Els espais de l’educació formal han estat protagonistes de diverses pel·lícules de la directora Claire Simón. Des de les relacions entre infants al pati escolar a Récréations (1998), fins a les disputes del procés d’admissió a una de les escoles de cinema més prestigioses de França de Le concours (2016), però també les confessions dels adolescents als passadissos de l’institut a Premières solitudes, el film distribuït per Pack Màgic que s’estrenarà a Espanya el 18 d’octubre de 2019.
Claire Simon, nascuda a Londres el 1955 però que ha fet vida a França, intenta captar, des del gènere documental però amb imatge de ficció, l’essència de la realitat. Amb motiu de la seva invitació a la 27a Mostra Internacional de Films de Dones, reflexionem amb ella sobre la socialització i l’educació dels infants i joves.
Per què és important per a vostè reflectir espais educatius al cinema?
És casualitat que apareguin espais educatius tantes vegades en realitat. Tenia una intenció diferent en cada pel·lícula. Récréations, per exemple, la vaig fer perquè era l’edat de la meva filla. Acabava d’entrar a l’escola i vaig quedar molt impressionada quan vaig veure el que passava al pati. Vaig pensar que si se les podia arreglar en aquell pati, li anirà molt bé tot a la vida! Per mi era molt important veure com els nens jugaven i les històries que buscaven. Vaig comprendre immediatament que el pati és com un escenari de teatre on els infants saben perfectament que és una ficció del món futur. Una “recreació”.
Eren com jocs de rol?
No ben bé, perquè els jocs de rol són tancats, estan preparats. En canvi, les situacions al pati on cada nen entrega la seva personalitat i sentiments tan forts m’interessen més. Hi ha el joc, però també la humiliació, la violència, el desig del conflicte… Es barallen però no es toquen gaire perquè volen saber com continuarà la història que ha funcionat entre ells. I les històries que creen són molt interessants.
I en aquell moment, també eren les històries de la seva filla!
Per mi era molt important gravar-ho aleshores perquè era l’edat de la meva filla, però també perquè penso que el secret de la nostra vida està en la infància, en la primera infància. Hi ha una infància que hem oblidat i que els qui són ara infants també oblidaran. Al principi ho vaig fer per mi mateixa que no pas un desig de respondre a cap gran pregunta educacional. Tan sols volia reflectir l’inici de la vida i la manera com els infants entenen la societat, les relacions de poder i seducció, i els somnis.
Quan vaig filmar Récréations, el director de l’escola i les mestres em van dir: “Ningú veu el que tu has vist. Sabem que això existeix, però fins i tot nosaltres, no ho veiem”. És important ensenyar el que la resta de gent no veu!
Per què va voler fer Le Concours, una altra pel·lícula que també mostra un espai educatiu, en aquest cas de l’educació superior en una selecta escola de cinema com és la Fémis?
Jo he estat professora de la Fémis durant molts anys. Hi ha molts alumnes que volen anar a escoles grans, que vol el millor, i pares que desitgen el millor pels seus fills. A vegades, veia certs alumnes a l’escola i em preguntava: com pot ser que aquesta persona hagi entrat? Aleshores vaig pensar que també és important per la societat veure i entendre la manera com s’entra a una gran escola, ja sigui de ciència, de política de literatura, d’economia…
Va triar filmar la Fémis perquè era la seva?
No, ho vaig fer perquè era l’única on la gent parlava una llengua que tothom pot entendre. Perquè si vas a una escola d’economia o de comerç, o de ciència, o de política… No tothom ho pot entendre perquè el llenguatge que s’utilitza és molt tècnic. En canvi, els espectadors del cinema entenen el parlar de la Fémis.
Què volia reflectir?
Vaig pensar que era interessant veure l’energia dels joves candidats, que venen amb el desig d’entrar en aquesta mena de castell medieval. I alhora, la relació entre generacions, ja que a l’altra banda hi ha el jurat, format per membres de la professió que venen a l’escola durant les dues o tres setmanes que dura la seva part de les proves. Aquests jutges han d’escollir els seus hereus.
La seva intenció era fiscalitzar una mica aquest procés de selecció?
Em semblava que era molt important per tothom saber com es fa aquesta selecció en una escola pública, però no per condemnar-ho sinó perquè els candidats sàpiguen que tot és relatiu. I aquesta idea ha calat una mica entre joves. Alguns m’escriuen i em diuen: “Gràcies per la seva pel·lícula! No vaig arribar a la fase final del procés, però després de veure la pel·lícula ja no em sento tan malament.” Crec que és el millor compliment que em podien fer.
En el cas de les dues pel·lícules que hem comentat dones molta importància al lloc, més que a les històries. Per què?
Per fer un documental cal tenir una idea molt clara de què vols transmetre. Per exemple, a Le Concours la idea era mostrar el procés de selecció sense prendre cap heroi, cap personatge – ni candidat, ni jutge – per intentar veure si un sistema abstracte pot arribar a tenir un suspens. I es dona el cas. Hi ha un suspens i encara que no ens identifiquem amb ningú.
Sempre ho fa així?
No sempre, depèn. A Récréations també ho vaig fer de manera similar perquè volia fer una topografia del pati, de l’espai, i aleshores buscar llocs del pati on hi havia probabilitat que emergissin històries.
Però tot i que no tria protagonistes, sí que necessita persones a qui filmar. A estat difícil accedir a les seves històries reals?
Jo faig un reconeixement d’allò que estan fent com una cosa important, i ho gravo de manera seriosa. Crec que això ho tenen en compte a l’hora de dir que sí. Però és cert que ara és més difícil. Per exemple, a Le Concours va ser més difícil aconseguir que la gent signés els documents de cessió de drets d’imatge.
Per què?
Crec que la gent estan més paranoica. Pensen que tothom els denunciarà, com si tot el que es filma en cinc minuts aparegués a Youtube… Aquestes maleïdes xarxes socials fan que la gent sigui estúpida i entri en paranoia.
A l’escola on he treballat durant 10 anys, vaig tenir el suport del director i vaig donar moltíssimes garanties a tothom. Els estudiants havien de signar primer i podien retractar-se després si volien. Els jutges podien veure què havia editat i dir si volien aparèixer o no… Això no ho ofereix ningú! Però em va semblar bé, perquè en certa manera tenien raó. Quan la pel·lícula es va estrenar a França, molta gent tenia opinions força dolentes de la seva feina.
I en el cas dels infants, creu que pot ser perjudicial per ells aparèixer en pel·lícules sent ells mateixos?
Hi ha milers de pel·lícules amb infants. Per què hauríem de controlar-ho tot? Per descomptat, quan hi ha una instrumentalització dels infants, comercial, política, doncs és terrible, però els infants seran adults, i són intel·ligents, els hem de creure. Sempre confio en la gent a qui filmo. Saben perfectament en quin món estan, on van… Tot i això, crec que si ara filmés en una escola de primària, tindria molts més problemes que quan ho vaig fer fa quasi trenta anys.
Però tot i això, ha tornat fa poc a fer una pel·lícula on apareixen menors d’edat. El cas de Premières solitudes són històries reals d’adolescents. Perquè la va voler fer?
Vaig decidir amb deu estudiants fer la pel·lícula d’aquella manera perquè ningú mai sent aquells diàlegs entre adolescents. En aquestes edats són representats pels adults com a molt agressius, una mica estúpids, sense ser capaços de pronunciar més de dues paraules…
Però, en canvi, veus als alumnes d’aquella classe dels suburbis de París que parlen tan bé, tant clar i diuen coses tan intel·ligents sobre la vida, els seus pares, com s’ho faran en el futur… Això ens sorprèn perquè habitualment ningú els escolta. Com reflexionen i què pensen sobre la seva vida és una cosa que és completament evitada pels adults.
Què és el que més la va sorprendre d’aquests diàlegs?
Abans de fer la pel·lícula se suposava que jo havia d’escriure el guió d’una ficció sobre la seva classe i vaig dir-los que els havia de conèixer per poder-lo escriure. Estava buscant una història d’amistat, una mica dramàtica, o alguna cosa així, però només van parlar de les seves famílies! Entre ells només coincidien una vegada a la setmana perquè era una assignatura optativa de cinema, així que primer van quedar impressionats de veure que tenien un 80% de famílies desestructurades. No ho sabien i els va xocar.
Es van adonar que no eren els únics que tenien problemes. De cop van veure que eren els problemes d’una generació, i jo vaig sentir que cadascun d’ells tenia voluntat de dir a la generació anterior que volia viure de manera diferent, més fàcil.
És més poderós un documental que una ficció?
D’alguna manera sí, perquè és cert. Vam decidir amb els alumnes que faríem aquells debats entre ells a l’institut, a fora, que semblaria una ficció encara que en realitat les converses són del tot reals i improvisades. No em podia creure algunes de les frases. Pensava: “Ostres, és tan bonic, precís i fort el que diuen!” I també em va sorprendre la resiliència, el fet que realment estaven resistint a la vida.
Quan es va estrenar a França, cada cop que se’n feia una projecció, la gent jove que hi anava em deia: “És exactament això, és la nostra vida, és pel que passem, és la nostra història”. I em donaven les gràcies per reflectir-los d’una manera molt diferent de la idea dels adolescents que veus a la televisió i al cinema.
No són adults escrivint el que ells han de dir…
Exacte, és una situació fictícia – perquè posem els adolescents a un lloc perquè parlin – però els seus diàlegs i discussions són completament reals. Jo estava molt interessada en això i vaig quedar fascinada pel que van arribar a dir. Vaig pensar que era molt poderós.
Crec que és molt important entendre què pensen, ja que són gent amb qui compartim un món en un moment de temps determinat, però que són ells els qui construiran un món nou, i nosaltres marxarem.
