‘Sinónimos’
Inquietant, dramàtica, còmica, descriptiva, filosòfica, lluminosa, fosca, estranya, imprevisible, reflexiva, fascinant… Ras i curt: inclassificable.
Sinónimos, del director israelià Nadav Lapid, que va guanyar l’Os d’Or al festival de Berlín, mereix tots aquests adjectius i molts més. No es pot resumir l’argument, hi ha molts replecs, moltes qüestions obertes, molts interrogants. Tot i això ho intentaré: un noi israelià arriba a París. No en sabem res d’ell. Entra dins d’un pis amb moltes habitacions que et fa pensar en L’últim tango a París. Es despulla com despullada està la casa que l’acull. Li roben el poc que porta i es queda indefens –la seva nuesa física és més que una nuesa física– en una ciutat on no coneix ningú.
Una parella de veïns el troben l’endemà dins la banyera, mig congelat. El porten a la seva habitació i intenten reanimar-lo. Mirades, atracció, primer contacte físic en una pel·lícula on el cos té molta importància. La parella et fa pensar en els protagonistes de Soñadores. Es fan càrrec d’aquest noi que després anirem sabent que fuig d’Israel, d’un Estat que detesta, d’un Estat militaritzat i que té França idealitzada.
No tardarà gaire a descobrir que el joc d’identitats el situarà en un mar de contradiccions. París no és el París que ell somia. Per arribar-hi ha abandonat la seva llengua, passeja per la ciutat mirant a terra i repetint les paraules franceses que aprèn en el diccionari de sinònims que és la primera cosa que s’ha comprat. Té contactes amb la seva ambaixada, fa d’actor porno –quina escena tan impressionant la que recull la sessió de fotografies que li fan–, assisteix a classes per immigrants que volen la nacionalitat –un altre gran moment–, es troba amb el seu pare, fa l’amor… L’origen i el destí imposen les seves condicions i ell no sap cap a on adreçar la seva vida.
Cal destacar el treball de Tom Mercier, la seva primera pel·lícula, com exposa el seu cos a la mirada de l’espectador sense cap impediment, amb una naturalitat extraordinària.
Cal anar preparats per veure aquesta pel·lícula, perquè no acabes de saber mai què estàs veient. I surts del cine amb la sensació que has viscut una gran obra que mereix ser revisada més vegades per anar descobrint totes les capes que té. Per mi, una de les pel·lícules de l’any.
‘Monos’
En els westerns el paisatge es converteix en un personatge. També passa en segons quines pel·lícules de terror. A Monos, del director Alejandro Landes, la selva és un personatge d’una ambigüitat evident. Per un costat és d’una bellesa que et fa sentir petit, minúscul i per l’altre mostra l’aclaparament de la seva exuberància, la pèrdua de qualsevol punt que ens orienti. Però tenim altres personatges de qui no en sabem gairebé res. Un grup d’adolescents comandats per un guerriller que viuen mig abandonats i que han de tenir cura d’una hostatge, una doctora de qui tampoc en sabem gaire cosa. Soldats infantils, molt joves que obeeixen ordres d’un oficial que els visita de tant en tant. Tot i aquesta manca d’informació, de context podem endevinar que provenen dels grups guerrillers colombians que es van enfrontar amb l’exèrcit del seu país. Personatges sense història i sense futur i amb un present que sembla més aviat un malson.
Algú amb encert ha relacionat aquesta història amb El senyor de les mosques, de William Golding –que vaig llegir fa molts anys i que no he oblidat potser perquè en vaig fer un treball a COU– i té una bona part de raó. En les dues obres trobem la necessitat de rituals que cohesionin el grup i la violència que es va manifestant lentament. Escenes oníriques i l’esperança d’una redempció que no arriba i que quan ho fa porta armes a les mans. I també se l’ha relacionat amb El cor de les tenebres, de Conrad. Un viatge cap a un d’aquests inferns que els éssers humans sabem crear amb tanta precisió. I ens enduem al carrer la mirada de la guerrillera que detenen, un interrogant sobre el seu futur.
I una gran banda sonora, molt ajustada a les imatges que veiem.
