La Yanire és la veu que està a l’altra banda quan un nen o nena que pateix assetjament escolar truca al telèfon de la Fundació ANAR demanant ajuda. Fa sis anys que despenja l’aparell i escolta els menors que escullen aquesta via per trencar la barrera de la por i explicar el que els passa. També truquen moltes famílies, sobretot mares que, diu la psicòloga, “pateixen les mateixes seqüeles que les víctimes”.
Aquest recurs està en marxa des de 1994 i des de novembre funciona simultàniament al que ha posat en marxa el Ministeri d’Educació amb la mateixa finalitat. ANAR funciona com un primer tallafocs per escoltar i orientar, “però no pretenem fer teràpia perquè això no es fa per telèfon”, assegura la psicòloga.
Què es troba quan despenja el telèfon?
Em trobo nens i nenes que fa molt temps que pateixen, amb tristesa i angoixa. Normalment la situació porta allargant-se un temps, no és recent. També famílies o amics de les víctimes. Molts ens diuen que no poden més i estan desorientats sobre què poden o han de fer. Per ells és un pas gegant perquè s’estan decidint a explicar una cosa que els afecta molt a una persona adulta que no coneixen de res.
Els costa explicar-ho?
A molts, sí. De fet, és molt comú que facin un primer acostament per veure què passa, explorar què és això del telèfon. I després tornen a trucar temps més tard. Nosaltres fem informes de tots els casos, encara que no els identifiquem, perquè ni tan sols ens apareix el número des del qual truquen, perquè si tornen a contactar-nos no tinguin la sensació que han de començar a explicar-ho de zero.
Cada cas és un món i requereix una valoració que fem en equip. No podríem orientar un nen a fer un pas si no sabem si a casa està protegit, si els seus pares poden fer passos davant el centre, si tenen un profe amb el qual hi ha confiança. Anem dirigint les preguntes i, en funció del que ens expliquen, donem prioritat a un aspecte o un altre, sempre amb preguntes obertes.
I com es respon a un menor devastat per l’assetjament?
Som un equip de psicòlegs que ens hem format per això. El més important, crec, és la calidesa en el to de la veu per generar un ambient de confiança. Intentem que la persona es vagi sentint còmoda i es prengui tot el temps que necessita per explicar el que vulgui explicar, respectant els seus silencis i gestionant les preguntes, respectant els seus ritmes.
Se senten culpables?
Normalment tenen l’autoestima baixa i moltes inseguretats. Intentem dotar-los de recursos per enfortir-se i que entenguin que el que els passa no és culpa seva. Reforçar que si s’està sentint trist, ha fet molt bé d’explicar-ho. A vegades ens toca contenir-los.
Només escolten o també intervenen i avisen a qui correspongui?
La nostra acció es basa sobretot en escoltar i dirigir, explicar-los on poden acudir. Tenim diversos nivells d’intervenció: el primer és l’exploració i la recerca de suports en l’entorn del menor, que és fonamental; el segon, si s’arriba a ell, la derivació al nostre departament de recursos socials i jurídics; el tercer, si no hi ha suports o en casos molt greus, intervenim amb serveis socials o de protecció del menor. En qualsevol cas, res és un ‘abc’. Orientem tant com podem i empoderem, però no estem aquí per substituir una teràpia presencial.
Truquen moltes mares i pares?
Sí, hi ha un telèfon per a adults i truquen sobretot mares. Però també avis o amics. Per a tots ells és molt dolorós portar els fills a un centre escolar i que els estiguin assetjant. Quan troben algú que els orienta, els tranquil·litza. Però hi ha seqüeles; de fet, hi detectem les mateixes que tenen els nens i nenes: tristesa, ansietat, angoixa, inseguretat… Trobem famílies molt preocupades que en molts casos no se senten recolzades pel centre escolar dels seus fills. Ho viuen des d’aquesta perspectiva de: “El meu fill està patint i no es fa res”. Amb frustració.
Ha atès famílies d’assetjadors?
Sí, també. Pares o mares d’adolescents sancionats per assetjament. Al final, s’estan comportant de manera agressiva per algun motiu. Si utilitzen la violència com a recursos, intentem indagar, amb ells, per què. Per què no pot posar-se al lloc de la persona a la qual fa patir. I sempre els redirigim a professionals específics perquè puguin treballar amb ells.
Avui rep més trucades que fa sis anys?
Moltíssimes més.
Hi ha més assetjament o és més visible?
No sé si hi ha més assetjament, però sí que quan no li poses nom a alguna cosa, si no saps que t’està passant a tu, li restes importància a la violència. Al final això fa que no demanis ajuda. Donar-ho a conèixer, que la gent sàpiga de què estem parlant i sàpiga les seves característiques, t’ajuda a identificar-lo si el vius o si el veus en el teu entorn.
S’està començant a trencar el silenci?
L’últim informe que hem fet amb la mostra dels casos que ens arriben a través del telèfon diu que sí, però això és només una mostra. No extrapolable a tot. Amb el que hem pogut analitzar, veiem, i així ho percebem també les persones que agafem el telèfon, que els amics i companys de la víctima d’assetjament reaccionen més. I el paper dels espectadors és importantíssim.
En el seu últim estudi, ANAR diu que els casos que s’han atès són més greus i afecten nens més petits.
Tornem al tema de la mostra. És el que hem vist pel que coneixem i sí que tenim aquesta percepció que hi ha més violència física. Encara que el més recurrent segueixen sent els insults, les humiliacions… A classe i a través de les xarxes, el que provoca que no només pateixi en l’entorn escolar sinó també fora. I això complica les coses.
