Cristina Gutiérrez és la directora de la Granja, una casa de colònies situada a Santa Maria de Palautordera (Vallès Oriental) que s’ha convertit en referent de l’educació emocional, fins al punt d’haver batejat el Mètode la Granja, avalat pel Grup de recerca en Orientació Pedagògica (GROP) de la Universitat de Barcelona. Fa tres anys, Gutiérrez va tenir la idea de muntar un cicle de conferències gratuïtes sobre educació emocional, adreçades a mestres, i voltar per diverses ciutats catalanes aprofitant que al gener a la Granja hi ha menys feina, i per això va formar un quartet amb tres solistes amics: Eva Bach, David Bueno i Jordi Amenòs. Resultat: amb mesos d’antel·lació les sales ja estaven plenes i van haver de buscar-ne d’altres més grans.
El segon any van ampliar aforaments i van arribar a Andorra, en total van assistir al tour 1.600 docents, xifra que aquest any superaran, ja que a l’organització de l’EmocionaTour 2020 s’hi ha sumat Educaixa, la qual cosa ha permès ampliar el seu radi d’acció a tot l’Estat, a més d’incorporar-hi nous ponents: Arantxa Ribot, Javier Cebreiros i Gemma Ventura. Durant el mes de gener han passat pels CaixaFòrum de Sevilla, Palma de Mallorca, Barcelona, Madrid i Tarragona. Aquesta tarda són a Saragossa, demà a Lleida i el dia 12 tanquen la gira a Girona. Parlem amb Cristina Gutiérrez aprofitant la conferència a Barcelona, on també acaba de presentar el seu darrer llibre, Créixer amb valentia (Rosa dels Vents).
Quina finalitat persegueix l’Emocionatour?
El que busquem és un canvi de mirada, és adonar-se de coses. A diferència d’altres recursos, l’educació emocional comença per un mateix. És a dir, jo vull ensenyar els meus nens a comunicar-se positivament o a augmentar la seva autoestima –que és la base de l’èxit i la felicitat–, i jo vull això m’ho he de creure, si no, no en sabré. Oi que si vols ensenyar a dividir has de saber dividir? Doncs això és el mateix però comença per tu. I aquesta és la dificultat. Ens ensenyen que tot es pot memoritzar i tot es pot aprendre, però quan arribem a l’edat adulta ens adonem que està molt bé saber les capitals d’Europa però si tens un problema amb la teva parella o la teva feina això no et serveix de res. Moltes vegades sortim del sistema educatiu sense saber ni qui som ni què volem ni què necessitem. Fem el que toca. Com diu el meu fill, anem encarrilats i és tot molt més fàcil. Fas el que tothom vol, però cada vegada et sents més lluny de tu mateix. Hi ha molts adults així. Si volem que això no passi amb la canalla, ens hem de preguntar “ostres!, què podem fer diferent?”.
Això està ple. Està clar que les emocions interessen als mestres.
La conclusió és que, primer, és una necessitat, i segon, que els mestres estan molt implicats en la seva formació i volen fer coses diferents. El que hem vist aquests anys és que hi ha molts reptes d’educació en aula i que les eines de l’educació emocional funcionen, són útils i són fàcils i són ràpides. Perquè ajuden a modular actituds i comportaments. La gent quan surt ens abraça i ens fa petons.
Els mestres necessiten eines per gestionar les seves emocions o les dels seus alumnes?
Les emocions les tenim com a éssers humans, tots en tenim, i necessitem eines per ser jo qui gestiono la meva ansietat, la meva por, la meva ràbia, i que no sigui la meva ràbia i la meva ansietat la que fa el que li dóna la gana amb mi, i la que decideix què faig i què no faig. Al final les emocions fan el que volen amb nosaltres. Quantes vegades la por ha decidit que el teu fill no va de colònies? I és la teva por, no la del teu fill. Quanta gent coneixes que tenen zero control de la impulsivitat? I això genera dificultats en les relacions socials, pèrdua d’autoestima, culpabilitat, vergonya, etc. I per què serveix la por o la ràbia? Perquè tots en tenim. Totes les emocions les tenim per sobreviure com a espècie… però sabem què és la por? No és just no saber-ho, perquè es pot aprendre molt fàcilment.
Com ha passat que una granja-escola, que no deixa de ser un equipament per colònies escolars, s’ha acabat convertint en un referent en educació emocional?
Per desesperació. Fa 37 anys que em dedico a això, i quan ja en feia 20, parlo dels anys 2002-2003-2004, i em pensava que de tractar amb infants alguna cosa en sabia, em vaig començar a adonar que tot allò que sempre havia utilitzat per educar ja no em funcionava. Ni els nens m’escoltaven com abans, ni aconseguia modular actituds o comportaments, la qual cosa em generava una gran frustració. Em queixava de tot. I a través de l’assaig-error, amb els 18.000 nens que passen per allà anualment, i que van de P3 a l’ESO, vam començar a fer coses diferents, a provar eines diferents, fins que vam veure que totes aquelles relacionades amb l’educació emocional, a entendre què et passa a tu per dins, eren les que causaven canvis. Uau. I així vam anar fent fins que vam crear el mètode de la Granja, mètode basat en l’educació emocional.
I funciona?
Podem aconseguir modular actituds i comportaments, amb qualsevol de les escoles que venen, i a més hi ha evidència científica, perquè un estudi realitzat pel GROP conclou que hi ha canvis significatius en les 5 dimensions de les competències emocionals (consciència, regulació, autonomia, competència de vida i de benestar). A més d’una baixada significativa de l’ansietat-estat i de l’ansietat-tret.
M’haurà d’explicar què vol dir això.
El tret és que forma part de la teva personalitat i l’estat és una qüestió del moment. L’ansietat és l’emoció que més està augmentant, la venda d’ansiolítics s’ha disparat, és el medicament que més es ven a tot el món. Durant unes colònies podem aconseguir que baixi l’ansietat-estat, però també l’ansietat-tret. I sense pastilles.
Una escola és bastant diferent d’una casa de colònies. Precisament, la mateixa activitat d’unes colònies semblen molt indicades per treure’s ansietat…
L’ansietat-estat sí, però l’ansietat-tret no. Amb dos dies, això no es canvia. A no ser que hi hagi una metodologia. Hauries de veure-ho per entendre del que estem parlant.
Ja, però ara estem fent una entrevista.
Nosaltres som un accelerador de competències emocionals. És a dir, si vols entrenar l’autoestima, nosaltres ho fem amb un mètode accelerador. Com ho fem? Amb activitats, com lideratge amb el cavall, el pont de la comunicació positiva, el rocòdrom de la consciència emocional, és a dir, ho practico, ho sento i llavors ho aprenc. A través d’aprenentatge vivencial. Evidentment, darrere hi ha molta formació, molta metodologia i molta base teòrica. Ho aprenc si hi ha algú que està fent que ho aprengui, no aprenem sols quan això no se’ns ensenya. En fi, hi ha moltes activitats.
I serien extrapolables pel docent que no pot portar els seus alumnes a la Granja?
És totalment extrapolable, no només a centres educatius, sinó també a altres àmbits. Ara, per exemple, estem fent educació emocional a la Masia del Barça, i l’any passat vam començar a fer-ho als nens malalts de Sant Joan de Déu. Amb estudis científics que demostren canvis en les competències emocionals de tots els nens que van venir. En només 12 sessions. Si es pot fer en 12 sessions no em diguis que no es pot fer al llarg de 9 mesos.
Mai li han dit que és molt fàcil parlar per algú que no s’enfronta cada dia amb una aula de 25 marrecs?
Mai m’ho han dit, perquè jo treballo amb els mestres. Rebo escoles senceres, i no durant unes hores d’aula, sinó diversos dies. Veig els mestres, i els veig moltes vegades desarmats, no només perquè de vegades els falten els recursos, sinó perquè socialment estan massacrats. La seva feina no es respecta, quan és la més important del món. A la Granja jo he tingut també nens de 10 anys asseguts a terra i enfadats amb el món mundial i engegant tothom a dida. I què faig, amb aquest i els altres 15 que també tinc? I allà has de tenir molts més ulls amb la seguretat, perquè un nen se’t pot escapar, perquè hi pot haver un accident… Llavors, o t’espaviles o t’espaviles. Jo vaig estar a punt de deixar la feina, i més d’una vegada. Per desil·lusió, perquè sentia que ja no servia, perquè els nens no em feien cas.
I no ho va deixar.
Vaig començar a formar-me, a provar coses… A una casa de colònies passa de tot. Sempre tinc una cua de petits conflictes, i recordo que abans es resolien ràpidament, després em van començar a costar més, i així fins a arribar a algun cop que potser m’havia tirat una hora tractant de resoldre un conflicte i no hi havia hagut manera. Vaig estar dos anys queixant-me dels pares, dels polítics… però tot seguia igual. Fins que un es pregunta: “A veure, jo què puc fer?”. I no és fàcil fer-ho, però la veritat és que això que vam fer va ser per pura desesperació. I recordo que amb les noves eines vaig solucionar un conflicte amb un minut i mig, i vaig pensar: “Això és la canya”. I vaig començar a veure quin era el camí. Ara els nens ens escolten, evidentment hi ha algunes situacions complexes, i per això sempre seguint buscant més maneres. I després hi ha un element clau: l’amor. Quan tu mires a un nen amb amor, la meitat està fet. Però si jo vaig angoixada pensant per dins “sisplau, que no hi hagi un conflicte”, com em passava aquells anys, llavors arribava un conflicte i la meva mirada no era d’amor, era de “buf!”. Quan hi ha un conflicte, del tipus que sigui, has d’abraçar, fer un petó i comencem a parlar. El 99% es resol.
Amor és el que recomaneu als mestres i professors?
El que recomanem és que l’educació emocional sigui un dels seus recursos per educar, una eina que tens integrada i l’utilitzes quan vols.
En quin moment l’apliques?
És transversal. És la mirada el que canvia. Una mirada d’un mestre et pot canviar la vida. I busquem aquesta mirada que et dignifiqui com a infant. En aquest tour parlem de la mirada, jo necessito que qui vingui surti diferent de com ha entrat, que senti alguna cosa per dins per entendre aquest canvi de mirada. Aquest és l’objectiu de l’emocionatour: entres d’una manera i has de sortir d’una altra. Has de sortir pensant que vull canviar el que no m’agrada. Però per això fa falta valentia, que és del que parlo jo. Parlo de valentia i de vulnerabilitat, perquè per moltes màscares que ens vulguem posar, tots som vulnerables, i no passa res. Si et pot fer mal algú, si un dia moriràs, és perquè som vulnerables.
Hi ha unes edats ideals per aquest tipus d’activitats?
Nosaltres comencem a P3, en endavant. Fins i tot venen empreses. I casals d’avis. I és brutal. Entendre a aquesta edat què és la tristesa els ajuda moltíssim. Perquè no ho saben. Al novembre comencen a venir casals d’avis perquè s’apropa Nadal i és una època que molts avis es moren de la tristesa que els generen tants records. Quan marxen em fan unes abraçades… és una passada. El que fa ràbia és que tan fàcil de fer, perquè si nosaltres, que no som ningú, ho hem fet, com no ha de poder fer una escola que està nou mesos amb el mateix equip.
És la segona vegada que diu que és molt fàcil, i en educació no hi ha res que sembli fàcil.
T’asseguro que ho és. Jo sempre dic: “No t’ho creus? Vine i ho veus”. Parlem d’esperança, parlem d’amor, parlem de coses que no formen part del llenguatge educatiu.
Llavors, on estarien les principals mancances en educació emocional a la majoria d’escoles?
La falta de consciència. No ens adonem de cada vegada que tu pots canviar la vida a una persona amb una mirada. Si un nen l’ha liada, jo com a educador puc fer una cosa que no és castigar, sinó que és reparar, si et miro amb apreci t’estic dignificant com a ésser humà, i això és el que més troben a faltar els nens. Per mi l’educació és encendre, no acumular. I això no vol dir que no haguem de transmetre coneixements, això no és o educació emocional o coneixements, sinó educació emocional i coneixements, perquè a més a més està demostrat, amb evidència científica, que quan hi ha un estat emocional saludable (perquè et sents bé amb tu mateix, no sents por, ningú em fa bullying, aquestes coses), augmenta el resultat acadèmic d’una manera molt significativa. Per tant, per què no l’aprofitem? Això sí, cal ser molt valent per fer coses diferents. Hem de superar les pors i fer coses noves. Els nostres nens s’ho mereixen, siguem valents i no ensenyem de la manera com a nosaltres ens van ensenyar. Hem de treballar la frustració, la paciència, l’autonomia, la confiança, que m’ajudarà a aixecar-me cada cop que caigui. Això quan s’ensenya? Quan toca? No ensenyem això i ensenyem a multiplicar. Però és que no veiem que és bàsic que qui no té benestar emocional fracassarà professionalment encara que sigui un crac en la seva especialitat? Quants cracs no saben treballar en equip?
I en el llibre parla més o menys de tot això?
L’he escrit perquè en aquests 37 anys que veig passar per la Granja milers de nens de totes les edats cada any, mai m’he trobat tants nens amb tantes carències emocionals. Pors, desconfiança, inseguretat, autoestima molt baixa (en especial a l’ESO), etc. I tampoc mai m’havia trobat tants pares espantats.
Espantats sobre el futur dels seus fills, de la humanitat…?
No, espantats perquè el seu fill ho tingui tot i no ho passi malament mai.
Hiperproteccionistes?
Absolutament. I això debilita i fa fràgil als nanos. Igual que ara mateix hi ha molta conscienciació mediàtica sobre el tema de l’ecologia, sobre això els mitjans haurien de posar l’èmfasi, perquè tothom sabés que sobreprotegir és desprotegir. Si cada vegada que el nen s’oblida de fer els deures, jo uso el whatsapp de les mamàs de classe per buscar-los, li estic dient “no et preocupis, ja ho faig jo perquè tu no pots”. I així podríem posar molts exemples. I quin és el missatge del “tu no pots”? Baixa autoestima, inseguretat, por, va tot relacionat. I a més, m’estic trobant que els nens entenen el missatge que la felicitat depèn dels papas. Ells em defensen de tot perquè jo no puc. Amb la qual cosa quan arriben a l’ESO, si els deixa la nòvia, si es posen malalts o si tenen qualsevol decepció la culpa és dels papàs. Quan tu ets el responsable de la teva felicitat.
Els nens són més malcriats ara?
Els nens tenen menys límits i estan més consentits. De vegades em trobo que qui lidera la casa no són els pares sinó el nen. Hem de posar límits clars i ferms als nens, perquè això els dóna seguretat i autoestima. Això és una regla d’or.
O sigui que el llibre s’adreça més als pares que als mestres?
A qualsevol que eduqui, i per descomptat els pares i mares són agents educadors. Però sé que també l’estan llegint caps d’empreses, perquè serveix pel mateix. A mi em diuen que els ajuda a entendre les persones que treballen amb ells que tenen por, que se senten amenaçats. Jo escric perquè la gent faci aquest canvi de mirada.
