Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’Associació Volem Signar i Escoltar va comparèixer dimarts a la Comissió d’Educació del Parlament, convidada per Cs, PSC i Comuns. Ho va fer la seva presidenta, Marian González, acompanyada de dues professores universitàries especialistes en sordesa i llengua de signes: Sara Trovato, de la Università di Milano-Bicocca, i Esperanza Morales-López, de la Universidade da Coruña. Moltes entitats passen periòdicament per aquesta i altres comissions, on els diputats tenen l’ocasió d’escoltar les seves demandes i fonamentar així les seves iniciatives parlamentàries, per la qual cosa les comissions no acostumen a ser espais on els periodistes parlamentaris treguin gaire el nas. Aquesta era diferent. Es van llençar acusacions molt gruixudes que ningú no va rebatre.
Volem Signar i Escoltar ja fa temps que denuncia que l’aprenentatge de la llengua de signes no només no està garantida a Catalunya, sinó que pràcticament està perseguida, ja que, segons diu, des de fa molts anys tots els organismes de la Generalitat amb alguna competència en la matèria (departaments de Salut, Afers Socials o Educació) orienten les famílies amb nens sords cap a la modalitat monolingüe/oralista en comptes de la bilingüe/signant, amb el suposat perjudici que això els causa. Això és el que explicaria que, dels 2.118 infants sords que té avui el sistema escolar obligatori, només 185 siguin signants. Alguns dels altres potser han optat per la modalitat oral voluntàriament, però segons aquesta entitat a la major part no se’ls ha donat l’oportunitat de triar.
Ha vingut força gent a seguir en viu i en directe aquesta comissió, un fet poc habitual. Per una banda hi ha la subdirectora general d’Atenció a la Diversitat i la Inclusió, Imma Reguant, acompanyada d’altres càrrecs de Via Augusta. També hi ha una nodrida comitiva de persones sordes, entre les quals Albert Casellas, el president de Fesoca, la federació que aplega les entitats de sords bilingües.
La “doble discapacitat”
Les tesis persecutòries que defensa Volem Signar i Escoltar es basen, entre altres coses, en el fet que la Llei de Signes Catalana (LSC) data de 2010 i nou anys després encara no s’ha desenvolupat. O en el testimoni de famílies que afirmen haver trigat anys a ser informats que el seu fill tenia dret a rebre formació en LSC. O en el fet que un protocol elaborat pel Departament de Salut per als casos de detecció prenatal d’hipoacusia (un document de 23 pàgines amb lletra petita que també data de 2010 i es reparteix als diputats), ignora completament la LSC. El 2017 se’n va fer una revisió i es va seguir ignorant, explica Marian González.
Les acadèmiques convidades intervenen per apuntar que la llengua de signes és la llengua natural de les persones sordes i que aquells qui opten pels implants coclears acostumen a tenir un rendiment acadèmic més baix perquè se’ls està privant de la seva llengua, i més encara, que aquesta privació pot conduir a una “doble discapacitat”, en tant que no desenvolupar estructures lingüístiques sòlides durant la infància condueix a un menor desenvolupament comunicatiu i per extensió cognitiu. Trovato evoca un experiment realitzat als EUA on es va veure que les persones sordes que havien après la llengua de signes de forma tardana (als 7-9 anys, perquè els seus pares havien intentat sense èxit la modalitat oral), tenien un domini de la llengua molt menor que aquelles que l’havien après en els primers anys de vida.
“Hi ha privació lingüística a l’alumnat sord a Catalunya avui? La resposta és que sí”, diu Esperanza Morales-López, que està aprofitant l’any sabàtic de la seva universitat per realitzar una investigació de camp sobre l’alumnat amb sordesa a Catalunya. Relata Morales-López que aquí ha vist “el que no m’imaginava que podia existir: nens de set anys sense cap llenguatge, ni oral ni de signes”. Coneix tres casos, i això li fa pensar que n’hi podria haver més. “El que passa aquí –afegeix– no passa a altres autonomies, a Catalunya no s’està respectant els drets de la infància sorda”, i per això ho qualifica de “greu atemptat contra els drets d’aquests nens” i demana als parlamentaris que impulsin una investigació exhaustiva del nivell lingüístic dels nens sords perquè “si hi ha privació lingüística també hi ha analfabetisme i en conseqüència fracàs escolar”.
Cal dir que les entitats oralistes (que avui no són a la sala) neguen aquestes tesis, defensen que els tècnics dels CREDA (centre de recursos educatius per a deficients auditius) fan molt bona feina, que la tecnologia facilita la inclusió i que el fracàs escolar del seu col·lectiu és equiparable a la mitjana dels infants oïdors.
La disputa amb el Departament que haurà de decidir el TSJC
Són pocs els infants que opten per la modalitat bilingüe perquè el sistema ho intentaria evitar, però tampoc d’aquests pocs es respecten els drets, diu González, perquè molts no disposen d’intèrpret durant tot el temps lectiu, i de fet només 4 centres a tota Catalunya ofereixen una escolarització autènticament bilingüe: l’Escola Tres Pins de Barcelona; l’Institut Consell de Cent de Barcelona; el Centre d’Educació Especial Josep Pla de Barcelona; i el Centre d’Educació Especial La Masana de Girona.
En aquest punt la discrepància amb el Departament és clara. Educació afirma que ja es proporciona una escolarització en LSC a tothom qui ho demana i durant tot el temps lectiu, tal vegada exceptuant alguna activitat molt puntual. De vegades no és un intèrpret, sinó un mestre d’audició i llenguatge que coneix la llengua de signes, solució que consideren idònia. Volem Signar i Escoltar i l’entitat de pares Aspance asseguren el contrari i per això el desembre de l’any passat van portar el cas davant del TSJC, que encara no s’ha pronunciat.
En aquesta compareixença, l’entitat demana, entre altres coses, l’anul·lació d’una Resolució del Departament de 2017 amb els criteris d’assignació d’intèrpret, i una Resolució de 2010 del Parlament “per a garantir l’aprenentatge de la llengua oral als nens sords”. La primera la consideren la causa per la qual no es cobreixen totes les hores lectives. La segona la consideren discriminatòria. “De quin pecat tan abominable són culpables les persones sordes perquè la seva llengua mereixi ser prohibida pel seu mateix govern?”, exclama González.
“Les empreses d’audiopròtesi es freguen les mans”
Darrere d’aquesta presumpta marginació sistemàtica de la LSC, sostenen les ponents, no hi ha només “ideologia oralista”, sinó quelcom més tèrbol: el suculent negoci dels implants coclears i els audiòfons, que paga la Seguretat Social, i del seu costós manteniment, que paguen les famílies. “Les empreses d’audiopròtesi es freguen les mans cada cop que neix un infant sord”, opina González. Tant la presidenta de Volem Signar i Escoltar com la professora Morales-López parlen d’un lobby oralista, de connexions entre empreses i tècnics dels CREDA; i es refereixen al flaire a corrupció, si bé admeten de seguida que tenen més sospites que evidències.
Ja ha passat mitja hora i ara és el moment dels partits. La diputada de Ciutadans, Sònia Sierra, i el diputat del PSC, Raül Moreno, són especialment vehements. Sierra parla de “denegació de drets humans a menors”, de “maltractament institucional” i es pregunta “d’on neix tota aquesta crueltat”. Moreno ho qualifica d’injustícia i de vulneració de la igualtat d’oportunitats, i recorda que el Parlament va aprovar una resolució segons la qual s’instava el Govern a garantir que “tots els alumnes sords a Catalunya disposin d’un intèrpret en llengua de signes durant totes les hores lectives” i que, al llarg de 2019, es creïn “nous centres d’escolaritat bilingüe a Tarragona, Lleida i Girona”, i que malgrat que es va aprovar per unanimitat en el ple no s’ha fet res. La intervenció de Jéssica Albiach (En Comú Podem) és més de fer preguntes que valoracions. Cs i PSC coincideixen a dir que la solució passa per una despesa gairebé irrisòria, i que com tot en l’àmbit de la discapacitat és una inversió a llarg termini, ja que en la mesura que les persones aconsegueixin ser més autònomes, menor serà en el futur el seu cost en assistència social i sanitària.
Ara és el torn dels grups que donen suport al Govern: Mònica Palacín, d’ERC, i Josep Maria Forné, de Junts x Catalunya, tots dos professors de secundària en la seva anterior vida. Palacín considera que cal fer autocrítica i no el discurs fàcil dels que l’han precedit. I per autocrítica entén que cal revisar i millorar la tasca que fan els CREDA, i defensa que cada família pugui triar el model lingüístic i d’escolarització del seu fill. Forné reconeix que caldrà revisar les normes que no permeten exercir drets, si bé considera que la solució “ni és tan econòmica ni tan fàcil” i rebutja que hi hagi cap “obsessió monolingüe” o crueltat o mala praxi per part dels professionals dels CREDA. “Podem discutir sobre si les seves bases teòriques són les més encertades, però afirmar que hi ha comportaments corruptes és un desencert absolut”, diu.
