Volia titular l’article “Pin, pam, pum” per rememorar el títol d’una pel·lícula “Pim, pam, pum, fuego!”, de 1975, ambientada en la situació de la immediata postguerra. El que vivim no es pot comparar al que es va viure en aquells anys, malgrat hi hagi algun element que ens ho recorda. Estem davant d’un joc que pot arribar a ser greu. És, com a mínim, una maniobra de distracció.
Als que difonen aquestes idees de difícil comprensió els molesta que funcioni un ensenyament públic que actualment intenta atendre tothom sense exclusions, que vol potenciar el pensament crític i animar les criatures i els adolescents a tenir iniciativa i respectar totes les persones. Hem de recordar que totes les persones són respectables, les opinions no.
No és casualitat que la campanya posi en primer terme la denúncia de la igualtat de gènere i de totes les orientacions sexuals. No els preocupa la desigualtat econòmica, ni les diferències de classe social; els preocupa, sobretot, que les dones puguin tenir un paper preeminent en la nostra societat. És el pal de paller: cal anul·lar les dones, cal sotmetre-les, cal dominar-les per poder mantenir un sistema socioeconòmic que permet augmentar mica a mica les desigualtats, i el poder dels rics sobre els pobres, dels homes sobre les dones, dels blancs sobre les persones d’altres colors. Les acusacions contra la igualtat de gènere i contra les persones feministes és un reflex de la por que els homes de dretes tenen a l’alliberació de les dones. Una por que ja es feia pública els anys de la República (1931-1939).
Si ens deixem enganyar i discutim sobre la censura escolar, permetrem que continuïn les desigualtats de les xarxes d’ensenyament (pública, concertada, privada) i les segregacions socials i d’altres menes a les escoles. Permetrem que les religions es mantinguin presents a les aules, que l’ensenyament tradicional domini a les inevitables transformacions educatives. Deixarem de banda la necessària col·laboració amb les famílies, la seva implicació i complicitat amb l’educació dels seus fills i filles.
Aniria bé que tot denunciant aquestes burdes però greus maniobres, reflexionéssim una mica sobre la realitat actual. Hem de pensar també amb el que tenim i que permet als reaccionaris continuar amb els seus acudits i les seves falses notícies. Mantenir l’inexistent dret a escollir escola per part de les famílies està en aquesta línia. Si es por triar l’escola (sostinguda amb diners públics) que vull per als meus fills o filles, per què no puc escollir el que s’hi ensenya allí?
El procés lent però continuat de les administracions del nostre país per privatitzar ensenyament i sanitat també dóna, indirectament, camp als que volen separar encara més rics i pobres, autòctons i nouvinguts; centres privats per autòctons rics i públics per a la resta. Si les administracions educatives no fan front de debò al classisme i al racisme present a la nostra societat es dóna peu a les actituds que hem escrit. Si no es prenen seriosament que l’escola pública ha de ser inclusiva, que ha de permetre l’accés a tothom en pla d’igualtat, costarà molt més fer front als que la volen destruir.
La generació adulta és responsable, en el seu conjunt, de l’educació de les generacions joves. Hem escrit moltes vegades que tothom és responsable de l’educació. Els centres escolars són un element més educatiu, segurament no el principal. Als familiars, malgrat les incerteses que vivim, els pertoca la part més important del fet educatiu. No és bo delegar excessivament en l’escola. Aquesta desresponsabilització podria comportar, per compensació, voler controlar què es fa a les aules. És preferible animar-nos mútuament, famílies i mestres, a dur a terme el paper que ens pertoca a cadascú o cadascuna. Tots i totes tenim molt a dir en l’educació d’infants i adolescents. Una col·laboració en pla d’igualtat és una bona manera de combatre als que volen eliminar el pensament crític i la llibertat. Les altres instàncies educatives, esplais, clubs d’esport, associacions de veïns, biblioteques, xarxes associatives de barri… també haurien de dir la seva, també haurien de defensar la llibertat que els polítics de dretes els volen arrabassar.
L’escola, vulguem o no, transmet una determinada ideologia, una determinada visió del món. Uns quants exemples: tenim en compte els riscos evidents del canvi climàtic? Defensem un sistema econòmic que manté i augmenta les desigualtats? Fem coeducació o ens conformem amb l’escola mixta que tenim? Lluitem contra l’eurocentrisme? Contra els racismes que posen en qüestió determinades expressions culturals? Per què fem servir els mapes tradicionals, encara que sigui la projecció Peters, on l’anomenat nord sempre està a dalt i el sud a baix? Anomenar els pols nord i sud no és cap casualitat ni és quelcom neutral… però ho continuem fent a la majoria d’escoles i instituts. Un exemple petit que fa pensar en què tenim en compte i en què no a l’hora de transmetre o ajudar a pensar al nostre alumnat. L’ensenyament no és ni pot ser neutral. La pretesa neutralitat està sempre a favor dels poderosos: cal tenir-ho en compte a l’hora de defensar la feina que fem els ensenyants.
Fer córrer notícies falses i aberrants és propi dels polítics de dretes. Els franquistes ja ho van utilitzar al llarg de la guerra espanyola i durant els 40 anys de dictadura. Estem en una ofensiva molt clara contra l’escola pública, contra l’ensenyament en llibertat, contra la igualtat d’oportunitats. Aquí rau el moll de l’os de l’ofensiva, aquesta tonteria del pin és la cortina de fum perquè oblidem la clau de la situació. Volen revertir els avenços, petits o grans, aconseguits des del final del franquisme. Volen tornar a l’època obscura i autoritària. Volen evitar que, com diu el mestre protagonista de La lengua de las mariposas (1999), tota una generació sigui educada en llibertat; perquè aquest fet seria irreversible.
