‘Un pueblo y su rey’
Coincideixen en el temps dues obres artístiques que s’inscriuen en el mateix període històric: els inicis de la revolució francesa i totes dues aporten la mirada de les classes socials més populars i de les dones.
Parlo del llibre d’Éric Vuillard titulat 14 de juliol, una narració coral molt ben documentada i que reivindica, al costat de la gran història, les petites vivències de les persones que van sortir al carrer per fer la revolució.
I parlo de la pel·lícula Un pueblo y su rey, dirigida per Pierre Schoeller, que també mostra el paper de les classes populars, sobretot de les dones, al costat dels grans discursos parlamentaris que van acabar portant al rei, a bona part de la noblesa i a uns quants revolucionaris a la guillotina.
Escenes èpiques, al costat d’escenes ben íntimes configuren un teixit difícil d’oblidar. Escoltar els discursos sobre si el rei havia de perdre el coll o abdicar i poder viure tranquil·lament la resta de la seva vida ens dóna molta informació i molt valuosa sobre uns dels moments més destacats de la història de la humanitat.
L’escena inicial de la pel·lícula, tot un rei rentant els peus d’un grupet de nens provinents dels sectors més abandonats del país, ja ens dóna una imatge de per on aniran els trets, que n’hi ha uns quants.
I començar el llibre descrivint una folie també ens dóna claus per entendre l’època.
Doncs ja ho sabeu. Comenceu pel llibre o per la pel·lícula, tant se val, però no perdeu l’oportunitat de gaudir de les dues obres en paral·lel.
‘Identidad borrada’
Fa dies vaig llegir que l’església catòlica considerava que l’homosexualitat no es curava. No es cura perquè no és cap malaltia. Ni cap vici ni hauria de ser pecat expressar l’amor entre persones del mateix sexe. També llegia que es fan cursets perquè les persones homosexuals puguin viure la seva condició sense… la veritat és que no em puc imaginar els punts de configuren un curset d’aquesta mena i si arribo a imaginar alguna cosa em vénen esgarrifances.
S’acaba d’estrenar Identidad borrada, dirigida per Joel Edgerton, el qual, a més, interpreta el paper d’un terapeuta sense titulació que lluita castigant els altres contra la seva condició i contra la condició que ell s’autoreprimeix.
La pel·lícula ens narra el cas d’un noi, fill d’una família molt religiosa (el seu pare és pastor), que confessa que se sent atret pels homes i el porten a un centre amb la intenció que l’ajudi a superar aquest problema.
La teràpia només servirà perquè el noi acabi acceptant la seva condició i gaudint-la plenament. Una mena de justícia poètica.
La història té una qualitat molt destacada: no carrega les tintes més del que és necessari per mostrar aquesta tendència encara existent de considerar que aquelles persones que no són com jo penso que han de ser necessiten suports mèdics, fàrmacs de tota mena i avall que fa baixada.
S’ha avançat molt, però encara ens queda molt camí per recórrer i convé no oblidar que hi ha uns quants indrets d’aquest món on ser homosexual o tenir-ne algunes pràctiques et pot costar la vida.
I les teràpies conductistes ja haurien de formar part de la història.
