Vivim en un món que es transforma a un ritme trepidant. El que ahir era vàlid, avui ja és obsolet i la innovació constant sembla ser el nou dogma d’una societat líquida i canviant. L’obsolescència programada, el cavall de Troia que el consumisme materialista ha introduït a les nostres vides, converteix en articles d’un sol ús tots els aspectes de la nostra vida, fins i tot els intangibles, com l’amor o les relacions socials. Els dogmes de la innovació i de l’obsolescència programada han irromput també al món educatiu com un autèntic huracà i amenacen de fer trontollar les bases de qualsevol projecte educatiu. Són moltes les escoles que han pujat al carro de la innovació a qualsevol preu, per por a quedar-se fora del que sembla ser el naixement d’un nou paradigma educatiu i intenten adaptar-se a les noves (¿?) maneres d’ensenyar i d’aprendre.
Personalment, us he de confessar que la paraula «innovació» no m’agrada quan s’associa al món educatiu. Si ens adrecem al diccionari, innovar és «introduir quelcom de nou», de manera que cal preguntar-se si les escoles que apliquen metodologies de treball globalitzat o per projectes (per citar-ne dues) estan realment innovant, és a dir, fent alguna cosa nova. El terme innovació educativa s’ha convertit en un segell, en una marca que moltes escoles «compren» arrossegades per la moda, en la majoria dels casos, i no perquè sigui una decisió reflexionada i que parteixi de les necessitats del centre. En aquests casos, la voluntat «d’introduir quelcom de nou» queda en no res o, en el millor dels casos, en un retoc purament estètic i un xic naïf.
L’educació fa força temps que va abandonar la línia de corrents pedagògiques com Rosa Sensat o Montessori, entre moltíssimes altres, empesa per l’impuls industrialitzador de principis del segle XX. La propagació del model nord-americà de producció en cadena i la necessitat de cobrir uns llocs de treball determinats va produir la uniformització dels processos d’ensenyament i aprenentatge de manera que tothom havia d’aprendre el mateix, de la mateixa manera i en el mateix temps. Això comportà un canvi en l’enfocament dels centres educatius, que va passar de centrar-se en l’aprenent a centrar-se en el docent. Les escoles van tancar les seves portes i finestres al món i van dirigir la mirada dels alumnes cap als llibres de text. L’entrada del negoci del món editorial a les aules va acabar de fer la resta. Els/les mestres van passar de ser MESTRES, en majúscules i amb tot el que aquest terme implica, a ser «aplicadors de llibres de text». Aquest model no té en compte la diversitat de l’alumnat i es basa en la classe magistral com a únic mètode d’ensenyament. El seu desenvolupament mata la curiositat pròpia del procés d’aprenentatge, no només de l’aprenent sinó del mateix educador. Així mateix, castiga l’error i desvirtua l’avaluació, que deixa de ser el pal de paller de l’aprenentatge i la situa com un simple procés de qualificació final. Aquest model ha perdurat molt de temps, de fet, continua sent el model predominant a la majoria d’aules catalanes.
Per sort, aquest costat fosc té el seu contrari, centrat en l’alumne, en la seva individualitat i en la diversitat d’estils i ritmes d’aprenentatge. Es tracta d’un model que vol tornar a l’essència de l’educació i que parteix d’una relació horitzontal entre mestre i alumne. Un model on la professió de mestre es converteix en un ofici artesanal, a la manera de grans mestres i pedagogs del segle passat i lluny dels dictats del mercat editorial: una educació hand-made.
Aquest model de petit format es contraposa als grans projectes d’innovació de mida macro que moltes institucions educatives desenvolupen a les seves aules. Es tracta de projectes implantats de dalt cap a baix i que solen tenir una tendència uniformitzadora, malgrat que aparentin ser l’inici d’un nou paradigma centrat en la individualitat de l’alumne. Normalment compten poc o gens amb les inquietuds i necessitats reals de mestres, alumnes i famílies, i solen ser conseqüència de campanyes de màrqueting que persegueixen un cop d’efecte immediat per fer front a la davallada demogràfica dels últims anys. Es tracta d’una «mcdonalització» de les escoles.
Lluny d’aquesta realitat de models dissenyats en despatxos d’agències de publicitat, jo aposto decididament per tornar a les arrels. La vertadera innovació és tornar a concebre l’alumne com un subjecte únic, divers, i possibilitant totes les condicions perquè creixi a tots nivells, i arribi a assolir la seva millor versió. I això només s’aconsegueix quan un/a MESTRE d’aula treballa per desenvolupar totes les competències del seu alumnat al mateix temps que treballa el contingut. Tal com assegura el conegut expert en educació per competències, Xavier Vilella, cal treballar les competències a sobre del contingut, alhora, de manera integrada, plantejant activitats riques, que suposin un repte per l’alumne/a i n’elevin el seu nivell competencial. Això suposa una tasca molt complexa de programació que parteix de les competències bàsiques com a eix vertebrador, es basa en el treball en equip dels mestres i que ha de formar part, necessàriament, d’un projecte educatiu de centre sòlid i coherent. Aquesta manera de fer requereix un treball artesanal per part del mestre, que ha de dissenyar les activitats que seran el cor d’aquesta programació tenint en compte la diversitat d’alumnes que tindrà al davant i concebent l’avaluació com un procés qualitatiu, compartit per mestre i alumne, autoregulador, formatiu i que esdevé el «pilar mestre» del procés d’aprenentatge. M’acabo de referir a l’avaluació com un procés qualitatiu i vull subratllar-ho: l’avaluació ha de ser forçosament qualitativa, ja que no hi ha manera d’expressar amb un número o una lletra quelcom tan complex i divers com són les habilitats i enginys d’una persona. Aquesta avaluació continuada i transversal té poc o res a veure amb la qualificació, és a dir, amb allò que coneixem per «posar notes».
No cal dir que emprendre aquest viatge suposa deixar enrere la zona de confort, abandonant antigues pràctiques i llibres de text. El rol de mestre expert en el contingut acadèmic desapareix per deixar pas a un mestre expert en la gestió de grups i en el desenvolupament de competències en l’alumnat, un camí que no és fàcil i que no tothom està disposat a recórrer.
Els/les mestres han estat sempre els vertaders motors de les diferents revolucions pedagògiques. Davant del moment de crisi que pateix el model d’escola del segle XIX imperant a les nostres aules, els mestres han de tornar a ser els abanderats d’una nova revolució que situï les escoles allà on l’alumnat necessita que siguin: connectades amb un món tant inestable com ple d’oportunitats.
