Actualitat

Tanca Griselda, una escola cooperativa i segregada del barri de Sant Antoni

Lourdes Boquer és mestra i presidenta de la cooperativa Escoles Griselda. De petita, va ser alumna de l’escola, on la seva mare ja era mestra i cooperativista. Aquesta tarda li toca donar la pitjor notícia. Té la sala del menjador –que també fa d’aula de música– plena a vessar de mares i pares als quals han convocat amb caràcter urgent. S’aixeca i va directe al gra: “Con toda la pena del mundo, os tengo que comunicar que en septiembre no vamos a abrir la escuela”. L’anunci arrenca un “ooooh” espontani però breu entre les famílies assistents, gairebé totes d’origen immigrant. I, a excepció de dues intervencions al final, això és tot el que sortirà dels seus llavis durant el temps que s’allargui la reunió.

Tot i la sorpresa, les famílies semblen més expectants que enutjades. De seguida els han dit que no pateixin, que recol·locaran els seus fills, un per un, en un altre centre de l’entorn. A la reunió, a banda del claustre, hi ha també l’inspector del centre i dues representants del Consorci d’Educació de Barcelona (CEB), les quals informen que de forma immediata el Consorci instal·larà un tècnic al centre per atendre cada família i estudiar cada cas. En dues o tres setmanes, asseguren, s’haurà pogut parlar amb tothom i tenir clar a quina escola anirà cada alumne de Griselda el curs 2019/20. “No us enviarem a qualsevol escola, escoltarem família per família i tractarem cada cas com un cas especial”, els diuen.

Més emoció a flor de pell hi ha entre les 15 mestres i dues administratives de Griselda. No és només que perdin la feina, sinó que hi deixen un trosset de vida, algunes més i tot. En aquest sector hi ha cares desencaixades, ulls rogencs i alguna llàgrima regalimant. La directora, Rocío Zurita, necessita dos intents per finalment articular unes gràcies i repetir que han fet tot el possible per salvar l’escola i que segueix a disposició de totes les famílies. La presidenta de l’AFA, que és exalumna i ara té tres criatures al centre, amb la veu trencada tracta de donar les gràcies a les mestres i s’hi abraça, una a una. També té la veu trencada la Teresa Gil quan pren la paraula per tornar a insistir que no hi havia cap més solució. La Teresa és l’altra cooperativista en actiu que queda a l’escola. Fa 32 anys que és la responsable d’educació infantil.

Acaba la reunió. Només hi ha hagut dues preguntes, una sobre el calendari i l’altra sobre si la renovació de la beca menjador també es podrà tramitar ara. Les famílies s’aixequen disciplinadament i van marxant en silenci. Hi ha unes quantes abraçades més i alguna altra llàgrima furtiva. Cap crit. Cap retret.

Maria Àngels Creus i l’esperit de la Normal    

L’escola Griselda es troba al barri de Sant Antoni. És d’una sola línia però té dos locals, d’aquí que usi el plural. L’escola d’infantil és a la Ronda de Sant Pau, i la de primària al carrer Parlament, on ocupa la segona planta (on hi ha les aules) i el terrat (on hi ha el pati) d’un edifici antic que fa molts anys va comprar Núñez y Navarro. Els seus orígens es remunten als anys 50, quan Maria Àngels Creus va llogar un entresòl en un altre immoble del carrer Parlament on ja funcionava una petita escola de deu nenes, segons s’explica en el llibre Formant mestres per a la democràcia (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003).

En aquest llibre, Pere Carbonell i Fita repassa les trajectòries d’onze alumnes de magisteri de l’Escola Normal de la Generalitat republicana. Maria Àngels Creus (Barcelona, 1920) és la darrera, perquè de fet la victòria franquista va impedir que acabés els estudis a la Normal, i va haver de repetir els estudis a l’escola de l’Estat, on va rebre el títol de mestra el 1942. En tot cas, diu l’autor, l’esperit de la Normal va impregnar el que primer es deia Escola Santa Teresa, després Acadèmia Creus i que finalment el 1965 va passar a dir-se Escoles Griselda. Segons escriu Carbonell, el 1970, any en què Maria Àngels Creus decideix traspassar l’escola per motius de salut, hi havia matriculats 735 alumnes.

Uns quants anys després, el 1976, els dos socis als quals Creus havia traspassat l’escola decideixen retirar-se i l’ofereixen a les quatre mestres que la dirigien, totes elles deixebles i amigues de Creus. Totes quatre ( (una de les quals, la mare de Boquer) creen una societat conjunta, que durarà fins el 1992, quan tres d’elles s’han de jubilar i aleshores s’opta per crear la cooperativa i obrir-la a tot l’equip docent. Inicialment va tenir 16 socis i sòcies, que també amb els anys es van anar jubilant, al mateix temps que el barri s’anava transformant i les instal·lacions quedant antiquades, en especial al costat de les modernes escoles públiques que li anaven naixent al voltant. A partir dels anys 2000 el perfil de l’alumnat canvia, deixen d’arribar els fills de les famílies menestrals del barri i passen a fer-ho, cada cop més i per efecte de la matrícula viva, els de les famílies nouvingudes, majoritàriament asiàtiques, que s’instal·len sobretot al Raval.

“Aquesta escola sempre ha mantingut l’esperit fundacional, sempre hem estat una família i sempre hem ensenyat en català”, explica Lourdes Boquer. A la web de Griselda es defineixen com una escola familiar, del present, plurilingüe, integral, artística, saludable, inclusiva, intercultural i experimental.

Una situació insostenible

“El contracte de lloguer va acabar fa 15 anys, però vam trobar una escletxa legal que ens va permetre allargar-ho primer 10 anys i després 5 més, sense que la propietat posés cap objecció”, comenta Boquer. L’any 2019 s’acabaven aquests 15 anys de pròrroga, i Núñez y Navarro (que té tota la resta de la finca buida i tapiada per evitar que hi entrin ocupes) torna a reclamar la possessió de la finca, si bé ofereix com a alternativa uns locals en un edifici de nova construcció que té al carrer Manso. “Jo no tinc res a dir contra Núñez, al contrari, han tingut paciència i ens han intentat ajudar, ens oferien uns locals més grans i moderns amb el mateix lloguer, però el problema és que fa falta una inversió de 700.000 euros que no tenim”.

S’han estudiat diverses opcions. La primera, que els mestres entrin a la cooperativa, “però lògicament ho han refusat, qui està disposat a arriscar el seu salari en un context així?”, diu la presidenta de la cooperativa. La segona, buscar altres inversors, “i ho hem fet, amb una cooperativa social molt gran vam analitzar la viabilitat de l’operació però han acabat declinant perquè han vist que aquesta inversió no la recuperarien mai”, afegeix. La tercera, passar a ser escola pública, “però no tenim l’immoble en propietat, i de fet els nous locals de lloguer tampoc tindrien la capacitat per acollir tot el centre, només la primària”. Si haguessin canviat al carrer Manso, l’escola d’infantil seguiria al local de la Ronda de Sant Pau, que sí que va comprar en el seu dia Maria Àngels Creus i ara tenen llogat als seus hereus.

“La realitat és que durant aquests anys hem subsistit i hem anat fent una feina social, i això ho sap el Consorci”, afegeix Teresa Gil. En una escola concertada però en un context d’alta segregació (aproximadament el 85% de l’alumnat és immigrant, majoritàriament asiàtic), la quota de la sisena hora (en teoria, 75€ al mes) l’ha pagat qui ha pogut i la quantitat que ha volgut. “Molts pares no paguen i no els reclamem res perquè sempre hem prioritzat ser una família –es lamenta Boquer–, però una cosa era anar fent i una altra afrontar aquesta inversió; a les escoles concertades al final del curs els queda un romanent per poder invertir en comprar mobles i equips nous, pintar… nosaltres fa molts anys que no fem res d’això, amb prou feines tenim per pagar els lloguers”.