Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Alike
Dirigit per Daniel Martínez Lara i Rafa Cano Méndez, aquest treball va guanyar un premi Goya el 2016 al millor curtmetratge d’animació. Des de llavors, pot veure’s de manera lliure a Internet, als canals de Vimeo i Youtube, on acumula més de 5 milions de reproduccions. Una popularitat que és del tot merescuda: aquesta petita joia de l’animació desprèn genialitat i bellesa. Conjumina diversos ingredients que la converteixen en una obra brillant: destresa en la seva execució, sensibilitat en la presentació dels personatges i lucidesa en la seva mirada crítica al sistema educatiu.
L’actualitat educativa està marcada per un debat continu sobre el concepte d’innovació. S’ha posat sobre la taula que l’escola actual emmalalteix de creativitat i que els canvis educatius que actualment s’estan gestant han d’encaminar-se cap a un model d’aula que deixi més espai a la lliure creació i imaginació del nen. A través de la història de Copi, un oficinista que viu en una ciutat grisa poblada d’anodins habitants, i el seu fill Paste, un nen alegre i sensible a la música i a l’art, s’exposa de manera clara i comprensible per a tots els públics, en tan sols vuit minuts, per què és fonamental i urgent el canvi en aquesta direcció als currículums escolars.
Per Martínez Lara, “l’educació infantil per a nens menors de 7 anys està excessivament centrada en el currículum (lectura, escriptura i anglès); aquests coneixements són molt importants, però potser a aquesta edat haurien d’estar aprenent a ser creatius, com viure en grup i altres valors més necessaris que saber els nombres en anglès”. El realitzador planteja una “reflexió sense voler adoctrinar” no només sobre el paper de l’escola, sinó també sobre la tasca dels progenitors. “Quan et converteixes en pare, et planteges si hauries d’atrevir-te a no fer el que la societat imposa. Per al teu fill el realment necessari és saber que hi ha algú a l’altre costat que li entén”.
El cassó de Lorenzo
Ser diferent no té per què significar quelcom de negatiu. Al contrari, pot ser una font d’avantatges i oportunitats per créixer. Aquest missatge tan positiu es desprèn del curt El cazo de Lorenzo (La petite casserole d’Anatole) dirigit el 2014 pel realitzador francès Éric Montchaud i basat en el popular llibre d’Isabelle Carrier del mateix nom, que ha obtingut molts premis a festivals internacionals i una nominació als premis César.
La història es construeix a partir d’una metàfora: el petit protagonista, Lorenzo, té una peculiaritat, sempre carrega amb un cassó que un dia li va caure del cel sense motiu aparent. A causa d’aquesta característica, Lorenzo ha d’esforçar-se molt més per poder fer el que els altres realitzen de manera habitual, i a més acostuma a ser motiu de burla, la qual cosa li provoca un fort malestar. Un dia opta per amagar-se de tots, però aconsegueix superar el seu dolor gràcies a la presència d’una persona amiga, que li ajudarà a potenciar les seves qualitats i li mostrarà la manera de viure amb el cassó sense que això li resulti una gran molèstia. Una obra que pot donar peu a debats molt interessants amb els alumnes en els quals parlar de qüestions com la inclusió o la diversitat.
Espace
“A l’hora del pati els nens dels cursos de Primària juguen a futbol a la pista gran mentre que les nenes, a les quals els encanta jugar amb les criatures petites, es queden a la zona de jocs d’Infantil”. Vaig escoltar aquesta afirmació en unes recents jornades de portes obertes d’una escola de Barcelona. Va ser pronunciada de manera innocent, com una jovial anècdota, per una mestra que ensenyava la seva escola a les famílies dels futurs alumnes de P3, però podia haver estat pronunciada per qualsevol altra mestra o mestre a qualsevol altre lloc.
Molts voldríem que educar en la igualtat a l’escola actual signifiqués que afirmacions com aquestes, pronunciades una vegada i una altra, no ens resultessin innocents. Voldríem que ens grinyolessin. Perquè l’espai de joc també educa. I això és quelcom que molts nens i nenes ja saben. Una d’elles és la protagonista del curtmetratge documental Espace (espai), dirigit per la realitzadora francesa Eléonor Gilbert el 2014. La petita té molt clar que hi ha un aspecte que en el seu col·legi mereix millorar. Amb l’ajuda d’un croquis, ens explica com es reparteixen l’espai i els jocs entre nens i nenes al pati, i de quina manera tot això li va a suposar un problema diàriament. Malgrat haver-ho intentat diverses vegades, la nena no va a trobar solució alguna a aquest problema, que passa totalment desapercebut pels altres; ni els nens ni els adults semblen sentir-se concernits.
El viatge de Said
Coke Riobóo, l’autor d’aquest curt, treballava com a músic i tècnic teatral fins que va descobrir l’animació amb una càmera de vídeo Súper 8 que li havien prestat, després de veure’s obligat, als trenta anys, a romandre tot un estiu a casa tancat sense diners perquè s’havia quedat a l’atur. Va començar gravant boles de plastilina que perseguien cigars, i l’esperit disbauxat que ja aflorava en aquests primers experiments l’ha acompanyat al llarg de la seva obra. El viatge de Said, rodat amb plastilina servint-se de la tècnica del stop motion, li va fer mereixedor d’un Goya el 2007 al millor curtmetratge d’animació.
Quan s’aborda el visionat d’aquest curtmetratge és important no perdre de vista el sentit de l’humor que acompanya l’obra de Riobóo. Ens parla d’immigració, d’històries molt dures que passen cada dia a banda i banda de l’Estret, de somnis truncats, de vides joves que cauen en el parany i l’engany, però ho fa des d’una perspectiva molt personal, mostrant un component kitsch, colorit i un xic canalla. En aules tan multiculturals com les actuals, aquest curt pot ser un bon punt de partida perquè els alumnes parlin sobre les seves pròpies experiències migratòries, i si les expectatives que tenien abans de venir es corresponen amb les vivències que després han experimentat.
El cérvol i la conilleta
Què passa quan els nostres millors amics canvien d’interessos o inquietuds? Podem seguir sent amics encara que se semblin menys a nosaltres? Una amistat es pot veure enriquida per la diversitat de punts de vista i enfocaments davant la vida? Qüestions com aquestes es plantegen en La conilleta i el cérvol (Rabbit and deer/ Nyuszi és Öz), un curtmetratge que aborda la complexitat de les relacions humanes d’una manera sofisticada, ja que es combinen diverses tècniques d’animació com el 2D, el 3D i l’stop motion, la qual cosa genera un original embolcall visual.
El curt relata la història d’una conilleta i un cérvol de paper que passen molt bons moments junts fins que el cérvol aconsegueix un cos de tres dimensions, la qual cosa els enfronta a nous dilemes. L’autor d’aquest treball realitzat el 2013 i premiat a festivals de mig món, el jove cineasta hongarès Péter Vácz, ha explicat que l’obra s’inspira en la seva mateixa experiència personal i en concret en una vella relació d’amistat i parella que va passar per diverses fases, ja que tots dos van evolucionar de maneres diferents.
