-les a un examen racional. Una educació democràtica que hauria de promoure el desenvolupament de la consciència crítica per a que les persones puguin comprendre i avaluar concepcions competitives del que cal considerar com a bona vida, bona societat i, tanmateix, bon govern. És a dir, potenciar el caràcter democràtic o deliberatiu, entès -en paraules d’Amy Gutmann-[3] com el fet de tenir molta cura amb els processos de presa de decisions, debaten les raons a favor i en contra de qualsevol proposta o mesura. Potser si les universitats nord-americanes haguessin acomplert satisfactòriament aquesta funció, Trump hauria tingut alguns vots menys i no hauria arribat a la Casablanca. Però ja fa temps que alguns intel·lectuals crítics d’aquell país, tant de l’àmbit de l’educació com de la filosofia i la cultura en general -com és el cas d’Henry Giroux, Noam Chomsky i Marta Nussbaum per posar només tres exemples-, ens alerten sobre la deriva de l’educació superior als Estats Units.[4] Per aquests autors, el predomini creixent de una visió neoliberal en la configuració de l’ensenyament universitari, que el concep fonamentalment com a una formació especialitzada de caràcter tècnic i orientada només a les necessitats del mercat laboral, posa en risc la qualitat democràtica i la formació integral de la persona. D’aquesta crisi del pensament crític en els llocs on, de forma privilegiada, s’hauria de conrear i estendre, segurament en va treure profit el ja president dels Estats Units.
I també fora del sistema educatiu: el fenomen de la post-veritat
Però de la manca d’educació per a una ciutadania democràtica, crítica, ben informada i deliberativa no se’n pot fer responsable únicament a la Universitat i a la resta del sistema educatiu formal. Trump també va guanyar perquè una part del que en diem educació informal el va ajudar i ell va saber beneficiar-se’n. Ens referim concretament a l’educació –bona o dolenta– que actualment circula i arriba a tantíssima gent per mitjà de les xarxes socials d’Internet, en el marc d’això que s’ha anomenat l’era de la post-veritat. És a dir, aquest fenomen que consisteix en que els fets objectius influeixen menys en la formació de l’opinió pública que les crides a les emocions i les creences personals. No deu ser casualitat que populisme i post-veritat hagin estat proclamades paraules de l’any 2016.[5]
Ja se sap que la manca d’educació gairebé sempre juga a favor dels populismes; i, per tant, d’aquesta se n’ha aprofitat Trump. Però, com dèiem, també hi deu haver ajudat el fet que el sistema educatiu (Universitat inclosa), amb les armes que se li suposen més pròpies –la cultura, el conreu de la raó, la contrastació dels fets, la deliberació crítica…– no hagi sabut contrarestar l’eclosió d’aquesta era de la post-veritat.
Dèiem al principi que la relació entre el populisme de Trump i l’educació podia omplir-se de contingut tractant, entre d’altres, dues qüestions diferents: quina és l’educació que ell propugna pel seu país; i quina és l’educació del seu país que ha contribuït al seu èxit en la carrera presidencial. En aquest article hem triat parlar d’aquesta segona. Però ara veiem que les respostes a aquestes dues qüestions possiblement –i desgraciadament– no siguin gaire diferents. Si el populisme de Trump ha sortit reforçat pels sectors socials amb pocs estudis, sembla que allò que cal esperar és que la igualtat d’oportunitats educatives i l’augment del nivell educatiu dels sectors més desfavorits no seran precisament prioritats del seu mandat. Si el nou president s’estima tant com diu als que s’han quedat a la part baixa de la piràmide educativa el que segurament li demana el cos no és reduir aquesta base sinó més aviat ampliar-la, no fos cas que s’anés quedant sense gent a la que poder estimar. Ja no ens resta espai per mostrar-ho i argumentar-ho, però si analitzéssim els escassos continguts de política educativa que Trump ha presentat en la campanya veuríem que justament en les seves propostes (reedició de les clàssiques privatitzadores del neoliberalisme) no hi destaquen precisament les mesures igualitàries i la promoció dels sectors populars.
I voldríem acabar amb un missatge encoratjador, tot i el creixement progressiu del populisme durant aquests últims anys també a Europa. Un populisme que ara per ara s’associa a la dreta xenòfoba francesa, britànica o holandesa, i que fa pensar que trobarà en el nou escenari polític nord-americà un aliat per continuar expandint-se. Tenim en la motxilla pedagògica un bon nombre de propostes i realitzacions amb les que es pot plantar cara a populismes com aquests. De les moltes que es podrien esmentar, citem-ne només tres -ja clàssiques i molt ben conegudes- que tot i ser força diferents entre elles, comparteixen la gran virtut de no ser gens populistes, tot haver-se focalitzat, de forma molt explícita i decidida, en els sectors populars de la societat: aquella petita escola de Barbiana creada per Lorenzo Milani; el moviment per una escola popular del gran pedagog Celestí Freinet; i la pedagogia concientitzadora de Paulo Freire. Qualsevol d’aquestes tres pedagogies, populars però no populistes, podria servir com a antídot eficaç al populisme del que hem parlat en aquest article.
Ana Ayuste i Jaume Trilla són professors de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona
[1] La primera qüestió la tractada molt bé Antoni Tort en un article recent: Vents de l’Oest: Trump i Educació. Perspectiva Escolar, nº 391, Gener-Febrer, 2017, pp. 71-72.
[2] Carlin, John, “Trump: Hay que rodearse de gente sin éxito'”, El País, 31-03-2013. http://internacional.elpais.com/internacional/2016/03/31/actualidad/1459439180_167823.html
[3] Gutmann, A. 2001. La educación democrática. Barcelona: Paidós.
[4] Giroux, H. 2003. Pedagogía y política de la esperanza. Buenos Aires: Amorrortu; Chomsky, N. 2006. Sobre Democracia y Educación. Vol. 2, Barcelona: Paidós; Nussbaum, M. 2010. Sin fines de lucro. Por qué la democracia necesita las humanidades. Madrid: Katz.
[5] La primera per Fundeu BBVA; i la segona per Oxford Dictionary.
