Teníamos que hacerlo precisamente porque era algo difícil (…) Trabajamos, pues, a la contra e hicimos una apuesta por la dificultad”
Steiner – Ladjali. Elogio de la transmisión
Fa poc corria per les xarxes el vídeo d’unes adolescents que amb llenguatge barroer i empobrit, feien un discurs en defensa de la derogació (elles òbviament desconeixien aquesta paraula) de la llei d’igualtat de gènere, ja que segons elles les dones no estan maltractades i això del discurs de gènere és una imposició sense solta. Si alguna dona té algun problema, venien a dir, que espavili, que deu ser que és fleuma o bé que s’ho mereix. En el seu mateix discurs defensaven que els immigrants havien de marxar al seu país perquè eren una colla de ganduls que ens ocupaven els nostres llocs de treball i els nostres serveis públics: mira noi, si no has tingut sort on has nascut, espavila’t però no ens vinguis a tocar allò que no sona. Per acabar els seus pocs minuts de glòria youtuber parlaven de la seva àvia que havia viscut sota el règim franquista i segons els havia dit, no es vivia tan malament, que al cap i a la fi hi havia feina per a tothom.
El veritable fracàs escolar, tan debatut, tan amanit, tan recorrent, potser no tingui res a veure amb el resultat de les proves de les competències bàsiques, ni amb el nivell amb què arriben els estudiants a nivells mitjans i superiors de l’educació. Potser tingui a veure, això sí, amb l’abandonament escolar, o amb les poques ganes d’estar interessat amb el món del coneixement i de l’estudi, vés a saber, però segur que el fracàs escolar, o millor, el fracàs de l’escola, té molt a veure amb actituds i comportaments socialment reprovables, allunyats dels valors democràtics d’igualtat, de justícia i d’oportunitats per a qualsevol ésser humà. Perquè possiblement la principal funció de l’escola pública sigui la de facilitar la construcció d’un pensament crític, sòlid, fonamentat i respectuós amb els drets fonamentals de les persones, de totes les persones. Per això discursos com els del vídeo, o com els que l’extrema dreta està fent a Espanya i a la resta d’Europa i de món, són el veritable símptoma del fracàs escolar.
I és per això que cal un Congrés d’Educació Publica: Cal que ens conjurem per adoctrinar (sí, adoctrinar, en això comparteixo el pensament amb en Manuel Delgado) els nostres joves en la lluita pel respecte als drets humans més elementals, al reconeixement de la diferència, a la lluita contra la desigualtat, a la llibertat democràtica més profunda, participativa i en permanent evolució. I per encomanar-los a més, el bon gust i l’amor per a la bellesa.
L’escola pública no té la solució de res, però cap solució als problemes profunds de la societat es produirà sense l’escola pública.
De fa molts anys l’escola pública d’aquest nostre país treballa amb la mirada posada a oferir als infants i joves la possibilitat d’aprendre a pensar. A pensar bé, és a dir, amb la capacitat de forjar un pensament crític, autònom, fonamentat, coherent, que se sostingui en arguments lògics i contrastats, capaç de donar raons i per tant capaç de generar espais per enraonar amablement que vol dir intel·ligentment. Però alhora l’escola pública és un espai per aprendre a “pensar bo”, és a dir, a pensar que l’altre (qualsevol altre) té els mateixos drets que un mateix, és un espai on viure i aprendre que la diferència no té res a veure amb la desigualtat i que sense la primera no tenim res fer, perquè en el si de les escoles públiques la tolerància, l’acceptació, l’afrontament del conflicte a través de la paraula i el diàleg, són el pa de cada dia, ho assagem a cada moment, ho practiquem a cada instant, sabem que ho sabem fer… i malgrat tot no ens en sortim!!
Per això cal tornar-hi, una vegada més, malgrat els aparents fracassos, i pensar que potser la propera vegada serà millor, perquè qualsevol bona mestra sap que la virtut principal en educació no és la paciència, sinó la persistència. Persistir en allò que creiem millor per als nostres infants i joves, per als nostres adolescents, però alhora per a la nostra societat, perquè el compromís del mestre és un compromís amb cadascun dels seus alumnes, però també és un compromís polític, amb la polis, amb la ciutadania i no ens podem permetre que hi hagi joves que s’atreveixin a fer discursos com el de les adolescents del vídeo.
Per això cal un Congrés d’Educació Publica. Per tornar a parlar, sí una vegada més, tossudament, persistentment, de quina és la funció de l’escola pública avui, en un món que té massa cares que ens desagraden i que voldríem millor, per parlar d’allò que des de l’escola pública cal mantenir i preservar com un bé preuat i que difícilment des d’altres realitats socials i des d’altres institucions es preservarà: temps per aprendre, temps per estudiar, temps per no produir, temps per perdre el temps, espais allunyats del consum, espais que protegeixin de la lògica diabòlica del shopping, espais que no es regulin des de la competició per ser més i arribar a abans, espais on es reconegui i s’avanci des de la vulnerabilitat que ens acompanya a tots i totes… De tot això n’haurem de tornar a parlar, perquè tot plegat és tan fràgil que qualsevol gest maldestre, qualsevol petit oblit fa que en perdem la cura que demana i llavors apareixen vídeos com el de les dues adolescents.
Cal un Congrés d’Educació Pública perquè haurem de parlar també del que no fem prou bé, i haurem de veure on ens equivoquem i què hem de millorar, però sobretot haurem de parlar d’allò que a vegades solitàriament fem a les escoles, i que va en contra del que es viu i es veu al carrer, als mitjans de comunicació, en l’expressió més barroera de la política. Haurem de tornar a parlar de la importància d’aprendre a parlar en comptes de cridar, d’aprendre a ser amables en contra de passar per davant de l’altre, d’aprendre a escoltar en contra de voler imposar la pròpia veu, d’aprendre a esperar en contra de voler-ho tot ara i aquí, d’aprendre que a vegades les coses no surten com un vol i que ens equivoquem i no per això deixem de poder ser feliços, d’aprendre que el fet de tenir ajuda poc a viure millor… Perquè tot això que la nostra societat sembla que no vol, a l’escola s’aprèn i haurem de dir des de la nostra veu, que necessitem molts agents socials per treballar en la direcció que creiem que farà que una societat sigui més justa, més igualitària, més amable. I ho haurem de fer a la contra, a la contra de models que imperen arreu, a la contra de discursos elaborats des del poder, a la contra de les expressions més arrelades del masclisme, la intolerància i la imposició. A la contra com qualsevol acció educativa que es mereixi aquest nom i de bracet amb qui vulgui acompanyar-nos.
Cal un Congrés d’Educació Pública sobretot per dir que aquesta tasca, que fa tant de temps que fem des de l’escola pública i que persistentment no deixarem mai de fer, ara ja no la podem fer sols i que si algú més no s’arremanga en aquesta tan necessària feina i no es creen unes condicions materials, de compromís polític i social per poder-la fer, ens costarà molt i molt aconseguir que no hi hagi adolescents que creguin que les dones no tenen més d’allò què es mereixen, que segueixin pensant que els diferents són sempre els altres i els culpables de tot i que sota una dictadura es viu bé.
Per això cal un Congrés d’Educació Pública i potser també per a moltes altres raons.
