1. Escola a casa
Recordo –d’això fa ja un parell de dècades– que vaig tenir ocasió de fer un parell de reportatges a fons sobre aquesta modalitat educativa, molt minoritària al nostre país, però bastant estesa en altres llocs com els Estats Units. La visita va suscitar enormes debats sobre la legalitat d’aquesta iniciativa: sobre si es garanteix el dret a l’educació (no a l’escolarització, per descomptat). Un altre interrogant que es plantejava en el reportatge era fins a quin punt aquests nens i nenes compensaven aquest tancament solitari amb altres formes de socialització en el temps extraescolar i d’oci.
Però no és això el que avui em ve a la memòria sinó qui eren aquests educadors i com organitzaven el procés d’ensenyament. La tipologia d’aquestes i altres famílies responia a un perfil molt definit: persones de classe mitjana, amb estudis i un considerable nivell cultural, que ja llavors exercien el teletreball o es dedicaven a tasques relacionades amb l’àmbit artístic i artesanal. Vaja, que la parella podia combinar perfectament el seu treball amb l’acompanyament educatiu intensiu, A més, disposaven d’amplis i amables espais tant interiors com exteriors. Em va sorprendre l’ambient relaxat, com aquests nens podien treballar amb autonomia, la quantitat de recursos de què disposaven i com es movien per diferents espais: ara prenien un llibre de la biblioteca i es posaven a llegir, en un altre moment comentaven un documental sobre la naturalesa o feien ciència a la cuina o observaven les temperatures i els canvis del temps, i fins i tot col·laboraven en algun treball artesanal del pare o de la mare.
¿Seria possible aquesta educació en llars de tot just quaranta o cinquanta metres quadrats, on a penes penetren els raigs de llum i sense cap espai exterior, i on de vegades conviuen tres generacions o en el qual nens o adolescents estan a càrrec d’un sol membre familiar? En habitatges sense connectivitat ni amb un sol llibre. I amb mares i pares sense tot just estudis, que durant el curs les passen de tots colors per ajudar als seus fills en els deures i tasques escolars, sense capacitat ni recursos, amb dificultats insalvables per exercir el teletreball, quan disposen d’aquesta possibilitat, o que són acomiadats temporalment amb l’ansietat i incertesa que els tornin a contractar quan acabi aquesta pandèmia.
Penso aquests dies en aquesta àmplia diversitat de famílies: en com les que pertanyen a les classes mitjanes –on pesa tant o més el nivell cultural que la posició econòmica– es reinventen creativament amb aquesta extraordinària pluja d’ofertes culturals i escolars tecnològiques virtuals –moltes de gran qualitat– a les quals ja estan acostumats, encara que ara es disparin exponencialment i amb caràcter gratuït. I penso en les famílies treballadores, sobretot en les que pateixen o freguen la pobresa i l’exclusió social, per als quals el coronavirus no fa sinó visibilitzar i intensificar encara més les seves habituals situacions de sofriment, vulnerabilitat i desigualtat: aquesta depèn amb freqüència del codi postal. Sí, la desigualtat va per barris i s’eixampla en èpoques de crisis, epidèmies i altres desgràcies col·lectives. Plou sobre mullat.
2. Un retorn a les aules lent i diferent
Alguns estudis mostren que la bretxa en el rendiment educatiu creix durant les vacances d’estiu, pel fet que les nenes i nens de classe mitjana i alta participen en activitats culturals i lúdiques més estimulants que la infància de la pobresa, amb la pertinent intervenció, acompanyament i ajuda familiar. Molt probablement també això succeirà quan l’alumnat torni als seus centres.
Quan i com serà aquest retorn? La meva ignorància i la imprevisibilitat no m’autoritza a dir res sobre aquest tema. Però sí que penso que és recomanable rebaixar la pressió sobre el que convé recuperar per compensar el temps perdut i sobre les avaluacions. A les criatures i joves, i a les seves mares i pares, se’ls han demanat molts sacrificis, amb bastant sofriment i amb mesures excepcionals. També en aquest retorn caldria considerar mesures excepcionals, com ara les promocions automàtiques de curs, l’aprovat general en la universitat –no seria la primera vegada que passa– o la supressió de les proves de selectivitat, donant per bona la nota mitjana del batxillerat. La llista de propostes és llarga i es presta a tota mena d’adaptacions i interpretacions. En qualsevol cas, no és el moment de tornar a les rutines convencionals en situacions normals, perquè la normalitat s’ha trencat pels quatre costats.
Què entenc que és prioritari? Atendre amb la màxima tendresa i eficiència tres de les funcions que, històricament i en l’actualitat, compleixen les millors escoles renovadores per atendre l’alumnat després d’esdeveniments especialment dolorosos: la cura, la conversa i la solidaritat. El primer és l’acolliment de l’alumnat, un acte de celebració acompanyada d’abraçades i d’aproximacions massa temps reprimides, mitjançant un “Com us trobeu?” col·lectiu, i un “Com estàs” individual, perquè les vivències han estat diferents. I, després de l’acolliment, la conversa, en cercle, oberta, lliure i espontània, amb molta escolta, respectant els silencis. Dins de l’aula, i si pot ser al pati o fent una passejada o en ple bosc, tan millor. És el moment d’expressar i compartir pors, angoixes, estats d’ànim, tensions, incerteses, els seus moments feliços i els més durs. I un munt d’experiències viscudes. Que cada persona expliqui el seu temps subjectivat. El moment de generar empatia i estrènyer vincles.
I, és clar, és el moment de les preguntes, d’interrogar-se, sempre en funció de cada etapa educativa, què ha passat, per què ha passat, si les mesures que s’han pres eren les més adequades, quines conseqüències ha tingut, com han actuat tant les administracions com la ciutadania, quines són les necessitats bàsiques i quins les prescindibles respecte al consum, com s’han gestionat els conflictes, quins hem après en tots els sentits, i quins horitzons de futur s’obren. Especialment interessant, més enllà de les estadístiques del dolor, és visualitzar les iniciatives solidàries i d’ajuda mútua que han sorgit durant aquests dies, posant el focus en aquelles novetats que es puguin promoure com a col·lectivitat, en les quals l’alumnat pot participar, activant la col·laboració i ajuda mútua.
Els nous hàbits obligats del confinament han creat noves formes de vida, amb quotidianitats familiars més pròximes, saludables, alentides i humanitzades –no sempre, perquè ja he dit que les situacions són variades i algunes potser s’han convertit en un infern–, amb una disminució extrema de la contaminació.
Hi ha dos llibres que, arran del confinament, he rellegit parcialment, perquè em semblen extraordinàriament oportuns, ara més que mai: Elogio de la lentitud, de Carl Honoré, i Elogi de l’educació lenta, de Joan Domènech. Dues obres belles i complementàries que posen el focus en la tensió entre el cronos –l’obsessió per la celeritat, el mesurament i la urgència– i el kairós, un altre model de vida que aposta per la pausa, la reflexió i la vivència intensa del present, que tracta de resistir a la pressió que exerceix ja des de la primera infància el consum veloç i precoç d’una oferta sobrecarregada d’estímuls, continguts, oportunitats i béns de tota mena. És el moviment slow que aconsegueix alliberar el temps segrestat i que ens recorda, per exemple, que en educació, menys és més, que cal retornar temps a la infància o que hem de repensar el temps de les relacions entre les persones adultes i la infància i adolescència.
3. Reforçar l’Estat del Benestar, les xarxes de solidaritat i la cohesió del professorat
Em ve també a la memòria l’esplèndid documental de Ken Loach El espíritu el 45, que explica com a Gran Bretanya, després de l’emergència generada al final de la II Guerra Mundial, el partit laborista va posar tota la seva obstinació per sortir de la pobresa i il·luminar una societat més justa i fraternal. Va ser el naixement de l’Estat del Benestar, amb la nacionalització d’alguns serveis públics bàsics. Altres països europeus, sobretot els nòrdics, sota l’estela de la socialdemocràcia, van seguir per aquesta senda. Eren anys en què el capitalisme keynesià de rostre humà prioritzava l’acció de l’Estat i esmorteïa les envestides del mercat. En la dècada dels vuitanta aquest sistema comença a esquerdar-se, de manera més brusca o alentit, amb la irrupció del neoliberalisme que campa a plaer amb una consigna inequívoca: més mercat i menys Estat.
A Espanya, on tot arriba tard i amb menys energia, també gaudim de les mels de l’Estat del Benestar amb una sanitat pública més que digna, però tot es va ensorrar amb la cadena de privatitzacions que van començar a imposar-se en algunes comunitats autònomes a manera experimental i que van anar esquitxant el conjunt de l’Estat, amb processos de privatització incontrolats i vergonyants en sanitat, educació i serveis socials. L’estocada final la van donar les retallades en aquests àmbits, que encara no s’han revertit. Per això, la sanitat no pot atendre tants malalts i ja abans del coronavirus les llistes d’espera s’eternitzaven, per no parlar d’una salut mental col·lapsada: ho va estar després de la crisi i de ben segur que tornarà a estar-ho després de la pandèmia. Per això molts serveis socials autonòmics i municipals, mancats de personal, estan saturats. I per això creixen en l’educació els processos de segregació i exclusió social, sense recursos per atendre la tan esbombada atenció a la diversitat i l’educació inclusiva, i amb un ensenyament universitari encarit que posa en serioses dificultats als estudiants més precaris per prosseguir els seus estudis. Fa ja temps que la mobilitat i l’ascensor social s’han detingut.
No estem ni sortim d’una guerra com en el cas de Gran Bretanya, però si d’una situació d’emergència on aquesta pandèmia ens ha mostrat la fragilitat de l’actual sistema capitalista. Si, és clar, s’arbitraran mesures de xoc social, més o menys adequades i de menor o major magnitud, però pot ser que aquestes mesures conjunturals siguin, a la llarga, del tot insuficients. Perquè són les estructures de l’Estat que cal remoure, amb un creixent protagonisme i major intervenció sobre el sector privat –incloses algunes nacionalitzacions– perquè la bretxa de la desigualtat no augmenti, per no consolidar aquesta nova classe social del treballador en precari i, en definitiva, per poder atendre amb recursos i solidesa, els drets socials de tota la ciutadania, en temps excepcionals o no. Perquè el COVID-19 pot ser només l’espurna d’una crisi econòmica estructural llargament anunciada.
Però a la necessària sobirania democràtica de l’Estat cal afegir-hi la no menys imprescindible fortalesa de la societat civil i dels moviments socials a través de les xarxes de fraternitat i solidaritat. Ja existeixen a moltes ciutats, barris i pobles. Lluiten per l’emancipació de la dona, contra el canvi climàtic, per enriquir el capital cultural de tota la població, per atendre els col·lectius més vulnerables, per obrir nous espais de participació i empoderament social i per millorar les condicions de vida de cada persona i del seu entorn quotidià. Durant aquests dies se succeeixen noves mostres de solidaritat, homenatjant el personal sanitari des dels balcons, convertits en l’espai més emblemàtic de comunicació, festa, música i resistència; creant xarxes de suport a les persones més aïllades i necessitades; activant la creativitat per confeccionar màscares o emprendre múltiples iniciatives, amb petits detalls com el d’algunes floristeries que, per evitar que les flors marceixin, fan rams de flors i els deixen a l’entrada de les cases. Els petits detalls també són poderosos. Seria bo que aquest pòsit solidari transcendís després de la pandèmia i generés noves xarxes de solidaritat estables o alimentés les ja existents.
I què dir de l’educació? Quines lliçons estem aprenent aquests dies? Com viurà el professorat el coronavirus i la postpandemia? Pot ser que també la situació els ajudi a estrènyer les seves relacions, a cuidar-se i a cohesionar-se com a col·lectiu. Una cohesió necessària per afrontar nous i vells reptes, com el de garantir el dret a l’educació –no el de la mera escolarització– a tota la població, comprometent tant els poders públics com als diversos agents educatius i socials perquè les activitats extraescolars, l’accés al món de la cultura i de l’oci més creatiu i humanitzat estigui a l’abast de totes les infàncies i adolescències. Perquè en situacions quotidianes habituals i excepcionals tots i totes puguin gaudir de les mateixes oportunitats.
Un desig final: que l’arbre del coronavirus, d’arrels profundes i branques que s’estenen fins a l’infinit, no ens impedeixi veure el bosc on habiten tants éssers humans ignorats, discriminats i sotmesos a tota mena de privacions: immigrants i refugiats, dones amenaçades i maltractades, el creixent precariat, les persones majors desateses en les seves llars, la infància exclosa de la pobresa o la joventut sense futur.
