El dret a l’educació ha de garantir l’accés a l’educació i el desenvolupament de les capacitats que van a permetre al nostre alumnat una vida autònoma, plural i que des de la dignitat pròpia es visqui per afavorir el benestar dels altres.
Les polítiques no són asèptiques, orienten el treball docent
En el camp de la docència quan governen les polítiques conservadores (i ja no diguem, les de caire ultraconservadores) el professorat surt perjudicat. Una premissa és que no es fien dels docents. Els consideren transmissors de certes ideologies i responsables del seu adoctrinament per ensenyar l’alumnat a pensar i no com ha de pensar.
Quan les polítiques públiques són “progressistes” (i ho posem entre cometes) hi ha major confiança en el professat i la seva formació. Recordem què s’ha fet amb els centres de professorat en autonomies en les quals han governat partits conservadors, el tracte favorable a la concertada o en les brutals retallades que van infringir a l’educació pública. Amb això no volem justificar que les polítiques més progressistes no hagin perjudicat també, moltes vegades, al professorat, però no és comparable amb les polítiques conservadores.
Les polítiques conservadores fan propostes entorn de la professió docent basades en el control de les avaluacions, incentius professionals, currículums estandarditzats i models de gestió tecnocràtics. No creuen en els funcionaris públics, en l’estabilitat i independència que significa el seu estatus i prefereixen contractes inestables que els sotmetin a direccions autoritàries. Es torna a un professional que sigui mer executor de les directrius emanades de les administracions i transmissor de coneixements, amb una escassa professionalitat i poc poder de decisió en educació. Això ens torna al passat més ranci de l’educació i no ho podem permetre.
Hem de reivindicar l’autonomia de la professió docent com a potenciadora de la llibertat per prendre decisions sobre la gestió de l’escola, i una de les claus perquè es produeixi el canvi educatiu. Substituir les mesures d’eficàcia i control sobre el treball docent, per condicions de treball docent dignes, menors ràtios, més professorat i més recursos perquè puguin atendre a les necessitats diverses de l’alumnat des del principi de l’escolaritat. Això significa dotar-los d’una major autonomia, una millor formació i un major suport institucional per al desenvolupament del seu treball. I això no ho defensen tots els partits polítics.
L’escola no educa sola
Hem d’identificar si les declaracions dels líders polítics advoquen, o no, per mesures dirigides a promoure entramats educatius que vagin més enllà de l’escola. Dit d’una altra manera, quins són els seus plans per convertir edificis, carrers, parcs… en barris, pobles i ciutats educadores. Potser necessitem alguns indicadors i a ells ens referirem.
Escoltant, per exemple, el discurs d’un representant polític es pot descobrir si aposta per una escola de gestió pública, de tots, participada per la comunitat educativa, i corresponsable, al costat d’altres agents educadors, de la formació acadèmica i per a l’oci dels més joves. O si, per contra, s’inclina per afavorir una institució encapsulada, on acudeixen els estudiants, després de consumir temps de transport, sense relació amb el seu entorn, i on les famílies i la comunitat educativa assumeixen un paper de comparsa o, com a màxim, de consumidors eximits de qualsevol responsabilitat en el procés de formació dels seus menors.
Si es defensa la transformació dels barris en entorns amigables, on proliferin espais educatius i formatius d’oci segur, creatiu i solidari, o es pretén la seva conversió en dormitoris per a la població treballadora, o parcs comercials i temàtics per al turisme.
Una altra informació valuosa seria identificar si un determinat candidat advoca per defensar una zona única d’escolarització i que algunes institucions educatives, considerades d’elit, consolidin la selecció dels seus estudiants; o si defensa una escolarització zonal, per barris, districtes… on les comissions d’escolarització, amb participació de les comunitats educatives i d’altres agents socials, equilibrin necessitats i ofertes de places. Aquesta acció col·legiada, per cert, seria una oportunitat per construir aquest barri educador que necessitem, recordant l’evidència que… l’escola no educa sola.
Això és, en definitiva, el valor de l’educació. La institució escolar s’ocupa d’una part d’aquesta tasca, tractant d’exercir-la de manera científica, rigorosa i sistemàtica, però de cap manera ho pot aconseguir sola, i menys encara sense la tasca de les famílies i d’altres agents i entorns del context més proper, doncs els aprenentatges promoguts estarien descarnats, sense ànima, més propis d’una societat egoista de subjectes aïllats.
És imprescindible que repensem en els desequilibris actuals i exigim als qui ens volen governar solucions reals a la situació creada.
Educació inclusiva o aprendre a mirar des de la perspectiva d’un nosaltres comú
Convençuts com estem, d’acord amb la nostra experiència com a docents, que l’escola pública és la institució per excel·lència on totes les persones han d’educar-se, és responsabilitat del sistema educatiu garantir l’educació plena de totes les nenes i tots els nens.
L’educació inclusiva no té res a veure amb l’educació especial, ni amb els programes de compensatòria, ni amb les adaptacions curriculars, ni amb el professorat ombra, sinó amb el fet de construir una nova escola pública que doni resposta a totes les nenes i nens, adolescents i joves, sense cap excepció.
Parlar avui d’educació pública és parlar d’educació inclusiva com a forma de donar resposta al dret de totes i de tots a una educació equitativa i de qualitat. No és una moda, és una necessitat social. Pensar en nenes i nens que aprenen de diferent manera és seguir ancorats en un discurs deficitari propi de temps passats.
Per això, parlar d’inclusió en educació és parlar de justícia, i sembla lògic que per construir una societat justa i honesta sigui necessari desenvolupar models educatius equitatius que afrontin amb justícia els desequilibris existents, ja que l’educació és el mitjà més eficient per trencar el cercle de la pobresa i de les desigualtats al món. No hi ha qualitat educativa sense equitat, ni equitat si no s’atén i es respecta a la diversitat. Només aconseguirem un sistema educatiu equitatiu i de qualitat quan les diferències siguin considerades un valor i no un defecte i les aules es converteixin en comunitats de convivència i aprenentatges, que és el mateix que dir en unitats de suport d’uns a uns altres, on qualsevol activitat no s’organitzi ni individual ni competitivament, sinó de manera cooperativa i solidària.
Per tot l’anteriorment exposat, votar una opció política o una altra comporta optar per un model educatiu conservador, com és el de l’educació especial i la integració, o per un model educatiu respectuós amb la diversitat humana.
Educar per a la supervivència
La humanitat està en una cruïlla mediambiental estratègica: el canvi climàtic, l’esgotament dels recursos i el deteriorament de les condicions de vida a la Terra, és quelcom que afecta ja a la generació actual i no solament a les futures. Aquells que estan disposats a seguir col·locant al planeta a la vora de l’abisme per la seva cobdícia, són enemics molt poderosos.
Davant d’aquesta situació d’emergència social i ecològica, el sistema educatiu no pot romandre aliè al deteriorament ambiental que amenaça la nostra vida i les condicions en les quals es desenvolupa. Els currículums, les pràctiques educatives, i fins i tot les infraestructures escolars viuen d’esquena als problemes mediambientals. És necessari modificar la relació dels éssers humans amb el territori. És imprescindible entendre i desenvolupar les implicacions centrals de la sostenibilitat a l’escola.
La mateixa joventut europea està prenent consciència d’aquesta realitat i ha sorgit un moviment de lluita contra el canvi climàtic, amb vagues i manifestacions a diferents països europeus i del món.
Hi ha almenys tres plànols d’acció: l’educació en la naturalesa, el plantejament mediambiental de l’educació i la mobilització ciutadana en la qual participi l’escola. Pel que fa a la importància de la primera, ja els pedagogs clàssics sabien que era una font de coneixement, desenvolupament cognitiu, motivació i presa de consciència ambiental. Va ser un dels pilars de la renovació pedagògica de la Institución Libre de Enseñanza, i segueix sent un referent dels moviments de renovació i de l’ecologisme avui.
La nova llei educativa que aquest país necessita, i que hauria d’elaborar-se en la propera legislatura, ha d’abordar l’ecoeducació com un imperatiu moral i pedagògic. Per això serà necessari que avancin en les properes eleccions les formacions polítiques que tenen consciència del gravíssim problema de l’escalfament global, defensen el caràcter públic de l’educació, la derogació de la LOMCE com una llei antiecològica i antisocial i l’augment de la inversió educativa.
Ens juguem la importància a l’educació
Dirimir problemes en educació, triar entre opcions de política educativa o emprendre reformes exigeix, a més de fonaments racionals, morals i mitjans de finançament, l’imprescindible suport de la societat que avui no és sensible a les necessitats que té el sistema educatiu per donar una bona educació.
Per una majoria de la població l’educació no presenta problemes, i si els té, la seva importància està molt per darrere de moltes altres preocupacions.
El baròmetre que realitza el CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) mensualment recull l’opinió sobre molts aspectes de la vida dels ciutadans, entre els quals està l’educació, que si per alguna cosa destaca és perquè només el 8,5 % de la població considera un tema important. Aquest mateix percentatge s’ha mantingut en els últims deu anys (2009-2019). Falla una pedagogia social per a un cos adormit o tolerem que romangui com una realitat social intocable. Això ens situa en una perspectiva crítica des de la qual explicar què se’ns oculta amb aquestes dades. I el més greu no és que siguin preocupants, sinó que no ens importi.
Firmen aquest article: Rodrigo J. García, José Gimeno Sacristán, Francesc Imbernon, Javier Marrero, Miguel Melero, Agustín Moreno, José Luis Pazos, Julio Rogero y Carmen Rodríguez
