Es veu ben clar que Andreu Navarra no va arribar a aquest món per passar-hi de puntetes. És un doctor en filologia hispànica que els caps de setmana toca la bateria en un grup de heavy metal. I és un professor interí de llengua castellana (ha passat per mitja dotzena d’instituts de diverses ciutats del Baix Llobregat) que de seguida es transmuta en prolífic escriptor, perquè als seus 39 anys ja ha publicat quatre novel·les i vuit assajos. Només un d’aquests llibres va sobre el seu ofici, es titula Devaluación continua (Tusquets), va sortir després de l’estiu i en poques setmanes a les llibreries es va convertir en un autèntic bestseller. És un llibre crític, però realista, assegura Navarra, que rebutja que l’etiquetin ni de tradicionalista o ni d’antisistema.
On està el secret de l’èxit de ‘Devaluación continua’?
Doncs no ho sé. Potser és que de llibres sobre teoria i canvi pedagògic n’hi ha molts, i en canvi el meu se centra en el professor en tot el seu plantejament.
Professors que ploren, que estan estressats… El retrat que fa és molt dur. Cap company no li ha comentat que potser exagera una mica?
Més aviat em diuen que és equànime. De fet, les meves experiències més dures no les he posat. Per exemple, que em disparessin amb una pistola de balins, o coses de contingut sexual a tutoria, això no ho he posat. És un llibre amb voluntat de no ser truculent. Crec que si el llibre ha tingut èxit és perquè precisament és realista.
O sigui que el llibre és moderat.
De fet, una tercera part està dedicada a anar contra els apocalíptics i contra aquesta mena de prosa desfermada.
Qui i què són els apocalíptics?
Aquests llibres on tot són queixes. Jo només volia plantejar com estan les coses, i especifico sempre que no tot el que descric passa a tots els centres, dic que la xarxa per bastir un sistema democràtic la tenim, però trobo que els continguts s’estan mercantilitzant i que hauríem de contribuir més a la igualtat social. Tenim un panorama social que és molt dur, amb molts problemes que són fora del sistema educatiu però que arriben al sistema educatiu. Un sistema educatiu més ben finançat podria assumir aquets problemes molt millor.
Però el que està clar és el seu escepticisme amb la innovació educativa.
Quan parlo amb altres professors que tenen ganes de sumar-se a les noves pedagogies, amb què es troben? Que tenen 150 alumnes, que els edificis són els mateixos i que tenen ordinadors que triguen 20 minuts en encendre’s o que el wifi no va. El que dic al llibre és que aquestes reformes, si són bones, tenen un problema d’aplicabilitat. Si es pogués treballar amb menys alumnes totes aquestes reformes serien molt més fàcils d’aplicar. Demanar ràtios més baixes no és revolucionari, no em sembla forassenyat. Jo demano això i demano un neohumanisme que torni als valors democràtics i de justícia social que hi havia als anys setanta. Però jo no sóc un antisistema, al revés, sóc un defensor del sistema, però sóc crític amb el populisme, amb les promeses que no toquen de peus a terra.
L’han acusat de tecnòfob.
No sóc ni tecnòfob ni tecnocràtic. El que plantejo és que faci autèntica innovació tecnològica! Per exemple: per què no ensenyem programació als alumnes? Està comprovat que alumnes amb problemes econòmics, si se’ls hi ensenya a programar tindran una eina estupenda per poder prosperar laboralment. Som poc ambiciosos amb la ciència. I també em diuen que insisteixo molt amb el problema de les humanitats, i és veritat, tenim un problema amb les humanitats, però també amb la ciència. Als instituts s’ha de fer ciència, in situ. Crec que estem anivellant a la baixa i que el nostre jovent té potencial. No estem bastint els fonaments com per poder acollir vocacions científiques. I per això construïm un país abocat al monocultiu del turisme quan podríem fer molt més. Estem frenant el jovent.
Veig que li preocupa molt la ciència, que no és la seva matèria.
Fer llengua és meravellós, perquè jo els deixo crear. Es posen a escriure, em demanen redaccions. La setmana passada teníem examen i com que era el centenari de Galdós els vaig demanar que fessin un conte literari d’amor realista com els que feia Galdós. I va ser fantàstic. És a dir, és molt fàcil fer la llengua competencial. El problema és la ciència, on ja no és tan fàcil.
Segurament el seu discurs fa que se l’identifiqui amb els defensors de la pedagogia tradicional, és a dir, la de la cultura de l’esforç, la memorització i les classes magistrals.
Voldria deixar clar que el que ataco és el pensament únic. Tenim un alumnat plural i les nostres eines són plurals. L’abordatge competencial pot funcionar molt bé amb uns grups, i pot ser que no funcioni tan bé amb uns altres. Per exemple, l’Institut de Cervera va aconseguir dos premis extraordinaris de selectivitat amb metodologia tradicional. Doncs a ells els funciona. El que dic al llarg del llibre és que hem d’adequar la metodologia al que tenim davant. Però jo no defenso l’esquema tradicional, era excloent, deixava fora molta gent.
Sobre escola inclusiva no en parla al llibre.
És cert. Crec que en aquest assumpte la clau és parlar amb les famílies. I n’hi ha que tenen por. S’han d’escoltar les necessitats dels alumnes. A la resta de l’Estat les associacions van aconseguir que les polítiques d’inclusió que tancaven l’escola especial es frenessin, perquè una part de les famílies considerava que els seus fills estaven millor allà. Un membre d’una d’aquestes associacions em posava l’exemple que a la seva escola hi havia 90 alumnes i 80 docents. Aquesta ràtio és impossible d’assolir per un centre ordinari. O sigui, tenim els diners per fer una escola inclusiva real? Jo em pregunto això i també em pregunto si han parlat amb les famílies i si tenim les instal·lacions que fan falta. Això no es pot fer mal fet.
Hi ha tota mena de famílies. Potser només n’ha escoltat unes.
Doncs que s’escolti a totes les famílies i que això es doti d’un pressupost suficient. El que no pot ser és que es creïn situacions negatives per l’alumnat.
Al llarg dels seus anys de docent no ha tingut cap alumne amb discapacitat?
Un munt.
I com s’ha enfrontat a aquest repte, doncs?
És que depèn, cada cas és diferent.
Diuen que a infantil i primària la predisposició del professorat a abordar la diversitat a l’aula és molt superior que la que té el professorat de secundària. Com ho veu?
El que veig és que no es pot fer innovació sense inversió, perquè la innovació és cara, i que el mateix passa amb l’escola inclusiva. És cara i cal invertir. Si s’inverteix, endavant, però si no estàs invertint prou diners per tenir una plantilla adequada i perquè aquests alumnes tinguin l’atenció adequada, aleshores pot ser un desastre. Han de ser professors amb experiència i amb els protocols molt clars. Jo he vist casos d’èxit, i també he vist alumnes d’USEE, que segurament no haurien d’estar allà, aixecar pel coll a una professora de català. Aquestes situacions no haurien de passar. Sense diners l’educació només és inclusiva sobre el paper. Jo he aturat crisis d’ansietat d’un noi que tirava taules i cadires a una professora que s’arrencava els cabells en un atac d’histèria, i jo estava de guàrdia i vaig haver d’intervenir sense cap formació, fixant-me només en com ho feia el psicopedagog. Això és quotidià.
En el llibre també es veu que li agrada la seva feina i que hi ha moments molt satisfactoris…
Cada dia.
…però en canvi la major part sembla la descripció d’un escenari de guerra. No està una mica descompensat?
Per dues raons molt senzilles. Perquè cal portar esperança als professors i perquè els pares han de saber on porten els seus fills. No podem pensar que vivim en un paradís. El que hi ha és la pura realitat; coses vistes, que diria en Pla. Una realitat que és complexa i que s’ha de conèixer. A mi cada dia m’escriuen pares per donar-me les gràcies i dir-me que ara sabem el que hi ha. A les facultats s’han adonat que anaven fent teoria, però que els alumnes que havien de fer de professors de secundària no han fet prou pràctiques i quan arriben a una aula no té res a veure!
Aquesta esperança que dóna el llibre als professors que el llegeixin deu ser per la via de dir que no sou els únics que esteu fets pols.
Sí. I també m’arriben un munt de missatges de professors, i no només catalans i espanyols. M’arriben també d’Uruguai, de Perú… I un altre objectiu era plantejar el debat d’un altra manera, centrant-lo en la manera com se sent el professor. No en tenim d’altres, i no els podem tenir pensant-se que estan obsolets. Amb aquest panorama de pessimisme i de professors plorant no podem anar enlloc. Mirem el problema de debò: per què hi ha tant d’estrès a les aules? Els pares, crispats, molt agressius; els profes, crispats i extenuats; els alumnes, desanimats i sense les competències bàsiques.
Ara em dirà que abans els alumnes estaven més ben preparats.
El problema és que arriben molts nanos a 1r d’ESO que no saben llegir, o ho fan amb moltes dificultats. No saben pràcticament escriure. Això no és defensar l’escola tradicional, és defensar l’alfabetització, que segurament és un dels primers drets democràtics. Jo no defenso la llista dels reis Gots ni cap llista memorística, el que defenso és que l’alumnat tingui suficient lèxic per analitzar el seu món. És típic que et diguin: “De què ens serveix saber els rius d’Espanya?” És que es tracta que un alumne de Santa Coloma sàpiga quin riu passa al costat de casa seva i treballant per projectes m’adono que l’alumnat no sap ni on viu. No sap situar casa seva al mapa, no distingeix província d’Estat, de capital, de ciutat, de poble, no tenen els elements per analitzar l’entorn. Hi ha una confusió i un gran col·lapse informatiu que ve, evidentment, de les xarxes.
Compte que li donarà la raó als que l’acusen de tecnòfob.
És que el problema de lectoescriptura és greu. I és un problema que té a veure amb l’atenció i la capacitat de concentració. Si tenim alumnes addictes als mòbils i als videojocs… els hem de donar més pantalles a l’aula? La lògica no és que l’aula corregeixi els excessos de la societat?
Aquest és un punt de vista. L’altre és que aquest és el seu llenguatge i que si vols que t’escoltin i tenir-los motivats has de parlar el seu llenguatge i fer-ho amb les seves eines.
És que no és cert! No els motiva més, els produeix ansietat, i arriben a 2n de batxillerat i s’han de medicar per fer un examen. Els llencem a una piscina que no té aigua. Qui ha dit que hem de gamificar? Li hem preguntat a l’alumne si li agrada? Perquè resulta que algunes experiències de gamificació fracassen perquè són avorrides. O sigui que de vegades s’ha de gamificar i de vegades s’ha de fer una classe magistral. O un grup vol una cosa més competencial i un altre una cosa més intel·lectual, per tant un sempre ha d’estar auscultant a veure quina és la metodologia adequada a aquell grup. Però jo no defenso un sistema tradicional, defenso un equilibri.
Els alumnes s’han de medicar?
Quan es fan estudis sobre el que es prenen els alumnes a batxillerat… mare meva! Ansiolítics, antidepressius… hi ha massa estrés. Plantegem-nos com reduir l’estrès. Per què no fem plans d’atenció?
Què vol dir?
Plans per aprendre a concentrar-se. Em consta que algun centre ho està fent. En resum, el llenguatge dels joves és el llenguatge dels joves i nosaltres no en tenim ni idea. Realment pensem que reproduirem la seva forma d’entretenir-se? Això és paternalisme. Hem de reduir l’estrès i el que no podem fer és no atendre a l’alumne que vol aprendre, que vol anar més lluny.
Diu que els alumnes no saben llegir però en canvi els seus han fet una narració realista a l’estil de Galdós…
Sí, però, per exemple, hi ha alumnes que no posen ni un sol accent. Això, a 4t d’ESO! És molt preocupant! També insisteixo que tot el que jo dic no vol dir que passi a tots els centres. Hi ha centres molt diversos, jo ara mateix he suspès a quatre de 150. Però no es tracta d’això, es tracta d’analitzar què estem fent malament en les pedagogies que hi ha a primària perquè n’arriben que no saben pràcticament llegir i els professors de matemàtiques t’expliquen que els alumnes no poden concentrar-se per entendre un problema.
I llavors li sembla que tot és un problema d’inversió?
No, però si no es baixen les ràtios no es pot innovar. Amb 150 alumnes un professor no pot aplicar totes aquestes innovacions per molt que vulgui. El que estic dient és que els professors estan extenuats. Si els hi donem oxigen tot aquest món de la nova pedagogia el podríem aplicar de manera molt més analítica i còmode. I baixar les ràtios és també molt important pels entorns on desgraciadament tenim violència… coses que jo no he posat al llibre. No és el mateix tenir 15-20 alumnes que 35. L’únic que vull plantejar és que el professor se senti millor, amb l’energia necessària per ser innovador, però de debò, per la gent que té al davant i no per un futur gnòstic. Hi ha molta literatura pedagògica que parla de la vida plena, de la felicitat… per mi, això és un error. Però que quedi clar que jo al llibre no paro de dir que el sistema està viu i que està intentant reaccionar. La inquietud hi és, però falta una direcció i corregir les desigualtats. Per això va bé Portugal. Portugal està matisant el sistema de competències amb un sistema de valors. Hem de deixar els pensaments únics i introduir coses que són de sentit comú. Per exemple, el 25% d’autonomia de centre, això ha tingut èxit allà.
Es refereix a la major capacitat dels directors per triar la plantilla?
Em refereixo a l’autonomia a l’hora de confeccionar el currículum. Un alumne de la Seu d’Urgell no ha de tenir el mateix currículum que un alumne de la Mina, de Cadis o de la Corunya. Què té a veure Medina del Campo amb la ciutat de València? Ens hem d’adaptar al que tenim davant i perdre l’obsessió amb els temes ideològics.
Doncs hi ha qui troba escandalós que als nens catalans no se’ls hi ensenyi la mateixa Història que als madrilenys, per posar un exemple.
A mi els polítics no m’interessen, m’interessen els joves. O, en tot cas, m’interessarà un polític al qual l’interessin els joves. A mi tant me fa si és un partit de dretes o d’esquerres qui posa els diners sobre la taula, però que ho facin. Hem vist propostes de dretes i d’esquerres, però realment és tan important? Uns i altres han fet autèntiques atrocitats.
Però al final són els polítics els qui decideixen.
Però amb autonomia de currículum serien els professors els qui discutirien què fer amb el que tenen al davant. Els governs han de perdre l’obsessió per controlar el currículum i deixar que el professor faci classe.
En totes les teves entrevistes per mitjans estatals no li han preguntat si a Catalunya s’adoctrina?
Moltes vegades. I molts cops han intentat que digui que n’hi ha, però no ho he dit. Mira, a mi no em preocupa. Em preocupen les persones, jo al davant tinc persones d’ideologies molt diverses. El que m’interessa és crear un espai neohumanista en el qual, realment, amb una relació diferent entre el professor i l’alumne, es pugui innovar. Però partint de la realitat i no d’uns paradisos que no existeixen.
Però qui promet el paradís o parla de felicitat? Fins allà on jo sé les experiències de transformació educativa que promouen entitats com la Fundació Bofill o la FMRP es fan tocant de peus al terra, o si més no amb la participació de molts docents que estan a l’aula cada dia.
En el meu llibre no trobaràs ni una sola acusació. Jo només dic amb el que m’he trobat i com podríem millorar. És més, elogio moltes coses que s’estan fent. Per exemple, els instituts escola em semblen una molt bona idea, que a més té una connotació republicana. O un altre: hi ha un pla sobre la taula contra el porno i a favor de l’educació afectiva. Doncs em sembla molt bé. Per què tothom es queda amb el dolent?
Els autors que cita més sovint formarien part del grup més escèptic amb qualsevol iniciativa innovadora.
Però és que som líders en atur juvenil, en desigualtat social…
Però això la pedagogia innovadora no ho nega, al contrari.
A mi un tuitaire em va dir: “Andreu Navarra tiene idealizados los ochenta”. Doncs li vaig fer una foto de la pàgina on dic que no s’ha d’idealitzar allò. L’FP dels vuitanta era un guirigall. M’estic trobant que em posen coses que jo no he escrit. El que també està clar és que les bones iniciatives no poden tapar els fracassos que tenim com a societat.
Potser aquest és el punt de col·lisió. Descriu un professorat absolutament extenuat, vostè mateix ho ha dit, mentre que altres descriuen un professorat molt motivat per canviar les coses i convençuts que tenen la millor professió del món.
És que és la millor professió del món. Ara bé, s’ha de ser realista. Jo no he vist només plorar profes, també he vist plorar directors i caps d’estudi, i també he vist assessors que havien d’explicar les innovacions dient que no se les entenien ni se les creien. I això em preocupa i ho explico. Dels problemes se n’ha de parlar sense tabús. Com un altre problema és que se’n van massa diners a la concertada.
Doncs la concertada es considera infrafinançada.
Des de la crisi, a l’Estat espanyol el pressupost de la concertada ha crescut un 25%, mentre que el pressupost de la pública continua igual que el 2007. Això és un insult.
Suposo que s’hauria d’analitzar què ha passat a cada comunitat.
Bé, si el que diu el diari El Crític és veritat, a Catalunya es dediquen 30 milions d’euros cada any a les escoles de l’Opus Dei. Home… Amb 30 milions segurament el meu ordinador funcionaria.
Amb aquest quadre tan pessimista, mentre es llegeix el llibre un es pregunta per què no ho deixa. S’ha plantejat alguna vegada deixar de ser professor?
Jo tinc dues vocacions: sóc escriptor i sóc professor. Al Raimon Pannikar li preguntaven: “Vostè és catòlic, hinduista o ateu?” I ell deia: “Tot al 100%, no em divideixo”.
No m’ha contestat. S’ha plantejat algun cop deixar-ho?
Jo vaig començar a la concertada, on hi vaig estar dos anys. I després vaig marxar a la UAB amb un contracte de recerca. I mentre feia recerca trobava a faltar els alumnes, perquè et donen molta vida. I vaig tornar-hi. Alguna mare m’ho pregunta: “¿Pero cómo aguantas a mi hijo con 25 más?”. Doncs mira, totes les feines tenen dies dolents i dies bons, però per cada experiència dolenta n’hi ha cinc o déu de bones. Jo em fixo amb el que va bé, però també observo que hi ha un excés d’estrès a les famílies, els alumnes i els professors. I una altra cosa: jo estic completament segur que el millor de la nostra societat està en el professorat. Molts dels meus companys són herois. El que arriben a fer és increïble.
Home… no fan simplement la seva feina?
No, hi posen molt més. Un nivell d’idealisme i de fe absolutament impressionant. Jo em fixo molt en el que fan els altres professors, em donen lliçons cada dia.
