Opinió

‘Caso Murer, el carnisser de Vilnius’ i ‘Border’

‘Caso Murer. El carnisser de Vilnius’

Tinc el convenciment que continuaré llegint llibres de ficció, relats de les víctimes o assaigs o veient pel·lícules i documentals sobre l’Holocaust i no podré fer-me una idea del que va representar aquesta realitat que mostra sense cap vel la crueltat humana.

La pel·lícula Caso  Murer. El carnicero de Vilnius, del director Christian Frosch, s’afegeix a una llarga llista relacionada amb aquesta terrible realitat que encara hi ha qui nega. Ens mostra els deu dies de judici del responsable d’anar assassinant durant dos anys la comunitat jueva d’aquesta població.

No hi ha imatges d’arxiu. Tot passa dins la sala de judici o ben a prop d’on Murer va ser jutjat per criminal de guerra, però en va sortir lliure. No us descobreixo res de nou, perquè si feu una consulta sobre la biografia d’aquest austríac de les SS sabreu que va morir tranquil·lament a casa seva rodejat dels seus.

Però la pel·lícula ens mostra algunes coses més profundament doloroses. L’ajut que va rebre aquest criminal per una part de la població austríaca que sabia que si era declarat culpable d’alguna manera ells també quedaven condemnats. Ens mostra els enganys i manipulacions del govern i ens mostra com la falta de compassió o l’aniquilació de l’ètica més elemental estava ben arrelada en la societat d’aquell moment. En aquest sentit només cal veure la lliçó que rep l’advocat defensor de Murer per entendre que el mal no es  gens fàcil de desactivar.

I encara un detall més: escolteu la qüestió que preocupa la dona de Murer quan sap que el seu marit és declarat innocent i aneu seguint els moviments i les petites accions dels seus fills mentre escolten els relats esgarrifosos de les víctimes.

Una altra bona proposta que s’afegeix a una llarga llista que, si més no, ens ha de mantenir alertes sobre si repetirem la història. Una història que serà diferent però basada en la mateixa ideologia que el nazisme.

‘Border’

Border, dirigida per Ali Abbasi, és una d’aquelles pel·lícules enigmàtiques que, malgrat la cruesa de les seves imatges, no permeten que n’apartis els ulls.

Tina és una dona estranya, amb faccions que recorden alguns animals. Treballa a la duana i amb l’olfacte detecta viatgers que amaguen alguns sentiments que els fan sospitosos de cometre alguna irregularitat o algun delicte.

Viu en una casa apartada, en plena naturalesa, amb contactes amb el món animal i amb un home amb qui manté una relació poc convencional. Tot i la seva singularitat, i tot i haver-se sentit marginada en alguns  moments de la seva vida, Tina està integrada a la societat més propera. Però arriba un dia que ensopega amb Vore, un personatge amb qui comparteix trets físics i que exerceix una influència i una fascinació que no deixa de créixer i que destarota del tot a Tina. I aquest personatge serà qui ens desvelarà els orígens de la protagonista, posant-li al davant un mirall que la forçarà a prendre unes determinades decisions. Faci el que faci, la vida de la Tina canviarà del tot.

Les escenes de sexe no tenen res a veure amb l’edulcoració amb què ens té acostumats el setè art: cossos molt bells, metàfores més o menys suades sobre l’acte sexual com prémer el llençol quan arriba l’orgasme… Aquí tot és molt carnal, molt intens, molt poderós, fins i tot desagradable o poc apte per a persones que encara creuen que el setè art només ens ha de mostrar la bellesa convencional.

L’actriu Eva Melander dóna vida a aquesta dona que haurà d’afrontar els seus orígens i ens ofereix una interpretació inoblidable, com inoblidable és el treball d’Eero Milonoff encarant aquest Vore que té com una missió obrir els ulls de Tina.

Potser no és una pel·lícula per a tota mena de públic, de fet no n’hi ha cap que ho sigui, però jo no me la perdria.