El psicòleg, educador i periodista Jaume Funes ha dedicat bona part de la vida a treballar amb adolescents. Va començar al 73, quan “l’adolescència encara no existia i li dèiem pubertat”, recorda. Aquesta experiència en una etapa complexa de la vida -tant, que de vegades assegura que preferiria ser “especialista en petita infància”-l’ha portat a esgotar en menys de 10 la primera edició del seu llibre ‘Estima’m quan menys ho mereixi…perquè és quan més ho necessito’.
I és que parlar d’adolescència és parlar de la infància però també de l’edat adulta. De contradiccions i de descobriments, de rebel·lia i de l’amor. Així, parlem de sexe i drogues, de noves tecnologies, influencers i, fins i tot, d’adoctrinament, en la mateixa conversa. Tot plegat, amb un únic fil conductor: l’adolescència.
Quan es parla d’adolescència hi ha molta gent que ja s’estressa: per què és una etapa tan convulsa, tant pels mateixos joves, com pels adults que els envolten?
Fa més de quaranta anys que treballo aquesta etapa vital: vaig començar l’any 73 del segle passat. He vist moltes adolescències, inclús quan aquestes no existien com a concepte universal fins les adolescències online que tenim avui. En aquests anys hi ha hagut molts canvis socials però sempre s’ha mantingut una constant: adults desconcertats. La primera reacció sempre és convertir el canvi en problema i tendim a construir el control. Però no es pot intentar posar barreres ni lleis a allò que és incontrolable.
La meva batalla com a professional sempre ha estat intentar que els adults aprenguin a mirar-se els adolescents. No puc dir que no generin problemes: jo mateix he viscut intensament l’època de l’heroïna i molts dels xavals amb els que he treballat ara són morts. Però no aportem res si enfoquem aquesta etapa vital des del conflicte: hem d’aprendre a ajudar unes persones que demanen ajuda, però no de la manera que nosaltres voldríem o entendríem. No són drogates ni delinqüents; primer de tot són adolescents que es compliquen, o no, la vida d’una determinada manera i que ens la compliquen, o no, a nosaltres.
Parles d’una època en la que no existia l’adolescència com a concepte universal, però joves en transició n’hi ha hagut sempre
Qualsevol professional de l’educació i la salut ha estudiat la pubertat i el canvi biològic i fisiològic que se’n deriva. Però no és només físic, sinó que està tremendament relacionat amb les condicions socials. La manera en com vivim la primera menstruació o el despertar sexual té a veure amb el context. Pensa en aquests canvis als anys seixanta i setanta, quan molts nanos no tenien temps d’observar i reflexionar sobre aquests canvis, sinó que havies d’ocupar-te de la casa, posar-te a treballar… La contemplació d’aquests canvis i, amb ells, la possibilitat de viure l’adolescència només era possible pels joves amb diners i recursos.
L’adolescència no pot ser sense oci, doncs?
És una etapa que va lligada al temps per a ser adolescent, un temps no dedicat a ser un subjecte productiu explotat pel treball. A més, també es caracteritza per unes dosis mínimes de consum perquè, a banda de contemplar l’adolescència, també has de consumir com a tal. La lògica psicològica de l’adolescència passa per sentir-se diferent, no voler ser una criatura ni tampoc un adult i un dels mecanismes per a sortir d’aquestes incerteses és identificar els qui són com tu i compartir la vivència en comunitat.
Aquesta conformació de grup es basa en comunions d’estil de vida que van des de les tribus urbanes als llenguatges, passant per les maneres de vestir, la música o la manera de vestir-se. Les construccions socials es fan a través de l’oci, que no hem de confondre amb temps de diversió, sinó simplement espais que no estan destinats al treball. I és que bona part dels mecanismes que els adults interpretem com a diversió, són simplement espais de relació. Un dels més tòpics és el botellot: els adolescents no s’ajunten per beure, sinó per relacionar-se en un espai en el que no hi ha adults.
Sempre que abordem aquesta pràctica des de la perspectiva de l’alcohol oblidem que és un mecanisme de relació. Així com el consum no és el més important d’aquestes trobades, tampoc no hem d’oblidar que ens trobem en una societat, precisament, de consum que aspira a fidelitzar adolescents. Igual que els partits polítics i les esglésies, el capitalisme intenta que els joves combreguin amb la seva manera de consumir i entendre el món. Perquè el consum relacionat a determinats estils de vida que es fan forts a partir de l’adolescència, després es fan molt difícils de canviar. El teu consum acaba definint-te, així que d’alguna manera, els adolescents acaben sent les grans víctimes del mercat.
Els adults tendim a magnificar els conflictes resultants de l’adolescència?
De vegades em veig com un digestòleg, que ajuda a pair adolescències difícils a famílies desconcertades. És viure amb una persona que et qüestiona contínuament, però és que els adults tampoc assumim que la major part de les nostres certeses són incerteses amb seguretats artificials. I en el fons ens consolem pensant que qui ens està qüestionant és una criatura que no saben el que diuen que saben i que se la fotran segur.
Però assumir això no vol dir deixar d’estar al seu costat. Al contrari, vol dir estar disposat a ensenyar a una persona que diu que ho sap tot -i que mai no reconeixerà que no sap quelcom- i aconseguir que aprenguin -malgrat no ho reconeguin- i que quan aprenguin mai no et donin les gràcies. La funció de l’adult ha d’estar darrera de les bambolines: ha de ser qui l’ajudi a construir preguntes per a buscar-ne les respostes. Però aquell qui vulgui dirigir la vida d’un adolescent haurà d’assumir massa conflictes.
Aquesta actitud requereix paciència que, en el seu defecte, se substitueix per autoritat. Què en penses de l’autoritat?
Els qui eduquen de manera sensata obliden el poder o l’autoritat, que seria l’equivalent al “t’aguantes, la vida és dura”, “mentre visquis a casa meva mano jo”, etcètera. El poder no és una eina, és un desastre, hem d’assumir que nosaltres i els nostres coneixements, valors i criteris, deixen de ser un referent quan els nens tenen 10 anys. A partir de llavors usar l’autoritat vol dir imposar, adoctrinar.
Més enllà de les manipulacions que pugui haver de les informacions, hem de saber que tots els poders aspiren a adoctrinar les noves generacions per a que pensin d’una determinada manera. No els hem de tancar la porta a aquestes informacions, al contrari, el que hem de fer és incentivar que les escoltin i guiar-los per a que entenguin que ells mateixos han de discernir i descobrir el seu criteri. És un procés llarguíssim que no es pot imposar.
I això passa en tots els àmbits de l’educació: tenim un power point que han d’aprendre: t’ho empolles, jo t’avaluo, tu te n’oblides, jo et dono un certificat i a partir d’allà ja ets un bon ciutadà perquè vas assumint una sèrie de coneixements. Però si volem que s’interroguin pel que succeeix al seu voltant, no podem obligar-los a aprendre el que creiem que s’ha d’aprendre sinó que hem de cultivar els seus propis interessos. Els adolescents no són el projecte de ningú.
Tendim a infantilitzar els joves cada cop que parlem d’adoctrinament?
Pots muntar un ciri parlant sobre que el dia 1 d’octubre van passar un munt de bestialitats però tens davant persones a les que, si no has estat present en la seva vida, si no t’has preocupat d’ells i si no hi parles contínuament sobre el què passa al seu voltant, ja els pots fotre el míting que vulguis que serà inútil. Només convenceràs el convençut. Els qui parlen d’adoctrinament estan donant poder a un profe que, fixa’t quina casualitat, fins ahir era un inútil i avui és un adoctrinador.
Els mestres han de respectar però explicar la desigualtat social, que ha tancat una fàbrica fent fora a no sé quantes persones, que els Mossos han anat a no sé on i han fet no sé què, que el banc ha desnonat a una família…amb això els dius als nanos: vigileu, que hi ha una cosa que són els interessos econòmics que afecten diferent a tothom. Qui explica això d’aquesta manera no adoctrina, sinó que ajuda a llegir l’actualitat de manera crítica.
Avui hauríem de parlar dels palestins massacrats per Israel? Clar, i les escoles que parlin del que passa a la vida ho faran. I segur que sortirà un filo-israelià dient que adoctrinem en l’antisemitisme. Però el drama no és aquest, el drama és que la majoria de xavals passin d’escoltar parlar sobre nanos de la seva edat que han estat assassinats. No hem de focalitzar en si ets propalestí, proisraelià, independentista o unionista. Has de ser pro-pensament, perquè d’irracionalitats les trobem arreu.
Parlem dels grans tabús de l’adolescència: per molt que canviïn els temps el sexe i les drogues continuen sent-hi. I continuem afrontant-ho malament. Per què?
El sexe sempre ha estat pecat mortal, enfocat des de la moralitat. Sempre he hagut de fer educació sexual i, així com als anys 70 no podia fer-ho sense saber quines fotos de senyores de l’Interviú es passaven sota el pupitre ni sense conèixer els consultoris sentimentals del Pronto, avui no pots fer educació sexual sense conèixer les noves tecnologies ni la pornografia.
Aquests elements per a descobrir i gestionar el despertar sexual sempre hi seran i el paper dels adults sempre ha de ser el mateix: ajudar a construir una sexualitat feliç, atractiva i equilibrada perquè durant la resta de la seva vida una font significativa de plaer i felicitat vingui de la sexualitat. Però per a que amb cinquanta anys encara s’ho passin bé follant, abraçant-se i acaronant-se, abans s’han d’haver equivocat, preguntat…
I per a això necessitem adults que no s’escandalitzin i que tinguin una vida equilibrada, perquè l’especialitat dels adolescents és desequilibrar l’adult. I a partir d’aquí, els podem dir el que vulguem, això és com l’adoctrinament; els podem dir que el sexe és dolent, que s’han de mantenir verges…però ells ja descobriran què en pensen, ens agradi o no. I si els volem ajudar a construir-se, hem de ser al seu costat quan descobreixin. Per a que et creguin quan els dius que el sexe no és només penetració, sinó que t’ho pots passar bé acaronant-te, no els pots anar dient “pobre de tu que follis”, perquè llavors no confiaran en tu.
Prohibir allò que els adults fan o consumeixen mai no ha estat una bona tàctica
Les drogues i el sexe hi seran sempre i part del procés de maduració dels joves passa per anar descobrint com relacionar-se amb els riscos. Els xavals han d’anar descobrint que hi ha una gran diferència entre un kalimotxo Don Simón i un Gran Reserva. Però, encara que jo sàpiga que no val la pena agafar-se un pet monumental amb vi d’un euro, no seré jo qui els digui que no ho facin. Perquè és un pet que s’ha d’agafar abans d’arribar a la conclusió que compensa.
Que l’alcohol és dolent? Des del punt de vista neurològic és una droga molt potent. Tu mateix, espatlla les teves neurones com vulguis, però has de saber que l’alcohol també serveix per passar-ho bé. Jo gaudeixo molt amb un bon whisky, però no diré mai que per a passar-m’ho bé necessiti beure.
No podem pensar que els adolescents passaran de la innocència de la infància a l’estabilitat de l’edat adulta sense trasbalsos. Aquesta etapa de transició, al contrari, ha de ser força entretinguda i l’han de viure intensament. Es un procés d’aprenentatge terrible si no es troba cap adult que ajudi a fer-lo.
