Els professors de català dels centres de l’àrea metropolitana on el castellà té un ús social generalitzat, quan parlen de la feina, diuen que:
- El català és la llegua oficial de l’institut, però no és la llengua social del professorat.
- Els alumnes només escriuen en català, no el parlen mai.
- El personal d’administració i serveis també hauria d’estar al cas de parlar en català.
- Els espais no formals són molt importants i, sovint, els professors parlen en castellà amb els alumnes als passadissos o al pati.
- Impartir la classe en català depèn de la voluntat del professor.
- La immersió ha aconseguit que tots els alumnes entenguin i llegeixin el català, però no que el parlin.
- Hi ha centres on la majoria dels professors fan les classes en castellà.
- En els llocs on no es parla català al carrer, no funciona la immersió.
- Els professors parlen en castellà perquè el català es veu com una dificultat afegida.
- Els alumnes que porten el català de casa, fan una immersió en castellà.
Una enquesta de l’any 2014 a 63 docents ve a suavitzar el panorama. Conclou que el professorat parla majoritàriament en català a l’aula, de vegades parla en castellà als alumnes castellanoparlants, tant a l’aula com al passadís, i que els parlars del pati són els que es volen, o els que es poden.
El nou model català
Els temps canvien i el nou model d’ensenyament del català posa en dubte la idea de bilingüitzar la població. Ja fa un temps que les instruccions del Departament d’Educació en relació a les llengües dels centres educatius ordenen el plurilingüisme. Això és: ensenyar les llengües a través de totes les matèries i de forma integrada, d’acord amb la filosofia dinàmica, que intenta no separar les llengües (català, castellà, anglès i una segona llengua estrangera).
La recepta per transllenguar ve a ser aquesta: a l’educació primària, llegim textos escrits en castellà o anglès i els comentem en català. A l’educació secundària, aquest enfocament es pot introduir en àrees específiques (planificant l’ensenyament combinat de llengua i matèria) o bé en projectes de descoberta i investigació documental. I, pel que fa a l’anglès, cal impartir, total o parcialment, una o més àrees o matèries no lingüístiques.
Aquest nou model, però, també es veu com una amenaça per al català, perquè entre les llengües en contacte hi ha un desequilibri en el nombre de parlants d’una llengua o d’una altra que podria afectar la llengua minoritzada, i històricament, les llengües aïllades s’han preservat millor, però qui dubta que en el cas del català, com en el de la majoria de llengües, aquest escenari d’aïllament s’ha esfumat?
La qüestió és que transllenguar podria ser viable si es reserven espais per a la llengua minoritzada, si pel fet de transllenguar es fa necessari el seu ús, si s’aconsegueix la competència lingüística en totes les llengües apreses i una certa consciència sociolingüística, tot relacionant les activitats translingües esporàdiques amb àmbits on una o una altra llengua sigui la d’aprenentatge.
Podem confiar que el català sobreviurà a les llengües dominants (el castellà, sobretot, però també l’anglès) allí on està més amenaçada la seva supervivència?
Què ens dirien els professors de català que esmentàvem a l’inici? Ens explicarien el rebuig del català entre alguns alumnes? L’ús del castellà com a llengua vehicular en alguns docents i, sobretot, l’escàs impacte de l’escola en el canvi de les normes d’ús?
Al català, li anirà millor si transllengüem?,O bé, avui per avui, a l’escola i l’institut, és preferible continuar separant les llengües?
